Enmig d'un mosaic format per camps de conreu, continuen creixent nous brots com Fa1na. Bé, millor dit: Fauna, un canvi de nom que no només és una qüestió de branding, sinó que també respon a la nova etapa que emprèn el grup, amb nous membres i nous instruments. Aquest nou camí s'enceta amb la sortida del segon llarga durada, escrit i treballat durant la pandèmia i carregat de missatges enèrgics i de superació: 'L'última nit' (Coopula, 2022). Parlem amb el cantant del grup, Manu Brufau, per conèixer més detalls del disc i aquesta nova etapa que ara inicien

Text: Nil Ortiz. Fotos: Arxiu.

Fa1na ara és Fauna. A banda del nom, que més ha canviat en el grup?
Moltes coses! Per començar, ha canviat tota la composició del grup. Vam començar sent quatre membres: dues guitarres espanyoles, un caixó i un baix. I ara, som guitarra elèctrica, guitarra espanyola, bateria, trombó, trompeta, baix, percussions i volem afegir també un teclat.

I quant a la sonoritat del grup, quines novetats ha suposat?
Realment, hem mantingut el que fèiem abans, però amb nous instruments tot sona diferent. En aquest disc sonen cançons rockeres, una balada, una chacarera –música popular originària del nord-oest d'Argentina–, rumba... En el nostre primer treball hi havia també molts estils, però com que ho defensàvem en un format més acústic tot sonava molt rumber. 



A "Diga-li" trobem aquest esperit de nits d'estiu al poble. De què heu volgut parlar als temes de 'L'última nit'?
"Diga-li" resumeix el missatge que volem transmetre en aquest disc: recuperar les nostres vides. Un bri d'esperança enmig de la pandèmia per tornar a fer concerts, per fer unes cerveses amb els amics...  recuperar la normalitat i tot allò que teníem abans i no valoràvem. En definitiva, el missatge del disc és viure intensament, com si aquesta fos l'última nit.

Com ha estat el procés de creació del disc?
Abans de la pandèmia ja teníem algunes melodies fetes. Seguint amb la metodologia del primer disc, les cançons, majoritàriament, les va compondre el Sergi, el baixista del grup, i després les vam posar en comú amb la resta de la banda. Durant el confinament ens passàvem algunes idees, després vam quedar per gravar-les i vam enviar-ne les maquetes al Carlos Manzanares perquè ens fes una proposta de producció. A partir d'aquí, ell va acabar de fer la seva màgia.



'Hem lluitat per aquest somni...', canteu a "Un nou camí". És una cançó que parla d'aquesta nova etapa del grup?
Aquesta cançó parla de dos dels membres fundadors del grup, que l'han deixat per motius professionals i personals. El Sergi Prats i l'Àngel Florez (baixista i guitarrista del grup, respectivament) van escollir emprendre nous camins i els hem volgut fer aquesta cançó en forma de comiat i homenatge.

Com ha estat seguir sense aquesta part del grup?
A mi personalment m'ha costat acceptar-ho. Amb Fauna portàvem 5 anys, però anteriorment ja havíem fet algun projecte junts. Jo vaig aprendre a tocar la guitarra amb l'Ángel, que és amic meu de tota la vida i ho continua sent. Va costar tornar a assajar sense ells, buscar substituts... era el primer cop que em passava. Companys del món de la música m'insistien: "això passa, Manu", i tot i que ara ja els entenc, al principi em va costar emocionalment. Amb l'Os d'Or de la Berlinale per 'Alcarràs' ha quedat demostrat que no hi ha poble petit sense grans històries. Creus que també hi pot haver un interès per una perspectiva rural en el món de la música en català?
No sé si hi ha interès ara, però n'acabarà havent perquè estan sortint propostes musicals molt guais i hi ha molts grups que estan començant a treure el cap i a dir que també existim. Però, al final, la festa no va tan relacionada amb el territori, i tots acabem parlant del mateix. Ens agrada connectar amb la gent, reivindicar la festa, apel·lar a l'alegria, la felicitat... La manera en què ho diem potser és diferent i l'accent també, però el missatge és el mateix.

Bredda, Pinut, The Targarians, Sexenni, Atzavara, Fauna... Està sortint una nova fornada de música festiva amb accent de ponent?
Estem despertant, ens estem animant a fer coses que potser abans no es feien perquè es creia no els farien cas o perquè històricament no tenia sortida. Crec que al final tots ens queixem del mateix: parles amb algú de Girona i et diu que fora del gironès no toquen, tampoc. Tots estem igual, però l'oferta i la demanda de Lleida comparada amb la que hi ha Barcelona és molt diferent. Aquí costa més, però tot i així estan sortint propostes amb ambició i ganes de fer les coses molt bé.



Sovint, els grups de ponent tenen un creixement cíclic, alguns es perden pel camí. Què creus que falta per consolidar aquests projectes?
Crec que falta gent que vulgui descobrir. Sempre ens queixem dels organitzadors o les institucions –que també tenen molta responsabilitat–, però crec que falta un context que acompanyi. Cal que la gent s'atreveixi a descobrir nova música, que s'obri a anar a un concert sense saber-se les lletres de les cançons i gaudir-lo com si l'hagués conegut tota la vida. Sovint, la gent vol escoltar cançons que ja es coneix –versions– o el seu grup preferit, però no tenen ganes de conèixer nova música i anar a un concert a sorprendre's.

Així doncs, creus que amb un grup de versions us hagués sigut més fàcil arribar on sou ara?
Segurament. Els grups que fem temes propis ho tenim més difícil. Amb un grup de versions, si fas un bon espectacle, de seguida tens una gira de concerts. En canvi, amb un grup de temes propis has d'anar més a poc a poc. Així i tot, no ho canviaria per a res.
  Heu agafat referències de grups amb una llarga trajectòria al territori com La Terrasseta de Preixens, Pastorets Rock o Koers?
No ho hem fet de manera premeditada, però crec que sí. Al final, els escoltem, ens agraden, hem anat als seus concerts, hem ballat i els hem gaudit, i crec que inevitablement això et configura un so al cap que també t'agrada. A l'inici de Fauna escoltàvem Los Delinqüentes, Estopa, Melendi, La Troba Kung-fú, Malakaton... Grups rumbers que ens encantaven i que van marcar la formació d'instruments del grup. En la transició que hem fet ara no hi ha hagut uns referents en concret sinó que ha estat de manera natural, ja que dins de Fauna hi ha molts gustos i molt diferents.

Així doncs, què ha passat amb la rumba més pura?
Abans a la zona de Barcelona tenia molt de pes, tothom escoltava grups com La Troba Kung-Fu o Dusminguet. Ara sembla que això no està tan de moda; és una realitat, la rumba no té el pes que tenia abans. En algun moment de debilitat hem pensat que estàvem nadant contra corrent, però penso que al final hem de construir el nostre propi estil.