Al mateix temps que el músic mallorquí Joan Antoni Skarabat treu la pols als calaixos, aprofita per facturar un nou EP deliciós que conté d'una banda algunes antigalles, i de l'altra, dues peces inèdites: "Entre missatges" i "En un tres...". El nou projecte porta per nom Skarabat & The Mannequins Orchestra
i es diferencia de la seva altra banda, L'Équilibriste, com una formació més íntima i casolana.

Text: Helena Morén. Foto: Arxiu EDR

EDR: Què trobem al teu nou EP com a Skarabat & The Mannequins Orchestra?
JOAN ANTONI SKARABAT: Ha estat fruit de la necessitat d'expressar els meus sentiments sense morir en l'intent, com seria amb un llarga durada. L'EP m'ajuda a estar actiu sense haver d'enclaustrar-me mesos a l'estudi donant voltes a un mateix tema, tot i que al nostre país això dels EP no s'acabi d'entendre. He recuperat algunes cançons que romanien dins el calaix, així com alguns sentiments que també estaven arraconats, i dues cançons noves: "Entre missatges", amb una lletra simpàtica per una problemàtica amb les noves tecnologies que comencen a desbordar-nos, i "En un tres...", dedicada a Jaume Sastre, que va estar en vaga de fam per la nostra llengua, cultura i educació.

EDR: Qui és Skarabat, a diferència del teu grup L'Équilibriste?
J.A.S: Em considero una persona creativa. Faig cançons per necessitat i per a mi és una bona alternativa per no prendre pastilles. A la meva edat no tinc cap ídol ni referent, però m'agrada la música i tot m'esquitxa i m'influencia. I després vesteixo les lletres com vull. L'Équilibriste som una banda que a pesar de les nostres diferències ens entenem molt bé i fem molt bones cançons i molt bona feina. Ara estem cercant un nou bateria mentre anem coent a poc a poc el nostre tercer disc. Pel que fa a l'Skarabat, és un artista que és més aviat autoritari, fa el que creu que ha de fer a cada moment, i no es pot plantejar si un altre pot millorar o arreglar el que escriu o sent; de la mateixa manera que no podria dir a Joan Miró que aquell cercle seria millor de color de rosa, perquè seria una apreciació meva i no seva, ja que ell havia escollit fer-lo vermell i blau. Tampoc l'espectador o l'amic pot fer-hi res per posar-hi remei. És la sensació que tinc de totes les meves cançons, i cada oient se les ha de fer seves. A mi ja m'han servit.

EDR: Tenies ganes de tornar-te a trobar sol 'amb l'Skarabat'?
J.A.S: Tinc la sort de ser autosuficient amb tots els instruments que he enregistrat i de saber-me mesclar. És el que tenim els pobres, aprenem a reparar-nos els nostres materials perquè no tenim pasta perquè ho facin uns altres. I queda com queda.

EDR: El teu projecte en solitari és el d'un home orquestra, tal com fa Mau Boada amb Esperit!... Us coneixeu?
J.A.S: No, no conec en Boada, però m'hi interessaré. D'home orquestra hi vaig començar i puc continuar-hi, no em sap gens de greu. Ara bé, sempre que pugui tocar amb banda és molt més agraït. Amb la crisi les bandes són difícils de mantenir, i tal com està el panorama, veig molts músics, sobretot creadors, que tiren endavant en solitari. Un creador ha de fer cançons, i si no les pot tocar, encara que sigui sol, està llest. A mi no em fa por enxufar-me una guitarra, un bombo i una harmònica i anar tirant. Quan t'enfrontes al públic tot sol, la gent està més disposada a prestar atenció al que dius que quan toques amb banda, on prima l'espectacle en si mateix.

EDR: El fet d'editar amb Xino Xano Records vol dir alguna cosa dels temps que corren?
J.A.S: Sí. Xino Xano Records és 'me & myself'. És el terme 'auto' en tots els sentits, el de la llibertat. Autocompost, autoenregistrat, automasteritzat, autoproduït, autoportada, autosegell, autovídeos, autopagat... I aquesta llibertat té un preu: hi ha molta feina, però molt poc ressò. Si m'haguessin dit fa vint anys que aquest moment arribaria, no m'ho hauria pogut creure de cap manera. Ara, si un artista vol, pot editar un disc, quan això abans era una loteria. La música no pot ser d'uns quants que escullin el que escoltarà la resta. És veritat que hi ha molta merda pel mig, però jo decideixo la merda que vull escoltar.

EDR: Com definiries el panorama musical mallorquí després del comiat d'Antònia Font?
J.A.S: La música d'autor a les Illes està en perill d'extinció. Ja ho titulava en el primer EP de Skarabat & The Piano Bar Orchestra...: En extinció. L'estiu és ple de concerts a tot arreu i a cada poble, el sol t'ha pegat de ple a la cara i als vespres la gent està amb ganes de festa i de fer de les seves. No és que part d'aquest públic no pugui interessar-se pel que fas, és que l'ambient i l'espai són diferents i té més pes la música de gresca. Quan arriba l'hivern a Mallorca, que és molt xungo, tenim el nostre espai però llavors els mallorquins tenen fred...

EDR: Què caldria per promoure la música d'autor?
J.A.S: Necessitem un espai diferenciat, on el públic interessat, que és minoritari, et pugui venir a veure. I aquí torna el tema de l''auto': festivals on t'ajuntes amb uns quants i no tothom hi té cabuda, teatres que et cerques tu mateix, bars o terrasses... O el que comença a estar de moda per iniciativa petita, la cultura a casa: un o dos músics tocant en una casa, que és maco i diferent, però tampoc és idíl·lic. Renovar-se o morir, diuen. El públic decideix i no ens decideix a nosaltres.

EDR: Doncs ells s'ho perden, perquè l'Skarabat és molt bo.
J.A.S: Per escoltar l'Skarabat no et trobes amb ell, l'has de cercar i investigar, l'has d'haver sentit d'un altre, i el mercat és molt gran i Mallorca molt petita i amb poques emissores que promoguin la nostra música i la nostra llengua. És un peix que es mossega la cua. Pel que fa a Petit, no he tocat mai amb ell però m'agrada la seva darrera proposta i l'animo perquè continuï així, i amb Oliva Trencada sí que hem tocat junts (amb L'Équilibriste). Són gent també molt lluitadora i amb una proposta molt diferent i arriscada, que mereix ser escoltada arreu del país. Com veus, jo sempre parlo bé de les nostres bandes. Algú ho ha de fer.