Després de més de 20 anys de trajectòria, Sidonie ha decidit reinventar-se amb  una obra inèdita, 'El regreso de Abba' (Sony, 2020), un doble disc i un llibre que es complementen. Es tracta d’un treball conceptual que obre les fronteres musicals de la banda barcelonina atrevint-se amb ritmes llatins mesclats amb el pop i la psicodèlia marca de la casa. En parlem amb ells

Text: Xavier Mercadé. Fotos: Xavier Mercadé.

Es pot parlar de disc conceptual? La banda sonora d’un llibre?
Marc Ros: La paraula ‘conceptual’ és una mica incòmoda i la intentem evitar. Tot i això, la veritat és que hi ha una certa unitat narrativa, amb temes que fan d’impàs entre les dues cares del disc, i –ho posaré pitjor encara– crec que també és com una miniòpera perquè hi ha també influències de discos com Tommy (MCA, 1969) de The Who, o The Lamb Lies Down on Broadway (Atlantic, 1974) de Genesis, i fins i tot del musical West Side Story. És clar que hi ha un concepte al darrere, l’àlbum té 23 cançons, dura 68 minuts i l’hem encarat com si l’oient entrés a una sala de cine o obrís un llibre i comencés a llegir-lo per endinsar-se en una història.

Com va anar quan Marc Ros va proposar d’enregistrar un nou àlbum a partir de la novel·la que havia escrit?
Axel Pi: La conversa que vam tenir en un restaurant basc quedarà gravada per sempre en la nostra història com un moment màgic i especial. Després de la gira dels 20 anys vam decidir fer una aturada necessària. Tant en Jes com jo ja fa anys que veiem les habilitats que té en Marc com a compositor de cançons i lletres, i també la seva qualitat com a escriptor, i hi havia la possibilitat que en algun moment es llancés a escriure una novel·la. El moment en què ens va dir que ho estava fent va ser molt emocionant. Però la gran sorpresa va ser que la nostra relació anés més enllà i que pensés d’involucrar-nos en un disc on també participaríem. Era fantasia pura, vam sortir d’aquell dinar il·lusionats que el futur de Sidonie estigués vinculat a un projecte que molt pocs grups o artistes han fet.



El disc és un resum del que ha fet musicalment Sidonie en la seva carrera, amb la incorporació de ritmes llatins a cançons com “Mi guerra” o “Ragaton”. D’on ve aquesta obertura de mires?
M.R: Ve del viatge que vam fer a Colòmbia i òbviament tenim moltes ganes d’agradar al públic llatinoamericà. Aquell viatge va ser decisiu per assolir la nova sonoritat. Tornar-hi de gira és un dels nostres desitjos més profunds, perquè en aquella incursió vam veure que a la gent li podia agradar Sidonie. Allà vam descobrir músiques increïbles que s’han acabat traduint en El regreso de Abba.

Com ho heu fet per reinterpretar aquells sons i transformar la música de Sidonie?
M.R: Hem escoltat molta música llatinoamericana, sobretot les percussions, que donen molta vida i que connecten precisament amb la nostra part d’influència més stoniana i amb el so Manchester.

Jes Senra: Portem més de vint anys de trajectòria i encara seguim descobrint noves sonoritats, música que no havíem escoltat mai, com el pop peruà dels anys seixanta. Flipem amb aquesta mescla de música llatina que fins ara era inèdita per a la nostra oïda.

Hi ha una sorpresa: amb “Portlligat” us heu estrenat en català. Per què?
M.R: Em costava molt escriure una cançó en català, perquè no em sortien, no m’agradava la meva veu en català... i, al final, aquesta em va encantar. No m’ho vaig ni plantejar. Amb el primer acord ja em va sortir tota la lletra d’una tirada. Sembla mentida, soc catalanoparlant i amb la meva família parlo en català. Amb els amics soc bilingüe perquè mesclem els idiomes, i amb les meves exparelles sempre hi he parlat en castellà, perquè han estat de fora. Visc aquesta realitat. Llegeixo més en castellà que en català, i quan hem versionat Sopa de Cabra o Joan Manuel Serrat m’encanta cantar en català... però fins ara no trobava la veu. Crec que va ser la paraula Portlligat i que fos escrita a la pell d’en Domènech, que és en teoria qui la canta. Em va agradar molt com sonava i ens vam atrevir a gravar-la.