Sens dubte, Stay Homas és el grup de la quarantena. Amb molt poques cançons, la música d’aquest improvisat trio barceloní va aconseguir traspassar oceans i plantar-se a mitjans de comunicació d’arreu del món. Ara ja comencen a tenir força repertori i han signat per Sony. La vida els ha canviat sense sortir del terrat de casa. En parlem amb ells

Text: Redacció. Fotos: Marta Mas (Leentrelineas).

Com va sorgir la primera cançó?
Rai Benet: Va sortir el primer dia. La vam fer una mica per passar el temps i per riure. Parlava de la situació que vivíem. A més, la vam fer en portuguès. Però el més important és que ho vam fer per passar-nos-ho bé.

Vau fer primer la música?
R.B.: Una mica tot alhora, vam triar un estil que en aquell cas va ser una bossanova, vam pensar la roda d’acords i vam començar a cantar a sobre. I alegria!

La primera cançó és en portugués amb insercions en català, castellà i anglès. Quin paper té l’idioma?
R.B.: Defensar-se en portuguès quan no saps portuguès no té cap tipus de sentit.

Guillem Boltó: Nosaltres ens expressem d’una manera determinada i molts cops la cançó ens demana cantar-la en un idioma o en un altre. Ens agrada cantar en tots els idiomes que coneixem i encara ens falta l’alemany. I també ens agrada barrejar-los. L’idioma té importància en el sentit que ens fem entendre. Però en cap moment ha sigut una cosa premeditada; ha sortit així.



Expliqueu el procés d’una cançó. Neix el mateix dia que la pengeu?
G.B: Generalment l’anem fent bastant al dia. Alguna idea l’hem temptejada el dia abans, o fins i tot un parell de dies abans, però normalment anem a última hora i passem les referències d’àudio a la col·laboració, si n’hi ha, també a última hora. Comencem per triar l’estil, després la línia d’acords i a partir d’aquí taral·legem melodies i anem afegint alguna frase o algun concepte sobrel el qual ens agradaria parlar. I a partir d’aquí, pluja d’idees de frases fins que tenim alguna cosa amb cara i ulls.

Com se us va acudir que hi haguessin col·laboracions a través del mòbil?
G.B.: La idea va ser del Klaus. Estàvem fent un reggae i vam pensar que ens molaria un tros tipus Sr. Wilson. I en comptes de fer-ho nosaltres, vam decidir demanar-li a Sr. Wilson que fes d’ell mateix. El que passa és que no ho podíem fer en directe perquè hi ha latència i és impossible tocar junts. Vam demanar-li que ens enviés un video i nosaltres vam mirar de quadrar-ho amb la música.



Deu ser molt complicat quadrar-ho.
R.B.: És quasi impossible quadrar-ho a la perfecció. El Klaus domina la tècnica de donar el play al vídeo d’una manera exagerada perquè som molt punkies i anem sense claqueta. El Guillem i jo suem per seguir el tempo de la col·laboració. Però el resultat queda prou decent. Estem molt contents.

La composició del col·laborador és d’ell o vostra?
R.B.: Normalment els passem un àudio de referència deixant buida la seva estrofa. Ells escriuen l’estrofa i ens envien un vídeo on la canten i nosaltres toquem sobre aquest vídeo. Ens ha passat alguna vegada que el col·laborador anava molt liat i ens ha demanat si podíem escriure-li nosaltres la lletra. Però normalment la gent ho fa tot.

De tot el que us ha passat els dos últims mesos, que és el que més us ha sorprès o agradat més?
G.B.: No ho sé. Quan Rubén Blades va fer una piulada dient que li agradava molt, que era una bona idea i que hi havia molt de talent va ser el dia que he estat més content i més orgullós d’aquest projecte. El que passa és que cada dia ens passen coses i no tenim temps d’assimilar-les. Cada cop que penso que Michael Bublé ha fet un tema nostre, m’explota el cap. Cada cop!