Amb el disc 'La felicitat també plora' (U98 Music, 2021), el cantant bisbalenc Miquel Abras continua bastint una àmplia discografia que ja ha assolit onze referències. El treball va ser escrit i compost ara fa un any, durant el primer confinament, i la gran novetat és que a l’hora de gravar-lo va tenir fins a cinc productors diferents

Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Francesc Jordan.

La característica que més sobta del nou disc són els cinc productors diferents. Per què?
Quan vaig treure els dos darrers discos simultanis, tenia cançons rockeres però al mateix temps volia fer un disc pop per sonar a la ràdio. Ara m’ha passat una cosa semblant a petita escala. He treballat amb Minova, amb qui ja vaig gravar el primer senzill, “Flor d’estiu”; amb Albert Solà, que va començar fent-me de teloner i s’ha convertit en un productor molt bo –em va produir Punt de partida (U98 Music, 2018)–; amb el meu baixista i amic de tota la vida Carlus Ramió, que també m’havia produït els primers discos; amb Xeco de Paula, que ha entrat a la meva vida gràcies al seu estudi de Calonge i amb qui ens entenem musicalment molt bé, i finalment amb el meu bateria Danko Compta, aprofitant que ell m’ho va proposar.



Has supervisat les produccions?
Tinc clar amb qui treballo. Quan he tingut les cançons acabades i les estructures definides, els he indicat cap on volia que creixessin. I ells les han vestit, cadascú a la seva manera. La meva feina ha estat sobretot abans d’anar a l’estudi. A la majoria de cançons només vaig anar a posar-hi la veu. Ja no m’hi passo tres mesos com abans.

Un disc és un estat d’ànim. Què t’ha provocat fer aquest disc?
Les meves lletres reflecteixen el meu moment vital. Aquest disc està fet amb una barreja d’emocions. La majoria de cançons són molt positives, però n’hi ha una de desamor que feia temps que tenia ganes d’escriure i que és molt especial: “Quan més parla el silenci”. Amb la quarantena he tingut temps per compondre i aprendre’m les cançons. Normalment, quan anava a l’estudi encara no me les sabia, en canvi aquestes les havia cantat tantes vegades a casa que pràcticament les vaig enregistrar a la primera presa.

Aquest és el teu onzè disc, des que vas guanyar el Sona9 l’any 2005. Com veus la teva carrera?
Hi ha gent que em diu que vagi amb compte, perquè la meva vida personal té molt a veure amb les cançons i, per exemple, quan m’he separat s’ha notat molt. Ara mateix no tinc parella i estic gaudint de la meva manera de veure la vida. Les lletres reflecteixen moments molt bèsties que he viscut el darrer any però que m’han servit per fer cançons. Soc una persona que si no em passen coses, no sé fer lletres. La majoria són moments viscuts.

De quines llàgrimes parla el títol, 'La felicitat també plora'?
Son llàgrimes d’alegria! Pots ser feliç i també trobar a faltar coses en determinats moments. Els darrers temps m’he dedicat a fer reflexions i moltes les he penjat al compte d’Instagram. Poden ser llàgrimes que m’han fet adonar que la felicitat absoluta no existeix. De fet, penso que buscant la felicitat absoluta també pots perdre la felicitat, perquè ni existeix ni pot existir. Les persones que la busquen mai no estan prou contentes i en volen sempre més, més i més, i acaben vivint en una permanent insatisfacció.



La cançó “Què serà de les nostres vides” parla d’aquesta recerca?
Sí, parla de quan era jove. No podia ser feliç perquè les meves expectatives eren tan altes que em passava els dies pensant què volia ser i no vivia el dia a dia. I aquesta sensació m’ha durat anys. Quan m’he anat fent gran m’he adonat que la felicitat es pot trobar en coses petites, com fer aquesta entrevista asseguts mirant el mar. Què més vull? A més, no hi ha un paradigma de felicitat, cadascú ho pot ser a la seva manera.

Has dit que totes les cançons van ser compostes durant el confinament, però no en parles.
No volia que fossin cançons de confinament perquè ja hi ha molts artistes que ho han fet. El primer tema que vaig compondre va ser “Flor d’estiu” i després ja va anar sortint tota la resta. La pandèmia ens va aïllar del món però ens va deixar sols amb nosaltres mateixos. Jo he après moltes coses de mi. I també he après a tocar el piano, que no en sabia. He estat guitarrista tota la vida però amb el confinament vaig començar a practicar amb un nou instrument. Per Nadal fins i tot vaig gravar una versió de la nadala “Cap nen sense joguina” a piano i veu i la vam penjar a Youtube. He tingut temps per fer esport, anar a córrer i sobretot per escriure molt. Dins el cap sempre havia tingut molts pensaments però només sabia ordenar-los per fer cançons, i ara he après a descriure’ls. Amb el disc he volgut que no es notés que les cançons estaven fetes durant el confinament, i només “Ara que ets ocell” es podria interpretar en clau de quarantena.



Al disc hi col·laboren Minova i Clara Gispert. Què hi aporten?
Ja no vull anar a buscar col·laboradors només pel nom, perquè no tindria cap sentit. A Clara Gispert la vaig sentir cantar, em va agradar molt i li vaig proposar de fer un duet, i Minova són productors del disc.

Com seran enguany els teus concerts?
Tenim previst fer presentacions a escenaris tan importants com el festival Strenes de Girona o el Sons de Mar de Lloret. Hi aniré amb la banda completa com a quartet: Carlus Ramió, Xeco de Paula, Danko Compta i jo mateix. De fet, tal com queda clar, a la banda només hi ha els productors del disc... Això passa perquè la música és molt important però també ho són les persones amb qui faig cançons. No em veuràs mai amb el guitarrista de moda del moment; a mi m’agrada tocar amb músics bons però que a més són amics meus.