La cantant montsianenca Laura Guarch inicia el seu camí artístic en solitari amb el primer treball 'Krëodylia' (Microscopi, 2021), que publica avui mateix. Basant-se en el tecnicisme 'khreode' -que en el camp de la biologia significa el "camí indispensable" que fa una cèl·lula per créixer i transformar-se-, Guarch aborda en aquest àlbum un extens rang de temàtiques que van des de l'ecologia fins al creixement personal, passant pel feminisme. Amb una mirada interdisciplinària, el treball s'erigeix amb base a les múltiples pistes vocals, que van i venen, i doten de sentit i coherència cadascun dels deu temes del treball. Per a desgranar-los i conèixer-ne tots els seus significats, en parlem amb la creadora

Text: Sergi Núñez. Fotos: Sílvia Poch.

Com has anat forjant la teva mirada interdisciplinària vinculada a tants àmbits i entorns diferents?
Sempre m’ha interessat el diàleg i la fusió entre disciplines artístiques. Quan vaig estudiar a l’ESMUC, en el meu treball de fi de grau vaig dissenyar un programa d’activitats interdisciplinàries de creació col·lectiva entre músics, actors i ballarins. Totes les formacions que he fet després han tingut aquest element de diàleg transversal molt present: els cursos de metodologia Orff a San Francisco [un model d'aprenentatge de la música en infants, a través del ritme o el moviment], amb un fort component de dansa; o el màster de Creació de Performance a Londres, en què he col·laborat amb artistes provinents de diferents disciplines i d’arreu del món per crear produccions artístiques contemporànies. Durant uns anys també vaig impartir tallers d’improvisació transdisciplinària a Catalunya, París i Londres. Crec que el meu interès m’ha portat a totes aquestes diferents experiències i maneres de fer, les quals prenc com a elements vius i mutables per definir la meva pròpia mirada a l’hora de crear. 

En tot el disc hi ha una correlació entre la vida i sentiments humans, i la natura i els paisatges. Per què ho vas prendre com a eix conceptual?
Vaig anar descobrint de què tractava el disc a mesura que sorgien les cançons. Cadascuna era un pas més en una recerca sonora i conceptual que té la llavor en els projectes de performance sonora a l’aire lliure que feia amb la meva companyia Convex, a Londres. Aquests projectes parteixen de la base de relacionar el so de la veu amb un determinat paisatge natural o urbà, i involucren al públic en una experiència participativa. Sonorament, m’agrada incloure enregistraments propis de sons naturals a la producció i buscar textures evocatives i cinematogràfiques, i que de sobte la cançó creï un espai que evoqui a una experiència in situ.
  L’ús de les tres llengües reflecteix la meva realitat plurilingüe, i m’agrada poder utilitzar-les totes tres. Cada cançó surt en una llengua determinada de forma natural, sobretot en català i en anglès, que són les llengües que utilitzo més en el meu dia a dia. En català acostumo a fer cançons força íntimes o amb un lligam amb el territori d’on vinc. Potser les cançons més reivindicatives les faig en anglès... No en sé ben bé el motiu, potser perquè són temes més globals i m’agrada que els pugui entendre tothom. Pel que fa a les cançons en castellà, he decidit utilitzar aquesta llengua de manera més conscient. "Reconquístate" va sorgir d’un projecte d’escriptura, titulat Los 52 golpes, que ja era en castellà. 

En pràcticament totes les cançons, les veus van i venen a través de 'loops' i sàmplers. Com crees totes aquestes capes vocals?
Sí, m’he passat uns quants anys 'loopejant' amb el projecte Street Vocals! En aquest conjunt feia arranjaments vocals de hits del soul, el pop i el jazz, i els interpretava en directe amb una loop station, construint capa a capa, en carrers i places de ciutats europees. Posteriorment, amb Convex i altres companyies, componia per a un quartet vocal femení com a extensió coral de la meva veu, on podia aprofitar per experimentar harmonies i polifonies diverses. En aquest sentit, Krëodylia (Microscopi, 2021) beu de l’experiència prèvia de tot això i ho porta encara més enllà a través de les possibiltitats en la producció. Així, a les harmonies, loops i polifonies vocals s’hi afegeixen reverbs a l’inrevés, vocoders, pitch shifters i altres efectes. D’una banda, ho faig perquè m’agrada jugar amb la veu i és la meva manera de treballar, però sobretot, amb aquest tractament de la veu el que busco és transmetre l’emoció, el color o fins i tot el personatge que apareix en cada moment de la cançó. Crec que Krëodylia ofereix un ampli ventall de les diferents veus que habiten l’ànima humana: de fosques a celestials o de delicades i íntimes a fortes i poderoses. 



"Círculo lunar" uneix el feminisme i la natura a través dels conceptes de la 'Mare Terra' i la lluna.
Sí, de fet no només el concepte 'Mare Terra', sinó la idea que tots els elements de la natura són mare i aporten vida: les pedres, la lluna, les flors, les muntanyes… I la lluna és un element d’aquesta natura que s’identifica amb la feminitat. Mentre componia "Círculo lunar", estava llegint el llibre La magia de los sentidos del filòsof ecologista David Abram, que ens desvela, entre altres coses, la manera com diverses comunitats indígenes es relacionen amb la natura, tractant entitats naturals com a altres éssers vius o com a deïtats que ens observen. Jo tinc la convicció que aquest paradigma de relació d’ésser viu a ésser viu, com pot ser el cas d'un ésser humà i un riu, és la clau per salvar, protegir i tenir cura dels espais naturals i de la vida al planeta, enlloc d'explotar-los i destruir-los com tendim a fer en les societats occidentals. Paral·lelament, uneixo això amb el feminisme a través la simbiosi que veig de manera òbvia entre la natura i la femineïtat com a éssers creadors de vida. Em sembla un poder natural molt fort que tenim les dones -o totes les persones amb úter- i que el sistema patriarcal ha obviat i apartat del centre d’atenció. 

Prenent una altra lluita, però amb la natura igualment present, a la cançó "Sediments" visibilitzes la situació crítica del Delta de l'Ebre. 
La cançó parteix de les imatges d’un somni que vaig tenir l’estiu de 2020, i que recull la solució més òbvia, al meu parer, per enfortir l’ecosistema tan vulnerable del Delta. De fet, el Delta és sediments. Segons la recerca divulgada per Josep Juan Segarra al llibre Terra presa, els sediments es queden atrapats al fons dels pantans que hi ha riu amunt, on Endesa té centrals hidroelèctriques. A canvi de l’explotació, Endesa ha de pagar un percentatge a l’Estat per reparació ecològica, diners que es podrien aprofitar per gestionar els sediments i fer que tornin al Delta. Segons Segarra, Endesa no ha pagat mai un cèntim d’aquest percentatge de reparació ecològica. Per posar un exemple, només a Mequinensa, Endesa fa 60 anys que hi té concessió i deu l’equivalent a uns set milions d’euros anuals. Políticament, ningú no ha exigit a Endesa que pagui el que deu. Els sediments no baixen, i la mar guanya terreny al Delta.  



Creus que, en general, a la resta del territori català no hi ha prou consciència de la crisi ecològica del Delta?
No sé ben bé quin és el nivell de conscienciació, però el que sí que sé és que no s’estan prenent les mesures polítiques adequades, atesa la situació. El que també sé és que al Delta de l’Ebre el canvi climàtic ja el podem palpar amb els dits. La barra del Trabucador fa dos anys que es trenca o queda sota el mar cada cop que hi ha un temporal -que cada vegada és més sovint-. Aquest estiu hem tingut un temps molt violent amb pedregades i pluja que, fa ben poc, va emportar-s’ho tot per davant a Les Cases d’Alcanar, el poble veí on sempre he anat a la platja des que era menuda.  "Spring with me" deixa un cant alegre i optimista a la vida. És una forma de mostrar un fil d'esperança al difícil món actual que visibilitzes en els temes anteriors?
Sí! Jo em considero optimista per naturalesa i sempre veig un raig de llum per molt negre que semble tot. Aquest cant optimista i d’esperança va sorgir del confinament, quan a Londres em va impactar molt el fet que no hi hagués cotxes ni avions en circulació. A Anglaterra vam tenir la sort que podíem sortir a fer exercici un cop al dia. Sortir al carrer i al parc sense escoltar el brunzit constant de cotxes i avions va ser gairebé una revelació. Aquella primavera a Londres va ser especialment exuberant, el cel era especialment blau, només se sentien ocells per tot arreu i naixien flors a racons inesperats. Crec que, de fet, molts vam tenir esperança durant el confinament, ja que vam vore com parar era possible, i la naturalesa al nostre voltant es restaurava de manera relativament ràpida. La llàstima és que ara ja tornem a pensar en ampliar aeroports. A "Spring with me", busco convidar a ressorgir com a humanitat des de la connexió amb un mateix i amb l’entorn, tal com ho fa la primavera després de cada hivern. 

Parlem de futur! Properament, aniràs a Islàndia per enregistrar el so de les glaceres i experimentar-hi amb la teva veu. Com ha sorgit aquest projecte tan únic?
Poc abans que comencés el confinament, acabada de retornar d’un viatge a l'Índia i Tailàndia, vaig tenir un somni on em veia actuant amb una glacera al darrere. Em va agradar la idea i vaig començar a donar-hi voltes. En aquell moment estava component el primer senzill, "Fleeting light" -que va sobre la pèrdua de sons lligada amb la pèrdua de la biodiversitat-, i em va interessar el so de les glaceres com a so que ens alerta del que està passant a nivell de canvi climàtic. A poc a poc vaig definir el projecte lligant-lo amb la inspiració paisatgística i la cultura musical islandesa. Vaig demanar una beca al programa ‘Develop your creative practice’ d’Arts Council England i me l’han concedit! En aquest projecte, treballaré amb l’artista sonor i productor Francesco Fabris, amb qui farem expedicions per enregistrar les glaceres i cantar amb elles, i després treballarem a GreenHouse Studios, estudi de gravació de Reikjavik on hi han enregistrat artistes com Björk o Sigur Ros.