Anna Roig i l'Ombre de ton Chien faran la setmana vinent 'stage' de treball al Teatre Cal Bolet de Vilafranca del Penedès per preparar l'espectacle de presentació de les noves cançons del seu tercer disc, 'Un pas i neu i un pas'. Es tracta de l'àlbum més intimista de la penedesenca, que abandona la seva posada en escena més cabaretera per afrontar un treball essencial i optimista sobre filosofia vital. La gira començarà al Mercat de Música Viva de Vic el 20 de setembre, i continuarà per Sant Cugat (dia 24) i la mateixa Vilafranca del Penedès (5 d’octubre), Valls (10 d’octubre), Viladecans (24 d’octubre), Sant Feliu de Guíxols (25 d’octubre), Terrassa (8 de novembre), Bescanó (30 novembre) i Barcelona (16 de gener), entre d’altres.

Text: Helena Morén Alegret. Fotos: Marc Bordons

EDR: Esteu a punt de fer la segona estada a Vilafranca del Penedès per preparar l'estrena del nou disc. Com l'esteu treballant. Per què és tan important aquesta vegada la posada de l'espectacle en directe?
Anna Roig: L’objectiu d’aquest segon stage –ja hi vam estar tres dies al juliol– és aconseguir fer un espectacle teatral però utilitzant nous recursos. A les altres dues gires n'he fet servir més del món del cabaret, i la paraula hi era recurrent, per comunicar-nos molt amb el públic, fer bromes amb els músics... Ara volíem buscar altres recursos, i hem anat a demanar ajuda a Paco Merino i Diego Lorca, de Titzina Teatro.

EDR: Per què creus que cada cop hi ha més grups que incorporen la figura del director escènic en els seus espectacles? Creus que hi ha més interdisciplinarietat?
A.R: No ho sé, a mi com que vinc de la cançó francesa, que sempre ha estat molt interpretada, ja em sembla una cosa normal. Teatre i música no em semblen disciplines que vagin tan separades. La cançó no deixa de ser una cosa explicada cantant, per tant sempre he tingut en compte la interpretació de les cançons. Els primers cursos que vaig fer a França van ser d’interpretació, i després ja vaig fer anàlisi i escriptura de cançons i tot això, però el que m’interessava, quan vaig descobrir Jacques Brel (que m’hauria encantat veure’l en directe, explicant una història, vivint-la i cantant-la al mateix temps), era la música que dóna suport i dóna valor al text. Sempre he pensat que la lletra, la història, va abans que la música. Amb l'Anna Roig i l'Ombre de ton Chien teníem ganes de senzillesa i hem anat tirant cap al més bàsic: les cançons i el que diuen. L’essència.

EDR: La primera estació del disc és “Gare de Metz”, on sembla que canvies el ‘decorat’ per un ‘nou paisatge’... Has volgut oferir un escenari d’anticrisi?
A.R: La cançó és purament personal, l’únic que després ha servit per obrir un disc que presenta un nou paisatge. La cançó parla d’anar a començar una cosa nova en un lloc nou. Metz és a França, tocant a Alemanya i Luxemburg. Hi vaig anar a començar un projecte que al final no es va fer, però la cançó parla de la il·lusió de començar una cosa nova, dels nervis quan puges al tren a les 5 del matí per arribar allà a les 12 del migdia, i hi arribes i fa sol però hi ha neu, i és una ciutat nova on només tens una adreça i un codi per entrar a una casa... Hi ha la clau sota la catifa, i esperes que arribi la persona amb qui començaràs el projecte... És la sensació de uah! hi ha una cosa que comença! Era un espectacle infantil musical, però al final va quedar aturat perquè el noi amb qui ho havia de fer no podia continuar-ho.

EDR: Al disc Un pas i neu i un pas és com si posessis la pantalla en blanc un altre cop?
A.R: Sí... Ara tenia ganes no tant d'explicar històries de personatges, que és el que he fet sempre, interpretar la vida a través de la imaginació, fent servir recursos, camuflant coses amb imatges... Ara tenia ganes simplement d'explicar la vida com me l’anava trobant. Amb senzillesa i poesia, també; no vol dir que ho hagi d’explicar com un periodista –tal hora, tal dia...–, sinó amb les meves imatges poètiques, poder explicar les coses senzilles que em van passant. I la meva recerca ha estat més un temps (un any i mig) de mirar com funciona la vida i per què, i deixar fer...