La vida musical de Manu Guix és ben saturada de feines i compromisos a l'agenda, com ha estat la seva tasca com a director a 'Operación Triunfo' o les múltiples obres teatrals i musicals en què ha participat, com ara la recent 'Cantando bajo la lluvia'. Entremig de tota aquesta teranyina, el músic barceloní també desenvolupa la seva carrera musical en solitari i ara, després d'un lustre de silenci discogràfic, reapareix amb 'Moments' (Música Global, 2022), un treball de pop amb pinzellades molt diverses. Parlem amb Guix per a conèixer-ne tots els detalls

Text: Sergi Núñez. Fotos: Laura Botifoll i Xavier Solé.

5 anys després, tornes a publicar un nou disc en solitari. Per què?
Perquè ja feia massa temps del darrer disc. Després de tot (Música Global, 2017) va sortir el setembre de 2017 i la veritat és que no m'agrada està tant de temps sense treure disc. Ja em va passar llavors, que també havia trigat cinc anys a publicar, des de Pas a pas (Blanco y Negro, 2012), i em vaig proposar que no em passés de nou... Però al final m'ha tornat a passar. I això és causa, afortunadament, de tota la feina que tinc i que estic posat en mil coses: si no és la televisió, és el teatre o altres produccions i, al final, acabo deixant el meu projecte artístic personal al final de la cua. Però realment, ara ja tenia moltes cançons i moltes ganes de tornar amb el meu propi projecte.

Què t'aporten aquests altres projectes i produccions, i en què enriqueixen el teu projecte en solitari?
Jo des que vaig començar a treballar en el món de la música, amb 15 anys, tenia clar que havia de fer moltes coses per a sortir-me'n i poder viure d'això. Sempre he compaginat tota mena de feines que han tingut a veure amb la música. Des de la televisió, teatre o bandes sonores fins a les meves pròpies cançons i concerts. Amb els anys, he après a gaudir-les totes per igual. Tot i així, quan arriba el moment de fer cançons per a mi, la veritat és que crec que té un punt terapèutic important: és on trobo el meu racó d'esbarjo particular i bolco en ell totes les meves inquietuds i els meus pensaments per poder-me sentir lliure. 

Tot i que hi bolquis les teves inquietuds, creus que el disc té una atmosfera positiva?
Sí, jo crec que sí. Quan faig cançons, sempre hi ha aquesta línia d'intentar fer feliç a la gent, de fer-los somriure. Ara bé, també he de dir que en aquest disc, que vaig començar a compondre arran del confinament, hi ha una mica de mala bava i de protesta. Hem viscut coses molt fortes en els darrers dos anys i hi ha cançons que en parlen i, per tant, no només hi ha optimisme sinó que també hi ha ganes de dir que ja n'hi ha prou de certes coses.  La cançó més evident d'aquesta mala bava és segurament "Ningú al volant", no?
Correcte. És la que parla més directament de tot això i té un component més combatiu. La cançó explica com n'estem de farts que ens venguin històries i fum, i critica aquest discurs sobre que la vida que teníem abans ja no existeix i ara hem d'aprendre a viure una vida diferent, amb unes noves normes.

Entenc que ha estat fruit de l'atzar, però creus que el missatge cobra encara més força amb el context actual de la guerra a Ucraïna?
Doncs probablement sí. La cançó no només parla de la pandèmia, sinó que es pot extrapolar a moltes de les coses que estem vivint, com ara injustícies o coses que no em semblen correcte: digues-li pandèmia, mesures restrictives, guerra...

He de reconèixer que m'ha sorprès molt el rap que fas a la cançó!
Realment, crec que m'he posat la cresta en aquesta cançó [RIU]. Hi ha una referència evidentíssima a un grup que va marcar la meva adolescència: Rage Against The Machine. En aquesta part, combinem rap i guitarres elèctriques fent un riff molt de finals dels 90. És una pinzellada amb la qual em vaig quedar molt a gust i només tinc ganes que arribin els directes per fer aquest tros de la cançó.
Per altra banda, com dèiem abans també hi ha cançons d'esperança, com ara "Com dues gotes d'aigua".
Clar, hem d'intentar ser feliços. En aquesta vida hem vingut a passar-ho el millor possible i això és el que intento transmetre a les meves cançons. En el disc, hi ha una cançó que em fa moltíssima il·lusió, "Com em mires", que l'he escrita per a la meva filla petita. El 2017, en l'àlbum anterior, li vaig dedicar una cançó al meu fill i, més tard, va néixer la meva filla i vaig dir: "ostres, ara toca fer-li una a ella". Finalment, amb aquest disc li he pogut fer i estic molt content perquè, ara, cadascun ja té la seva cançoneta i no em sento en deute amb ningú [RIU].

Al llarg del disc, podem escoltar arranjaments força diferents. Com has treballat aquest apartat?
És un àlbum que he treballat de forma totalment diferent dels anteriors. Per exemple, amb Després de tot vaig fer una aposta molt clara per a un so molt acústic, gravat amb instruments reals i en què tot fos de veritat: hi havia seccions de corda, quartets de vent metall i vaig comptar amb tots els músics que habitualment m'acompanyen. En canvi, en aquest disc, he optat per tancar-me a Medusa Studio amb el Roger Rodés (productor i soci de l'estudi) i no hem fet servir ni un sol instrument real. És a dir, tot el que sona en aquest disc és programat. Des dels pianos fins als baixos, no hi ha un sol instrument de veritat excepte algunes guitarres acústiques i elèctriques, que entre tots dos hem anat tocant. Em venia molt de gust treballar així. És un exercici que també t'obliga a buscar nous espais sonors i a investigar estils diferents. Per això, el disc té cert punt electrònic que no havia fet servir mai fins ara. És una forma de treballar molt actual, els músics cada vegada graven menys: tot es programa i sembla que la vida professional del músic estigui més focalitzada en el directe. 


També fas un ús força extens de recursos de diferents estils musicals, no?
Sí, és una cosa que no puc evitar, la veritat. Hi ha gent que em diu que faig estils molt diferents dins d'un mateix disc i tenen raó. A l'hora de compondre cançons per a mi, no penso mai en quin tipus de cançó vull fer ni en el disc com un producte o com una voluntat de fidelitzar un públic concret. Realment, tinc la immensa fortuna de fer la música que em ve de gust fer i el meu projecte personal l'enfoco així. Suposo que, com em guanyo la vida amb moltes altres coses, puc permetre'm fer música sense tenir en compte el rendiment econòmic. Per això, hi ha cançons d'un tall pop més clàssic fetes amb 4 acords, altres que juguen amb harmonies més complexes properes al jazz, i altres que tiren més cap al funk. En definitiva, componc sense cap idea preconcebuda i em ve de gust fer el que em surt de dins.

Com serà aquesta gira que comences el 7 d'abril a la Sala Barts (Guitar BCN)?
La idea és que la gira sigui molt llarga, fins a quasi Nadal, i que hi hagi molts concerts, principalment per Catalunya. Tenim moltes reserves que de mica en mica es van confirmant i la veritat és que tot apunta que serà un estiu fantàstic. Tinc moltíssimes ganes de tocar acompanyat de la meva banda de tota la vida, que s'han quedat sense poder gravar el disc. Per altra banda, també tinc molta il·lusió per a tocar arreu de l'Estat Espanyol: m'agradaria tocar a Madrid, al País Valencià, al País Basc... vull començar a expandir el territori pel que fa a concerts.