Recordem el fotògraf, confudador i cap de fotografia del Grup Enderrock, mort dilluns als 54 anys

Els records immortals de Xavier Mercadé

Text: Jordi Martí Fabra. Fotos: Juan Miguel Morales i Xavier Mercadé.
Milions de clics. Quilòmetres de rotllos de negatius, primer, i després targetes, bateries i discos durs. Les nits de concerts d’una punta a l’altra de la ciutat van alimentar la seva passió per la música i la fotografia. Artistes, fotògrafs i lectors de premsa musical queden orfes amb la mort de Xavier Mercadé.

El 23 d’agost va morir als 54 anys Xavier Mercadé (Barcelona, 1967-2021), el fotoperiodista musical més important de la història dels Països Catalans i, sens dubte, una de les persones més estimades de l’escena catalana. Som així de categòrics partint tant de criteris quantitatius –va captar imatges en viu gairebé cada nit al llarg de 40 anys, amb un arxiu de més d’un milió de fotografies de 14.000 concerts–, com també qualitatius –va ser únic captant el gest més rellevant de cada actuació o traduint al pla gràfic l’energia sonora del rock–. Més enllà de la tècnica, hi havia un factor previ imprescindible per entendre les seves imatges. Ell estimava el rock, entès més com una actitud que no com un gènere, i admirava els artistes que tenien el valor de pujar a un escenari, ja fossin grans estrelles o apostes emergents.

Fundador i cap de fotografia d’Enderrock, el seu llegat és un patrimoni cultural de primera magnitud que va ser reconegut amb el número especial 300 de la revista (març 2020), dedicat íntegrament a la seva obra amb una tria personal de 300 imatges, i posteriorment amb l’exposició Rock Viu, al Palau Robert de Barcelona, que del 12 de maig al 5 de setembre va esdevenir tot un homenatge, en temps de pandèmia i limitacions, a la història de la música en viu.

Salts inversemblants, multituds apassionades, col·laboracions inesperades, guitarres trencades, eufòria desbocada... tot això acostumava a quedar atrapat al seu objectiu i fixat per a la posteritat a través d’imatges icòniques, forjades amb el seu talent i tenacitat. Defensor insubornable del color per damunt del blanc i negre, col·leccionista compulsiu i un xic desordenat de passis de fotògrafs, extremadament respectuós amb tots els estils i sensibilitats però posseïdor d’un esperit punk i rebel que duia ben endins, era estimadíssim pels col·legues d’ofici i pels músics que l’intuïen allà davant de l’escenari, sempre tímid i vestit de colors foscos per no cridar l’atenció, en un racó d’un petit local o plantat davant d’un gran escenari olímpic, en un fossat on des d’aquest final d’estiu s’hi nota ja un buit immens.

La seva afició per la música i la fotografia li va arribar del seu germà gran i padrí Josep Mercadé, que li va regalar pel seu quinzè aniversari els discos d’America, Queen, Roxy Music i Gwendal. La llavor estava plantada, i quan ell va morir d’un accident de trànsit, l’any 1983, en Xavier va aplicar tot el que li havia començat a ensenyar, va aprofitar el llegat de la seva càmera i va intentar emular el que el seu admirat fotògraf i mentor Francesc Fàbregas havia publicat a la revista Vibraciones anys abans.

 

La Barcelona dels vuitanta, i sobretot l’escena punk i underground, van ser el primer camp de treball. Les pàgines del fanzín Voll-ker, confeccionades amb minsos recursos però tones d’il·lusió, van esdevenir la seva primera publicació. Una actuació dels grups Ultratruita i El Grito Acusador, el 1984 a les Cotxeres de Sants, va ser el seu primer concert com a fotògraf, sempre a primera línia. Després vindrien la revista gratuïta Neón, el projecte d’El Galliner i el posterior llançament d’Enderrock, la primera revista de rock en català. I també les exposicions, llibres de fotografia i col·laboracions a altres publicacions com Ruta 66 o Efe Eme, les cròniques al diari El Punt, el bloc RockViu a Vilaweb... i per damunt una activitat incessant amb les seves rutes nocturnes amb moto que podien passar en qüestió de minuts de les grans estrelles en gira (Madonna, The Rolling Stones o Bruce Springsteen, que li va encarregar un reportatge) a valors emergents que començaven a fer els primers passos en un escenari.

 


Pràcticament tots els músics han estat captats en un moment o altre pel seu objectiu. Hi ha, això sí, una excepció: Amy Winehouse, a qui no va poder retratar malgrat haver-la anat a veure al FIB del 2007. La culpa va ser del mànager, incapaç d’entendre que les fotos de concerts tenen un valor molt especial. “Les fotos antigues desperten a la gent les neurones dels records –explicava Mercadé al número 300 de l’Enderrock–, són nits viscudes, per a molts inoblidables, que no s’han de perdre en el fons d’un arxiu.” Ara toca treballar perquè tot això no es perdi i esdevingui immortal.