Els discos de Power Burkas sempre són reafirmacions personals pels mateixos components de el grup: Llarga vida al tarannà (BCore Disc 2016), Mai nego l'oci (BCore Disc, 2019) i ara, Naïf, potser. Sense voler-ho ni deixar de voler, els ha quedat un disc naïf, però sense absència de dubte. Tornen ingènuament dubitatius, una mica més grans, una mica més lluny dels enyorats inicis, als quals intenten tornar i mentre busquen aquesta frescor matinera, es troben amb cançons que sense voler han evolucionat i que, segurament per això, els representen encara més.