Creat el 2017 a Terrassa, Les Buch està format per Marina Comelles a la veu i la guitarra, Núria Torta al baix, Anna López a la bateria i Marisa Torrent a la guitarra. Amb el punk-rock com a referència insubornable, les idees clares i un discurs tant o més potent que l’electricitat que desprenen a l’escenari, el quartet va guanyar el Premi Joventut del Sona9 2020

Text: Consol Sáenz. Fotos: Juan Miguel Morales, Carles Rodríguez i Gerard Mercadé.

Després de publicar l’EP 'Ens estan matant' (autoeditat, 2019), arriba la contundent segona entrega, 'Monstres' (autoeditat / Great Canyon, 2021), enregistrada a Bucbonera Studios amb la producció de Joana Serrat. En parlem amb Comelles.



Com va anar l’experiència del Sona9?
Va ser magnífic, tot i que va representar un repte tant per al grup com en el pla individual. Estem molt satisfetes del resultat i de tot el procés. Vam gaudir-ne i vam aprendre moltíssim. Vam conèixer gent molt interessant i amb qui ens estimem molt. Totes les valoracions són positives. Hi ha hagut una evolució que es pot veure amb la diferència entre el primer i l’últim concert.

Vau quedar segones i vau guanyar el Premi Joventut. Què ha significat?
Ens ha permès anar de nou a gravar un EP a Bucbonera Studios, i hem fitxat pel segell i management de Great Canyon Records, que és un pas endavant per al grup. Valorem moltíssim tota la feina, que no és poca. I de cara a l’estiu ja tenim la minigira del Sona9 i l’afrontem amb moltes ganes de tocar en directe i d’interactuar amb el públic.

Ara just acabeu de publicar el segon EP, 'Monstres'. En què es diferencia del primer?
Sí! Hi hem seguit el nostre estil, la manera de fer de Les Buch, que consisteix en melodies fresques i ritmes ràpids, però també hi ha una certa evolució i maduresa en la gravació. A més, volem destacar el tractament del so, que potser no és gaire habitual en el punk-rock però n’estem molt satisfetes.

La producció de Joana Serrat ha estat determinant per a vosaltres?
Treballar amb la Joana ha estat fàcil i molt divertit, i també molt enriquidor. La vam conèixer perquè és la productora del Sona9 i ens va produir la cançó “No és no”, que vam enregistrar per al concurs. Ens vam trobar amb una persona amb la qual vam congeniar molt, que ens escoltava, que aportava les seves idees, que participava activament i que es preocupava per la feina i pel resultat que buscava ella i que volíem nosaltres. Va ser un treball en conjunt que hem valorat moltíssim. Tant és així que quan va acabar el concurs la vam voler contractar perquè ens produís l’EP sencer. Gràcies a la seva producció hem investigat nous terrenys que ens han deixat molt satisfetes.



I això que veniu de móns musicals que són molt diferents...
És veritat que la música de Joana Serrat és molt diferent de la que fem Les Buch, per descomptat, i segur que si no l’haguéssim conegut durant el concurs no ens hauria passat mai pel cap de treballar-hi com a productora. Però un cop hi vam tenir contacte i vam veure el joc que podia donar a la nostra música ens va semblar que era la persona idònia.

Una cosa que no ha canviat en aquest nou treball és el discurs social, reivindicatiu i feminista.
Sí, tot i que amb aquest segon EP hem tocat temes molt diversos. El primer senzill que hem publicat, “No és no”, és una cançó purament feminista.

De quins altres temes parleu?
Toquem el tema de l’edat com a límit autoimposat (“Descansaré quan moriré”), i el de la feina com a nova esclavitud (“Un dia més”). I també hi ha una cançó de lliure interpretació, que preferim deixar amb marge perquè cadascú que l’escolti s’imagini el que vulgui o el que li pugui acabar transmetent (“Darrere teu!”).

Somieu que arribarà un dia en què les vostres reivindicacions ja no seran necessàries. Llavors, seguireu fent punk?
Ens imaginem aquest dia com una fita, un lloc on arribar, i tant de bo en un futur no calgui fer cançons sobre denúncies per desigualtats. Però quan arribi aquest dia i si encara tenim força, seguirem fent punk.

LES PRIMERES PASSES

Les Buch sou un grup format per dones de diferents generacions. Com us vau conèixer per tirar endavant el projecte?
La nostra trajectòria musical en el pla individual és molt diversa. La baixista Núria Torta havia tocat en bandes de rock dur i punk; l’última va ser Las Primas de Maryjane, que practicava estils diversos i molt divertits. La baterista Anna López ha estat a Indira, un grup d’indie-rock on també feia la percussió. I la Marisa Torrent des de molt joveneta ha passat per molts grups de rock i també ha fet versions de Joan Jett, i des de fa un temps lidera una banda anomenada Psicodrama, que toca un estil diferent del nostre però que també entra en el terreny del punk i l’escena alternativa. Jo, en canvi, vinc del món de la clàssica, tot i que sempre m’ha interessat la creació, i he combinat composició i cant. De fet, componia pensant que cantaria algú altre fins que vaig decidir muntar la meva pròpia banda.

Com es va formar Les Buch?
Al principi era un projecte personal, i vaig triar aquest nom perquè era el cognom de la meva àvia, amb qui tenia molt bona relació i, a més, era música. Em va semblar un bon homenatge. Vaig escriure unes quantes cançons, vaig fer un logotip i apa, a buscar les altres integrants.

I les vas trobar fàcilment...?
La primera d’arribar va ser la Núria. La vaig trobar a internet en una pàgina de contactes per a músics. Li vaig ensenyar les cançons, li van agradar molt i quan vam quedar ja teníem la sensació que ens coneixíem de feia temps. Vam congeniar molt. Totes dues havíem vist l’Anna en directe, així que li vam proposar de sumar-se al grup, perquè ja havia escoltat els temes i li agradaven… Feina feta i amb molta il·lusió. Més endavant, ara fa un any, vam decidir que necessitàvem una altra guitarrista per donar certs matisos a les cançons i aconseguir una major potència.

I així va arribar la Marisa Torrent.
Exacte! Ens vam posar en contacte amb ella, perquè ja ens havia vist en algun concert. Va venir a provar i va ser divertit. Buscàvem una guitarrista però també algú que estigués bé amb nosaltres personalment i la veritat és que tot va anar sobre rodes. D’aquesta manera es va completar la banda actual.



Quines són les principals referències?
Aquí passa com amb les nostres trajectòries, són tan diferents com nosaltres mateixes. Potser l’Anna i la Núria són les que més s’assemblen, perquè han viscut el punk dels vuitanta (La Polla Records, Eskorbuto). La Marisa, en canvi, com que és la més jove, té unes altres referències i és la més rockera, tot i que escolta de tot. I, finalment, jo tiro sobretot cap al punk-rock de bandes com NOFX, Green Day o Bad Religion. En definitiva, els grups que escoltàvem cadascuna de nosaltres de joves han acabat sent les nostres principals influències amb Les Buch.

I aquesta diversitat es nota a l’hora de confeccionar el repertori?
Ens permet unes aportacions molt interessants. Jo soc la que compon les cançons, i les presento a la banda amb una determinada sonoritat. Després cadascuna les interpreta amb les seves influències, i és molt maco perquè acaben sent molt diferents de com les havia pensades en un primer moment.
 

FEMINISTES I LLIURES

Us declareu feministes i lliures. L’activista nord-americana Angela Davis deia que el feminisme comportava també ser antiracista, anticapitalista, ecologista...
La realitat va més de valors que no pas d’etiquetes. Crec en la igualtat, l’empatia i la solidaritat, i tot plegat fa que siguem feministes, antiracistes, anticapitalistes... però pels valors que tenim. No perquè siguem feministes hem de ser antiracistes, per exemple... Ho som per convicció pròpia. Els nostres valors engloben tots aquests conceptes.

Moviments com les Riot Grrrl nascudes als anys noranta del segle passat van ser decisius perquè les dones entressin amb força als sectors més durs del rock. És un referent important per a vosaltres?
Sí que ho ha estat, però sobretot per la força, l’actitud i la valentia que van tenir per crear un moviment revolucionari. Els estem molt agraïdes perquè gràcies a les Riot Grrrl actualment no és tan difícil que les dones puguem pujar als escenaris. Ens han aplanat el camí. D’altra banda, tampoc no ens hi emmirallem ni pretenem ser-ne una còpia ni continuar la seva feina, perquè elles van fer una revolució i nosaltres el que volem és normalitzar la situació, que no sigui estrany ni destacable el fet que hi hagi una banda formada només per noies.

Darrerament han sorgit moltes bandes a l’escena musical que reivindiquen activament el feminisme. Penseu que és un tema generacional, d’educació o d’afartament?
Creiem que és una qüestió de l’època en què vivim, gràcies a l’accés a la informació. Antigament cadascú es guardava les seves preocupacions, no les compartia amb ningú altre, patia una mena de vergonya social i a més tenia un sentiment de culpabilitat bestial. Actualment, amb les xarxes socials i l’accés a internet, la informació és més accessible i hem compartit moltes experiències. Hem vist que no estem soles, que la marginació no ens afecta només a nosaltres sinó que hi ha molta altra gent que ha tingut les mateixes experiències i això ens ha envalentit.

I en el camp musical, com s’ha materialitzat aquest procés?
Crec que aquesta situació d’empoderament femení ha provocat que molta gent vulgui i pugui expressar-se a través de la música. A més, en el cas dels grups de noies, la majoria hem adoptat la lluita pel feminisme com a lema capdavanter, perquè és un tema que ens toca de prop i pel qual ens trobem lluitant cada dia.

Ja fa cert temps que us moveu en el món de la música. Les actituds cap a les dones que treballen han canviat o encara hi ha manifestacions masclistes?
Crec que les actituds han anat canviant de la mateixa manera com va evolucionant la societat. Potser en els nostres primers temps personals –i ja no parlo del grup– el masclisme era molt més evident. Avui dia la igualtat entre gèneres es té més en compte, s’intenta ser políticament correcte i es nota que hi ha un esforç, tot i que encara hi ha molt de camí per fer. Hi ha alguns comportaments que estan massa enquistats, però anem fent passos endavant i pensem que normalitzant la situació de les dones a l’escenari arribarem a un punt en què el masclisme ja no hi tindrà cabuda.

Quina és l’assignatura pendent?
Ens molesta molt el paternalisme, que pot semblar un gest amable o de bona fe, però que en el fons amaga el concepte de ‘ja t’ho faig jo, que tu no ho saps fer o que ho faré millor’. A més, se’ns jutja, se’ns infravalora i hi continua havent prejudicis quan és una dona o un grup de dones qui toca a dalt d’un escenari. Aquesta actitud ens molesta molt i és molt present en el panorama musical. Podríem començar per donar-nos més visibilitat, i no em refereixo a fer discriminació positiva, que tampoc ens agrada. No vull que contractin Les Buch només perquè hi ha dones, però tampoc voldria que ens rebutgessin perquè és un grup femení.

Dins el moviment punk no s’ha qüestionat gaire el tema de la igualtat de gènere, es donava per fet que era el normal... Penseu que és així?
Potser no estava lliure de masclisme al cent per cent, però la veritat és que és un moviment cultural i social en què les dones s’han pogut sentir més lliures. El punk ha estat una plataforma integradora de les dones dins el rock, un món tradicionalment masclista. La dona punk va trencar els cànons de bellesa, i es va començar a mostrar transgressora i fins i tot agressiva en certs moments. I això era benvingut, no era cap ofensa respecte al món dels homes, al contrari, es compartien els espais, les maneres de vestir i de fer. El moviment punk ha estat un motor d’impuls per a la dona.