La mesura és una virtut en desús en la voràgine contemporània en la qual vivim. La cantautora de Sant Quirze del Vallès Anna Andreu reflexiona a 'La mida' (Hidden Track Records, 2022) al voltant d’una voluntat que ha impregnat la majoria de les cançons del segon disc. En el projecte compartit amb la instrumentista Marina Arrufat, han ponderat a parts iguals la força de treball, les cures, els encerts i els errors i sobretot la genialitat

Text: Marc Ferrer. Fotos: Juan Miguel Morales.

'La mida' és un títol difús. D’on surt?
Anna Andreu: Quan faig les cançons no penso en res en concret, però quan ja tinc uns temes enfilats intento buscar-ne el denominador comú. Al primer disc, Els mals costums (Hidden Track, 2020), ho vaig tenir clar, i en aquest cas em vaig adonar que moltes de les cançons parlaven de la mesura. De fet, el disc va de la contenció en molts aspectes, i jo mateixa soc una gran defensora de pensar abans de parlar. 

D’una manera o altra a totes les cançons del disc es plasma aquesta contenció?
A.A: Sí, tot i que no sempre és explícit, però totes les cançons tenen el component de mesura i de lluita contra un impuls concret. Per exemple, la cançó "La força i el temps" parla de la força –que és la Marina Arrufat– i del temps –que soc jo–, que es troben en un lloc concret i funciona.

El procés de creació t’ajuda en aquesta limitació conceptual?
A.A: Sí, perquè quan ja tenia sis cançons, les altres van sorgir de pensar al voltant d’aquesta idea. Així tinc un imaginari més restringit i no mil possibilitats per escriure un tema. Tot el que sigui evitar l’enfrontament amb un paper en blanc és un goig? 
A.A: Sí, m’agrada eliminar possibilitats, però sense eliminar la creativitat. Les rimes, per exemple, també poden ser elements restrictius, perquè m’obliguen a utilitzar un dos per cent del lèxic i això també ajuda.

Des del primer acord, el disc té el segell Anna Andreu. Què el fa tan reconeixible, a més de la teva veu particular?
A.A: Les melodies són una de les meves senyes d’identitat, amb floritures i sense ser gaire lineals. Totes les cançons tenen melodies mediterrànies. Però, pensant-ho fredament, no sé si sabria trobar el denominador comú de la meva música... N’hi ha algunes que podrien ser quasi una cançó de bressol però amb bateria i guitarra elèctrica.
Marina Arrufat: La seva manera de tocar la guitarra és rebuscadeta, no són acords gaire complexos, però sí molt adornats. És veritat que el mateix dia que vas acabar de gravar 'Els mals costums' vas començar a escriure 'La mida'? 
A.A: Sí, és cert. Però això no vol dir que al cap de dues setmanes estigués saturada i deixés d’escriure fins al cap de tres mesos [Riuen]. Així i tot, el dia que el productor Jordi Matas va marxar de l’estudi estava molt animada i com que feia molts dies que escoltava música, no em va costar gens començar noves lletres. El que vaig escriure aquell dia no té res a veure amb la cançó final. Els temes es fan, es desfan, s’ajunten, se separen...

Ha estat un procés llarg i dens?
M.A: Crec que ha estat dur, però diferent. Ja teníem l’experiència dels concerts i ella tenia més confiança amb les lletres.
A.A: Sí, ha estat dur, però és que no sé viure bé aquest procés. I, de fet, amb l’anterior disc no estava gaire catòlica [Riuen]. No sabia si la gent em llançaria les lletres pel cap o què passaria. I quan vaig veure que eren ben rebudes, vaig superar la inseguretat. Ara, el més complicat ha estat trobar la manera de fer alguna cosa que tingués el punt identitari del projecte sense que fos el mateix. Espero saber-ho portar millor en el futur. I si no, a patir.

I tu, Marina, de quina manera participes en aquest procés?
M.A: Jo li faig cronogrames per organitzar-li la feina [Riuen].
A.A: Em deia quan havia d’acabar una cançó i n’havia de començar una altra. Em va anar molt bé perquè va haver-hi un moment en què cada cop tenia menys cançons [Riuen]. Amb dues setmanes de diferència vaig passar de tenir set cançons a només tres.
 

Misteris a les lletres

Analitzant les lletres hi ha moltes imatges i metàfores que, a més, estan redactades de manera lírica. S’amaguen molts detalls darrere de cada cançó?
M.A: La veritat és que jo tampoc entenc res [Riu], però en gaudisc molt quan me les explica. Em semblen preciosíssimes. Jo no soc gens creativa, o m’ho dones tot escrit o em costa molt imaginar-me coses.
A.A: En el meu cas jugo amb l’avantatge –o el desavantatge, segons com es miri– que si em demanes que analitzi sintàcticament un vers, em foto un tret [Riuen]. Ara, seriosament, crec que aquest punt de misteri és bonic. Fer una cosa molt explícita no m’agrada. El procés compositiu és molt erràtic, perquè quan explico les cançons a la Marina m’adono de noves coses i hi trobo altres sentits. 

És com si entressis en un fase creativa que et passa per sobre i perds una mica el control de la situació? 
A.A: A vegades no tinc una idea clara del que vull parlar, només tinc una intriga o una inquietud raríssima. Per exemple, on deu passar les nits l’ocell que cada dia veig davant de casa? Això em desperta una idea o una frase. I a partir d’aquesta n’escric una altra que rima amb la primera, i potser m’adono que la primera ja no m’agrada però la segona sí, tot i que ha nascut d’una restricció provocada pel punt de partida i és una imatge que sense aquest no hauria aparegut. De fet, és l’atzar o una idea erràtica el que em dona els temes.

Sigui com sigui, aquest procés erràtic o atzarós provoca que les teves lletres siguin properes a la poesia.
A.A: Sí, m’agradaria pensar que si a les lletres els treus la música, encara podrien interpel·lar-te d’alguna manera. Seguint amb les lletres però aprofundint en el contingut, és un disc amb sentiments foscos i tenebrosos. A què és degut aquest posat tan dramàtic?
A.A: Tinc una ment bastant fosca. A vegades explico a la Marina les coses que somio, i són horribles. La meva veu és molt dolça i sovint faig servir melodies boniques i harmònicament alegres, de manera que per aconseguir un equilibri utilitzo paraules que no em desconnectin de la cançó. Si tinc dos sinònims per dir el mateix concepte, agafo el més fosc. En canvi, si la cançó ja és fosca per si mateixa, no sento tant aquesta necessitat.

Precisament l’apartat musical és una de les grans evolucions del disc. Heu ampliat la paleta sonora amb un baix i més teclats.
M.A: No hi ha un baix explícit pròpiament dit, és la guitarra de l’Anna amb un octavador. I hi ha molts sintes, que tiro amb el pad.

Quina voluntat hi ha darrere el tractament del so?
M.A: Penso que ha estat una evolució natural. En el meu cas, poder explorar les possibilitats del pad va ser tot un al·licient. Aquesta manera de fer m’ha permès continuar fent ritmes senzills amb la bateria, el charles i el bombo, i al mateix temps poder utilitzar molt més el pad com a instrument de percussió electrònica i fer-lo sonar també com un sintetitzador. Teníem molt clar que no volíem tirar seqüències en directe. Per tant, tota la música que sona al disc havia de poder ser tocada exclusivament per totes dues. La diferència principal és que cada vegada som més conscients del que podem fer quan som a dalt de l’escenari.



Tirar seqüències en el directe seria massa limitant per al vostre espectacle?
A.A: Sí, perquè volem tenir un tempo molt estable, i a més ens agrada permetre’ns fer pauses més o menys llargues per crear tensions interessants. I també ens interessa que si la gent escolta un so el pugui relacionar amb un moviment que l’estigui executant.
M.A: En aquesta posada a escena és molt important la flexibilitat rítmica. Quan l’Anna canta canvia bastant els tempos i si anéssim amb metrònom hauria de fer esforços per adaptar-se, perquè està acostumada a jugar amb el ritme com a recurs expressiu. Crec que això és una virtut, i per tant l’objectiu és que jo em puga adaptar al màxim al seu joc rítmic en directe.

Aquest ús dels sintetitzadors us acosta una mica a la marca de la vostra casa discogràfica, Hidden Track, i al pop metafísic.
A.A: Aquest segon disc no té un aire folk tan marcat com l’anterior i crec que té una massa més substancial. Hi ha cançons concretes en què els sintes ens poden portar l’imaginari del pop metafísic però no diria que és el motor identificatiu del disc. Tot i que la producció ha estat també de Jordi Matas, perquè ens agrada i ens influencia molt la seva manera d’acostar-se a les cançons.
M.A: No ha estat un acte conscient. De fet, si ens preguntes per referents d’aquest disc, en podríem dir molts altres. Per descomptat que els escoltem molt i mos flipen, però teníem al cap altres sons.

Quins són aquests referents?
M.A: Jo abans tenia de referent l’atonalisme d’Arnold Schönberg [Riu] i ara de sobte escolte indie. Ha estat un canvi substancial, perquè he explorat molta música i d’una manera activa. De fet, fins i tot en una cançó hi ha una referència camuflada a una obertura de Ludwig van Beethoven.
A.A: A la furgoneta hem escoltat molt l’indie-rock dels nord-americans Big Thief. I també Aldous Harding o Haley Heynderickx, i de sobte quan tornem dels bolos la Marina posa clàssica a fuegote.

L’última cançó del disc ("El mur") té unes veus i guitarres distorsionades, i una cadència molt pesada i lluny de la resta de cançons. D’on va sortir la idea?
A.A: És una cançó que des del principi teníem clar que havia de sonar amb la guitarra bastant petada i un so embolcallador. Ho vam pensar així perquè si no la cançó quedava a mig camí. Té una lletra molt senzilla i bastant repetitiva, i això es podia fer feixuc. Ho vam portar a l’extrem i vam posar tot aquest pes també en el so, per tal de relacionar fons i forma. Si no sonava brut podia ser que acabés sent una cançó sense suc. 
M.A: Teníem ganes d’anar un pèl més enllà. Ens agrada molt quan hi ha cançons que exploten i la resta del disc és més contingut.

Aquesta seria la definició del disc?
A.A: En aquest disc hi ha aquesta cançó, però també n’hi ha de molt buides. Hem experimentat i obert dos camins. És una idea sonora que hem debatut molt, i veurem quina acabarem triant en el futur.