Sequoia és una banda de Barcelona formada l’any 2019 per Víctor Llonch, Edu Vilardaga i Ramon Pedret. El trio, a través d'una guitarra, un baix, una bateria i les tres veus, experimenta amb l’indie i el folk, tant en català com en anglès. Després d’un temps fent versions i concerts per Catalunya, el grup ara mostra un projecte més íntim i personal en la recerca de la tendresa i la pau dins el frenesí de la ciutat comtal. 'Vint-i-poc's (La catenària, 2022) és el primer treball formal del grup, un recull dels sentiments que es viuen en els primers anys de l’etapa adulta. En parlem amb la formació

Text: Manel Vizcaino. Fotos: Joana Reventós.

El disc recull el procés que es viu en els "vint-i-pocs" anys. Creieu que és una sensació global?
L'àlbum és el resultat de la música que hem anat fent al llarg dels nostres vint-i-pocs. Els tres hem tocat molts anys junts fent versions als carrers i a les festes majors, saltant de barri en barri. Quan vam començar el projecte de Sequoia, el Víctor va portar les lletres que havia anat escrivint durant aquesta etapa i que havien quedat oblidades en un calaix. Vam trobar de tot: nostàlgia, rabia, eufòria, tranquil·litat... Primer van venir les cançons, i inevitablement després va venir el concepte que les englobava totes. Trobem que és un procés força comú: les ganes de viure i esprémer la vida al màxim en veure el buit i el dubte existencial que espera al final dels vint-i-pocs.

El disc arrenca amb “Un hivern molt llarg”. El videoclip que l'acompanya plasma la idea de com el fred desapareix i arriben les ganes de viure i la passió desenfrenada de l’estiu. Per què l'heu triada com a la primera cançó del disc?
"Un hivern molt llarg" la vam compondre poques setmanes abans d'entrar a l'estudi de gravació. Va ser una sorpresa d'últim moment que donava resposta a la necessitat d'expandir-nos en plena època de confinament. La metàfora de l'adeu a l'hivern i la benvinguda de l'estiu la utilitzem com un "saber deixar anar", un canvi d'etapa necessari després d'una època baixa. Aquest fil encaixava perfectament amb la situació actual de pandèmia: fa 2 anys que vivim reclosos hivernant, tant pel que fa al grup com a escala social. El videoclip mostra, amb un toc d'humor, les ganes que tenim de reconnectar amb el nostre 'jo estiuenc' i alliberar l'energia reprimida que guardem durant aquest hivern tan llarg que està vivint el món. Per l'embranzida que porta, per com ens ho passem de bé tocant-la i pel seu significat tant a l'ordre del dia, no va caldre donar-hi moltes voltes per decidir que seria la cançó que obriria el disc.



“Van ser molts anys” és potser la cançó més diferent. Hi heu apostat per un so més festiu, i compta també amb molts instruments de vent.
Sí, és una cançó que transforma el seu significat a mesura que avança. D'un to nostàlgic i reflexiu passa a reivindicar la celebració de la vida. Aquesta última part la vam simbolitzar a través d'una festa popular en què vam comptar amb la participació dels nostres amics de la xaranga Tirant lo Band.

Així i tot, és un disc molt íntim, i plasma el que preteníeu: el pas de l’adolescència a l’edat adulta. Però també hi ha algun tema que s'escapa d'aquesta idea...
Dins de l'àlbum hi ha un parell de cançons -"Jove Maria" i "En veure que es va fent clar"- que narren històries alienes al concepte de l'edat adulta. Tot i això, no deixen de tenir un punt polític i reivindicatiu que, generalment, sol despertar dins nostre quan entrem en aquesta etapa adulta i comencem a veure el món des d'una altra perspectiva. És per això que també creiem que estan en sintonia amb l'àlbum. "Jove Maria" narra la història d'una nena de postguerra que va haver d'emigrar del camp i abandonar les seves arrels per buscar-se la vida a la ciutat. La jove Maria és la personificació de moltes de les nostres àvies que van patir una infància marcada per la fam, la misèria i la manca de colors. La segona, "En veure que es va fent clar", dibuixa sis històries protagonitzades per herois i heroïnes que no surten als telenotícies. Són lluitadores no normatives que topen amb els murs podrits de la nostra societat.

“El temps dirà” va ser el primer senzill que vau publicar, i tracta de les decisions que prenem de joves i que no sabem com ens afectaran fins que passi el temps. Creieu que tirar endavant el vostre projecte també és una d’aquestes decisions?
Sí que veiem que la vida té una part d'incertesa de la qual no ens podrem deslliurar totalment, tinguem vint-i-pocs o vint-i-molts, com comença a ser el cas. De tocar al carrer i de fer versions a les festes dels barris de Barcelona, hem passat a envalentir-nos amb aquest projecte. Amb aquest disc, abracem la incertesa com a element de sorpresa per tal de seguir-nos entusiasmant amb la música.

El disc compta amb tres cançons en anglès: “Not a Word”, “Let's Sail to the Unknown” i “Under the Water”. Com heu seleccionat les cançons del disc?
En ser el nostre primer àlbum, vam anar fent sense tenir una idea preconcebuda. En un principi va aparèixer el gran dilema de si el projecte havia de ser en català o en anglès. Ens feia molta ràbia haver de decidir, ja que teníem cançons en els dos idiomes que ens agradaven molt i triar implicava renunciar a unes o altres. Al final vam arribar a la conclusió que no teníem perquè restringir-nos en aquest sentit: tot i que volem que el català sigui un eix central dins del projecte, donem també cabuda a qualsevol tema que pugui sortir en anglès (al cap i a la fi, la majoria dels nostres referents són de parla anglesa).



‘Vint-i-pocs’ té una sonoritat que em recorda bandes com Milky Chance o Sounds of the East. En qui us heu inspirat?
Els tres tenim referents molt diversos i ens costa trobar un que ens representi a tots per igual. Pot ser que a l'hora d'experimentar amb beats electrònics ens hàgim emmirallat amb atmosferes més planes i constants com podrien ser Milky Chance o Mac DeMarco. Però també ens fascina el so cru de The Velvet Underground, la sonoritat còsmica de Pink Floyd o el folk de Cohen i Beirut.

És un disc autoproduït? Us heu ocupat de tot el procés musical?
Ha estat en gran part autoproduït. Per una banda, hi ha hagut una gran feina de producció per part nostre a partir de gravar-nos maquetes i experimentar tant des del buc d'assaig com des de les nostres cases. En aquest procés, hem pogut pensar més enllà dels tres instruments que fins aleshores formaven el grup a través dels arranjaments per vents, cordes, cor, teclats i guitarres que ha compost l'Edu. Amb aquesta feina feta vam poder arribar a l'estudi amb una idea prou consolidada del so al qual volíem acostar-nos. Després, Joan Moliner, la persona que ens ha acompanyat com a tècnic d'enregistrament, ha tingut també algunes aportacions brillants quant a la producció. Finalment, hem comptat amb Locus Estudio pel que fa a la masterització final de les pistes.

On podrem veure en directe ‘Vint-i-pocs’?
Presentarem el disc el dia 3 de febrer al Tradicionàrius (Barcelona). Serà un concert molt especial. Comptarem amb un format ampliat de banda per tal de poder acostar-nos al que ha acabat sent la sonoritat de Vint-i-pocs, afegint trombó, trompeta, teclat i guitarra.