La revista digital setmanal d'Enderrock
- 16
El grup valencià fa un disc carregat de mala llet i crítica social
Senior i el Cor Brutal, perquè vull
El bandautor valencià Senior i el Cor Brutal planta cara a la crisi, el poder i la societat de consum amb un àlbum on cada cançó va carregada de dinamita a punt d'esclatar. Sota el revolucionari títol d''El poder de voler' (Malatesta Records, 2014), es plantifica una resposta directa, elèctrica i incòmoda, així com la presa de consciència de Miquel Àngel Landete, un músic que creu que la guitarra encara és la millor arma per lluitar contra el feixisme.
Text: Xavier Mercadé Fotos: Luis Martínez i Xavier Mercadé
EDR: Després d’un disc acústic, València-Califòrnia (Malatesta Records, 2013), tornes amb un treball energètic i elèctric. Com arriba millor el missatge?
MIQUEL ÀNGEL LANDETE: Crec que la clau en la comunicació és exagerar i anar-se'n als extrems, perquè ajuda a clarificar el missatge i deixa més protagonisme al receptor. Per això vam triar fer dos discos totalment oposats estilísticament, encara que el discurs líric sigui semblant o més continu. Espero que el missatge arribi igual de bé en els dos vessants. Ara he gaudit més fent-lo perquè la participació d'El Cor Brutal ha estat total.
EDR: “El poder de voler”, tant el disc com la cançó, retrata situacions molt dures i actuals. La música pot servir encara com a arma contra el feixisme?
M.A.L: Penso que la música és l'eina més poderosa que té l'ésser humà per comunicar-se. Per tant, si aquesta comunicació implica una actitud en contra dels que ens manen, esdevé una arma. Ara bé, entre les múltiples maneres que existeixen de fer protesta en una cançó, he triat –perquè penso que és el més efectiu– reflectir en les lletres del disc la possibilitat del canvi individual. No en un pla col·lectiu o assembleari, sinó que a tota persona li arriba tard o d'hora el moment de dir prou –independentment del que faci la gent al seu voltant– i de plantar cara i intentar canviar a millor la seva situació personal, en qualsevol aspecte: familiar, emocional, social, laboral o veïnal. I, naturalment, aquest canvi implica una confrontació amb tu mateix i els que t'envolten. No és senzill i és prou incòmode, però val la pena fer-ho.
EDR: Comences el disc recuperant “La bomba de plaer” del València-Califòrnia. És una protesta contra les lleis antiavortament?
M.A.L: Bo, crec que ha estat més conjuntural que altra cosa. La cançó és més antiga que aquestes lleis de merda, però han acabat coexistint (lleis i cançó) en el temps i una ha carregat de nou significat l'altra. Va ser el tema que va engegar el procés de creació dels nostres dos últims discos –per això els obre als dos– i està concebut com una crítica al major dels xantatges que els que manen a l'església catòlica fan sobre els seus seguidors: l'ús del cos del creient.
EDR: 'El rock'n'roll és un niu de covards', cantes a “Tancs”. Falta més implicació dels músics davant la situació actual?
M.A.L: Sí. Absolutament. Cal fer-hi front des de tots els àmbits. I el musical n'és un de molt important. Hi ha moltes maneres d'enfrontar-se al poder establert, i jo et diria que totes valen. En el meu cas, per exemple, no faig cançons per dir a la gent el que ha de fer. Simplement poso exemples d'accions o fets que, sota el meu punt de vista, poden generar el canvi. Cadascú ha de valorar si són palles mentals o si són coses que cal plantejar-se.
EDR: “On t’has clavat?” està dirigida a algú en particular?
M.A.L: Sí i no. No és a ningú amb noms i cognoms concrets però sí a un perfil concret de conciutadà: aquell que de sobte es troba amb la possessió d'un càrrec públic i el poder el corromp i acaba perdent família, amics i dents.
M.A.L: En realitat està dedicada al germà xicotet (Víctor) del Lapido dels 091 (Jose Ignacio). Víctor Lapido és guitarrista, entre altres, de Grupo de Expertos Solynieve. És una banda que ens agrada molt, i van treure un dels millors discos polítics que he escoltat en ma vida. A més, la guitarra de Lapido és el nexe perfecte entre les veus dels seus dos cantants (Manu i Jota). Tot va començar amb una conversa que vam tindre sobre la seva Les Paul, i em vaig immaginar aquest tros de fusta i ferro impactant contra la cara d'algun fill de puta... Era un pensament sorprenentment tranquil·litzador.