Text: Helena Morén. Fotos: Xavier Mercadé

Havia saludat amb un "Bona nit" i sabia perfectament que era a Vilanova i la Geltrú, tot i que va dir que li encantava Barcelona, i encisat per l'ambient de l'espai, en un moment concret del seu concert va arribar a afirmar: "Vull viure en aquella casa!", indicant el palauet neoclàssic del poeta romàntic Cabanyes que presidia el recinte del Vida Festival.

Així de proper es va mostrar Rufus Wainwright, venint d'una actuació a Roma, agraït de poder tocar a l'aire lliure en un festival vital vilanoví immens. Com ja té acostumats els seus seguidors d'arreu, els seus exercicis vocals no només van ser impecables, sinó que van traspuar una sensibilitat multiplicada a l'enèsima potència en cançons emblemàtiques com "Going to a Town", que va irradiar pels quatre costats romanticisme i vida (amb aquella tonada eterna 'I've got a life to lead, America, I've got a life to lead'). L'únic material sobrer va ser una tema inèdit dedicat als diversos llocs que havia visitat a l'Amèrica del Sud (l'Argentina, Brasil, Montevideo...) que tenia més d'ensabonador que res més. La resta, sempre fregant l'excel·lència i la sofistació de "Coffee and Cigarrettes". Wainwright es va acomiadar cantant a capel·la per a la seva mare el tema "Candles". 

El canadenc no va ser l'única icona romàntica del festival: un seguit d'artistes de l'alçada d'un campanar van il·luminar un festival que té benzina per estona. Divendres va arrencar amb la primera i la segona marxa posades, amb artistes com Pau Vallvé i Sr. Chinarro al vaixell que hi havia al bosc encantat, tot demostrant que la cura pels espais curiosos atreu la gent, a part de les cotorres que hi van fer segones veus no sempre benvingudes però sí festives. Joan Colomo a l'escenari La Cabana també va prémer l'accelerador amb la seva banda, molt habituada a actuar entre arbres (molts dels components provenen del Montseny), feliços com les cabres, sobretot el mateix cantant que estrenava guitarra retro. També van estrenar cançons al mateix escenari Copa Lotus, que jugava a casa i les valorava amb els aplaudiments del públic.

Les postals més romàntiques les van protagonitzar dissabte dues dones: Sílvia Pérez Cruz, acompanyada de Raül Fernàndez Miró, davant un mar d'assistents extasiats per la seva monstruositat escènica, i Lana del Rey, que va aconseguir excitar i calmar les masses a voluntat amb moviments d'actriu de Hollywood daurat de volta de tot, fumant sense esma i passejant-se lànguidament. El toc d'irreverència i d'humor el van posar Hidrogenesse, que es van atrevir a ficar-se amb les florejades fans de Lana del Rey per dedicar-los la cançó "No hay nada más triste que lo tuyo", perquè veiessin que el món tampoc no és tan tràgic com el pinta la diva. I els que ho tenen claríssim i van demostrar que la vida és tot un festival són M. Ward i Yo La Tengo.