El darrer any per a Clara Peya ha estat un manyoc de reconeixements, canvis i contradiccions. Ha rebut el Premi Enderrock a millor disc de l'any, el Premi Nacional de Cultura i, a més, ha ofert concerts i entrevistes amunt i avall per expandir 'Estómac' (Satèlite K, 2018), un àlbum tret de les entranyes sagnants de l'amor romàntic. La llum dels despatxos, de la primera línia mediàtica, ha portat la palafrugellenca a sentir la foscor a través d'un nou disc instrumental, 'A A (Analogia de l'A-mort)' (Satèlite K, 2019).

Text: Helena Martín. Fotos: Sílvia Poch

En aquest treball, la pianista respira amb els pulmons plens i revisita, fent un parèntesi per sentir i connectar, la darrera etapa professional que ha viscut durant el 2018 i el 2019. De contradiccions i antagònics que es necessiten, la referència va veure la llum per primer i últim cop en directe a la sala Utopia 126 el passat divendres 6 de desembre, amb les entrades exhaurides.

Llum tènue i silenci atent van ser les constants d'una cita que reunia els seguidors de l'empordanesa per escoltar la fragilitat i la força de les notes al piano de Peya i dels tocs d'electrònica de la mà de Vic Moliner. Les cançons del nou disc van brillar com ho fan els estels fugaços, de pressa, deixant el públic amb cara de somniatruites. També ho van fer, de la mateixa manera, la dansa d'Ariadna Peya i els textos recitats i escrits per la mateixa Clara Peya i per Pau Brugada (un d'ells), unes peces poètiques que arrodonien i posaven paraula a allò que la música no era capaç de concretar: sobre la utopia, sobre la mort...

En acabar, i després d'aquella estona de complicitat amb la pianista, el públic va quedar als núvols, o ves a saber a quin racó de la seva ànima. No hi haurà repetició, però està clar que Clara Peya no deixarà d'apropar-se al piano. De moment, ho farà el mes de gener amb Les Impuxibles i la representació de l'obra AÜC a Granollers i Torelló, i el mes febrer amb Suite TOC núm 6 a Banyoles.