Guitarrista i impulsor de la Fundación Tony Manero, -a més de fundador, també de Chocadelia Internacional, i entre altres, membre de The Excitements o Achilifunk- Lalo López acaba d'encetar una nova etapa com a Lalo Malo

Text: Èlia Gea. Fotos: Arxiu.

Malgrat que no és el primer disc que el músic fa en solitari, si és el més personal, i el que arrenca una nova faceta més intimista, que s'escapa dels ritmes més ballables a què ens havia acostumat. El disc que queda com a testimoni d'aquest nou pas porta per nom el del mateix àlter ego i es publica amb Gutifunk & Achilisound Discos. En parlem amb l'artista.



És un dels teus primers projectes en solitari, i apareix just al final de Fundación de Tony Manero. Fins a quin punt una cosa és causa de l’altra?
Realment, és un disc de fi de cicle. Coincideix amb una crisi mundial i amb una crisi personal, de final d’una etapa, perquè la Fundación Tony Manero ha estat l’eix vertebral de la meva vida. El fet que s’acabi, marca el final d’una època de la meva vida. Aquest disc és un punt d’inflexió, perquè tenia ganes de treure enfora una sèrie de sentiments que havia anat macerant en la meva experiència com a músic. En aquests anys he viscut subidons, he tingut el privilegi de poder viure de la música, però també he viscut el procés interessant, apassionant i difícil de quan la indústria musical et va abandonant. De mica en mica, has d’anar gestionant un declivi, perquè la indústria funciona per la novetat, i exigeix canvis generacionals, en les eines i la comunicació de la música. Gestionar això genera moltes emocions; a vegades positives, perquè vas superant fases i etapes i ultimàtums que et vas marcant, però alhora estàs en unes inèrcies, en què tens menys repercussió que fa 20 anys, i et fan replantejar-te si ara ets pitjor com a músic. I és al revés, perquè l’experiència és un valor. És la paradoxa, frustrant, d’estar en el millor nivell creatiu, però, en canvi, en el pitjor en el sentit expositiu. És una cosa que ens passa a molts músics de 40 anys. I fer aquest disc era important per testimoniar tot això, perquè tendim a oblidar que el sistema és inclement, tant amb la gent de carrer com amb els artistes.

Dius que aquest disc l’has creat per testimoniar aquest moment concret. Això vol dir que no hi haurà altres discos de Lalo Malo?
No, m’he creat un alter ego que em pugui sevir per vehicular, en general, tots aquests pensaments introspectius i difícils de comunicar. Al llarg de la meva vida sempre he fet música més aviat expansiva i ballable, soc una persona optimista que busca la felicitat i m’agrada emocionar-me i sentir connexions i sentiments positius al voltant de la música. Però tots som una mica duals, i m’agrada donar veu també a la part més fosca. L’alter ego l’anomeno “Lalo Malo” rient una mica de tot allò que es titlla de dolent, com que expressar el malament que et puguis sentir sigui una cosa xunga i poc atractiva.

Com dius, has fet un gir una mica radical quant a estat d’ànim entre aquest disc i els que has fet amb la Fundación Tony Manero, per exemple. A nivell compositiu també deu haver estat diferent.
Exactament. En aquest disc, el primer que vaig fer va ser oblidar-me de l’estructura habitual que ha de tenir un tema, amb la seva tornada i els seus cors, etc., i de la necessitat d’encabir les lletres en una melodia. Me’n vaig oblidar i em vaig tirar a una manera d’escriure basada en el vers lliure, una pseudopoesia que em permetia encabir tot allò que volia dir. Vaig practicar molt l’escriptura automàtica: a partir d’un sentiment o un concepte, deixar-se anar, i després endreçar-ho. També és un disc que he fet molt amb la guitarra, tot molt immediat. Després, per sort, ha passat per les mans del meu productor, que li ha donat tot l’embolcall instrumental que necessitava per emfatitzar el sentiment de cada cançó.



Tot el disc té un costat molt crític, amb la societat i sobretot amb el sistema: ja sigui Barcelona, Espanya, o a nivell global.
Vaig començar a fer el disc pensant que hi compartia una experiència personal, molt individual. El curiós va ser adonar-me que era un reflex d’un estat mental que compartim una sèrie de gent. Jo soc una persona que està molt connectada amb la seva realitat immediata, molt de la meva ciutat, que estimo, que he caminat molt, i que forma part del meu ADN. I fer un disc sobre mi, volia de dir reflectir els meus sentiments envers la ciutat, i també sobre com el capitalisme l’està deshumanitzant fins a deslligar-la de les persones que l’habiten i crear una ciutat abstracta, de persones accessòries. Parlo també d’Espanya perquè com a fill d’immigrants murcians, també forma part de mi, i sempre he sentit una emoció profunda quan he llegit coses sobre el franquisme. No em vull deslligar d’aquesta Espanya progre, la dels meus avis, però la idea d’Espanya avui dia ha estat absorbida per la dreta, i és aquesta idea la que volia criticar.

L'àlbum arrenca amb “El presente”, que és una denúncia de la precarietat d’algú bastant desil·lusionat amb la vida o les seves possibilitats.
És un desencís, perquè formo part d’una generació a qui van dir que podríem ser el que volguéssim. Ma mare em deia de petit que no aniria a la mili, i finalment no hi vaig anar. Semblava que els nostres somnis, tot allò que anhelàvem, ser creadors i treballadors de la cultura... semblava que ho podríem aconseguir. Però, en realitat, el que fem és sobreviure de les engrunes que el sistema deixa per la gent que treballa al marge. Tinc 40 anys i ni tan sols soc mileurista. Sembla que la cultura és pels joves només, i que en créixer, ja no hi ha espai per a dones i homes grans. Com ho puc afrontar, això? Sent realista. Em tocarà lluitar i viure precàriament fins que algun catalitzador em faci deixar la música o treballar d’alguna altra manera.

Deixar la música és una cosa que et planteges?
No m’ha deixat de perseguir la idea d’haver de deixar la música: hi he conviscut els últims 15 anys. Vinc d’una família de tradició comunista, i la concepció del treball marxista planteja la idea de realitzar-te a través del treball, una cosa que ens és necessària i que no podem deslligar de la nostra manera de ser. Jo sento aquesta idea. I la perspectiva de treballar de coses que no em realitzin... No podria viure amb aquesta insatisfacció.



El "Blues de la miseria” està dedicat a l’avi: hi expliques la seva història?
Sí. És una cançó dedicada a la generació dels nostres avis, que van viure la dictadura, i a qui els van arrencar de soca-arrel els somnis i la mateixa idea de realització personal: els van prohibir el pensament crític, els van eixugar la vida i abocar a un servilisme, a un ‘no-somiïs, simplement viu’. I trobava important reivindicar que aquesta gent era supervàlida, que van estar al nostre costat, i ens fotien canya quan arribàvem amb els cabells llargs, perquè no havien tingut accés a un pensament obert i democràtic. I també que la seva experiència serveixi d’exemple, perquè la ultradreta rància continua eixugant la gent al seu servei, encara que sigui a través d’uns mecanismes diferents. Amb aquest tema, volia reivindicar que les persones hem de tenir la possibilitat de realitzar-nos en el sistema.

Tot el disc es mou entre el rock d’autor i el blues, però hi ha algunes peces en què no cantes fent una melodia com a tal, i fas més aviat una mena rapsòdia: com “La ciutat”, sobre la decadència de la ciutat, o “Perros”.
El blues d’aquest disc el posa l’emoció. És un testimoni del blues del Mississipi, que expressava la seva realitat immediata. He utilitzat el rock, i sempre tiro cap a la música afroamericana, per això he intentat buscar un punt del rock dels 60s i 70s, i he treballat amb un format més lliure, més enfocat cap a la poesia. M’han quedat uns quants textos, de fet, que m’han quedat al tinter i amb què espero algun dia poder fer un recital poètic. M’atrau molt poder dir coses sense estar constret a la música.

Parla’m més d’aquesta idea de recital poètic.
El primer seria fer un EP digital, amb els recitats i un acompanyament instrumental d’artistes convidats. M’agradaria poder publicar un llibre, però no vull ser un impostor: no soc poeta. Però sí que des dels 15 anys em dedico a fer lletres. El que intento fer -i abans feia amb la guitarra- és apropar-me a un llenguatge que em representi cada cop més: sigui en escrit, en directe o en un disc. El disc surt només en físic i a Bandcamp, però no en cap de les plataformes de 'streaming' habituals. A què es deu?
Sí, ha sigut buscat i totalment conscient. He volgut penjar-lo a Bandcamp perquè treballa amb condicions justes. Estic cansat de formar part de l’algoritme i de dependre que algú tingui interès en el disc. Crec que hi ha facetes que no han d’estar controlades pel màrqueting digital. Tots estem una mica farts de fer una sèrie de coses que no ens representen però que ‘hem’ de fer. Aquest és un disc difícil i que exigeix que l’oient faci un esforç d’escoltar-lo i també d’accedir-hi. És un hàndicap, però ara mateix no m’importa. Que arribi a qui hagi d’arribar.

Com en planteges el directe?
Farem la presentació del disc el 5 de març a la sala Upload, que serà la posada de llarg de l’espectacle. A partir d’aquí, tractaré de fer els concerts que pugui en les millors condicions. No vull que ni el disc ni el directe amb la banda entri en un circuit on hagi de fer renúncies. Em bolco absolutament en els meus discos, i ha sigut un esforç i un desbaratament d’energia brutal. Sé que aquesta és una proposta arriscada i més al marge, i tant de bo pugui arribar a la gent i s’hi pugui sentir identificada. Però soc realista, ara mateix no puc plantejar-me una gira per tot Catalunya posant els diners de la meva butxaca, perquè ni és moment, ni és el disc, ni jo soc la persona per fer-ho. Amb aquest disc reivindico dignitat, i per això vull que tot el que l'envolta, ho sigui.