Amb 50 anys, Maria Helena Tolosa va voler debutar en el món de la música amb 'Confidències' (Microscopi, 2020). Ara, l’artista publica un nou àlbum -que presenta demà al teatre barceloní Lluïsos de Gràcia-, 'Deserta el fosc' (Microscopi, 2022), que combina versions, poemes musicats i algun tema propi. Tot, amb un discurs reivindicatiu que fila des de la seva formació com a psicopedagoga. En parlem amb ella

Text: Èlia Gea. Fotos: Anna Prat.

 
'Deserta el fosc’ segueix la mateixa línia que el teu debut, 'Confidències'.
Sí. Hi ha una part importantíssima que connecta els dos discos: la poesia en context. Hi ha diferents maneres de fer-te teva una poesia. En el meu cas, parteix de llegir el text i observar amb quines emocions o vivències em connecta, què ressona. I és des d’aquest punt emocional que componc. I això crec que també fa que a la gent li arribi més fàcilment.
 
En quin sentit poses la poesia en context?
Amb ‘poesia en context’ em refereixo a qüestionar-se com vius el tema del qual parla el poema, què et remou. Per exemple, la versió que faig de “Ma tristesa” de Lluís Llach la canto des de la tristor que em fa la falta de llibertat, i de la censura que sovint rebem sobre la nostra manera de ser perquè estem molt codificats, molt uniformitzats. I a més, en aquest cas, hi havia un plus important de la pèrdua de llibertats i drets en aquests dos anys de pandèmia. Tot això està posat en la manera de cantar -o de musicar, en altres casos-.
 


Totes aquestes reflexions estan recollides en el llibret del disc físic?
Sí. En el directe les explico, i tenen un pes molt important, però aquesta vegada he inclòs també petits paràgrafs explicant el perquè de cada poema. Un poema com "L'estrella", per exemple, l’aprofito per parlar del respecte a la diferència.
 
Al disc també hi té un paper important la dona.
Sí, molt. Evidentment encara no hi ha paritat entre dona i home, però jo no reclamo igualtat, jo reclamo equitat. Com a persona que habita un cos de dona, no tinc les mateixes necessitats que té un cos d'home, i no vull ser igual a l'home, sinó que hi hagi equitat: que es tingui en compte què necessito jo amb el meu cicle femení, amb la meva menstruació, la meva maternitat... En el disc, hi ha diverses cançons en què canto sobre la dona, com “8 de març”. És una cançó que parla de les bruixes, i que, per tant, està musicada com a dona bruixa, no com a dona naïf. Des de tenir els ovaris plens, i la voluntat de cremar-ho tot i fer una foguera. Està feta amb molta força des de l'empoderament de dir "ja n'hi ha prou". La importància que li dones a la dona es veu, per exemple, en el fet d'incloure poemes de poetesses menys conegudes o referenciades.
Per a mi era important que la dona tingués molta presència en el disc. A Montserrat Vayreda l’incloc perquè vaig fer un espectacle sobre ella per a la Nit de Poetes dels Amics de la UNESCO de Girona. El poema de “Ser diferent” parla d'abraçar, gaudir, honorar i reivindicar la diferència. També he musicat "Temps de sebrar", que és el que tanca el directe, i encoratja a ser tu el canvi que vols veure en el món. Sembra tu el teu camp, deixa de plorar i ancorar-te en la tristesa i el trauma, i surt a sembrar el que vulguis collir. I després hi ha “L’estrella” d’Olga Xirinacs, que és una història i m’encanta per la meva faceta de contacontes. A més, trobo que per als infants -i també per als adults!-, és genial.
 
Així mateix, versiones "La fadrina va a la font", d’Apel·les Mestres, que com “L’estrella”, explica una història.
La meva mare era cantant lírica, soprano, i me l’havia cantat moltíssimes vegades. En els discos, sempre m’agrada recuperar algun tema més clàssic i tradicional. És una peça sobre l’enamorament i la conquesta, i em servia per lligar una mica amb tot el tema de l’amor, que repasso des d’un sentit més carnal amb “L’arbre incandescent” -que parla de l’acte sexual-, i des d’un més transcendent amb “L’amor” de Miquel Martí i Pol. I a més, en directe, canto un tema propi a capella sobre l’amor o sexualitat femenina vinculada a la maternitat, de la qual només gaudim nosaltres, i que té a veure amb donar el pit o fins i tot amb gestar.
 
Al disc també hi ha un tema teu: “Són els teus ulls”.
Com a pedagoga, t'adones que sovint la paraula "depenent" implica creure que ets una persona vulnerable i necessitada. I, per tant, no ets autònom. I amb aquesta cançó exposo que en realitat totes les persones som interdependents: jo soc perquè tu ets. Naixem individus i esdevenim persones en relació amb els altres. Som éssers socials. Està clar que tots tenim necessitats i tots som vulnerables: la vulnerabilitat forma part de la condició humana. I si no és amb els altres, és difícil ensortir-te a la vida i ser persona. I a ‘Deserta el fosc’ comptes amb una col·laboració especial. Com sorgeix?
Sí, hem gravat a duo amb Joan Crosas, i amb la Big Band del Conservatori de Música de Girona Isaac Albéniz, un tema seu: “El que vaig ser”. El canto en un context de ràbia i d’empoderament. He tingut 52 anys de vida, he parit i criat tres fills, he fet un llibre, i tinc una feina reconeguda com a psicopedagoga. I dalt l’escenari, explico aquestes coses, i no tinc perquè canviar perquè a algú no li agradi. I això no només ho dic en un sentit musical, sinó com a projecte de vida.
 
I com és ser una dona de 52 anys començant un projecte musical?
Per començar, no se't considera un talent emergent amb 52 anys, i és molt difícil trobar el teu forat. Perquè talent emergent és gent entre els vint i els trenta-cinc anys -almenys segons el Mercat de Música Viva de Vic-. Dalt dels escenaris musicals -perquè en els teatrals passa menys-, una dona madura, de més de 50 anys, que no tingui un cos normotípic, no hi és. S'ha de fer un pas més enllà de la paritat entre home i dona, que se'n parla molt, i fixar-nos també en quines edats estan convidades a pujar damunt l'escenari si ets dona. Jo vull visibilitzar la dona menopàusica. Ara, després de la criança, és quan puc permetre’m arribar a casa a la matinada perquè vinc d’un bolo o tinc prou estalvis per invertir en un disc.
 
Quina creus que seria la solució? Passa per un tema de conscienciació de l'espectador, o de donar ajudes públiques?
És una qüestió complicada, però crec que sobretot passa per tenir més espais. Ara per programar-te, demanen el nombre de seguidors a Instagram, i és molt difícil tenir-ne si no et veuen... Si només podem contractar les persones que sabem de segur que ompliran una sala, jo no tinc cap possibilitat.
 
I potser el teu públic tampoc és el que té més presència a Instagram...
El nostre públic potencial és molt variat, i no només va dirigit a la gent jove, com la majoria de festivals. El nostre espectacle és per a persones de 45 o 50 cap amunt. Els mateixos que van a veure Roger Mas o Maria del Mar Bonet. I es programa poc pensant en aquesta franja d'edat. Per a la gent gran, es programa al Liceu, al Palau de la Música... però si surts d'aquest espai, si no és sardanes o un concert de Festa Major, per gent de 50 o 60 cap amunt, no hi ha res. I perquè no puc anar jo per exemple a veure Pepet i marieta a l’Apolo, o Balkan Paradise Orchestra a La Mirona? Hi ha la idea que el món és dels joves, però no és així: el futur és dels joves, el món és de tots. Jo encara hi soc! Com tries els poemes que acaben formant part del disc? Fas una recerca per temàtiques o són poemes que trobes, de manera més o menys casual?
A mi els poemes a vegades em cauen a les mans, i a vegades els busco o agafo recopilacions de poemes a la biblioteca. I amb alguns no passes del segon vers, perquè no hi connectes. 
 
I la musicació dels poemes com la treballes?
És molt espontani. Tinc ganes de musicar un poema i me'n vaig caminar en un lloc on ser que puc estar sola, normalment a la natura, i porto el mòbil al costat i començo una cantarella que m'inspira i la gravo. I després potser en surt una altra. En arribar a casa, agafo l'Audacity, m'ho escolto, i ho vaig treballant per donar-li una uniformitat musical. Sempre surt de manera absolutament natural, sense gaires artificis. A mi sempre m'ha agradat molt ballar, i sovint penso les cançons en terme de ritmes: un poema em connecta amb un swing, un altre amb una bachata, etc. En aquest disc, hi ha molta varietat de ritmes, perquè cada poema demanava coses diferents.
 
Demà toques als Lluïsos de Gràcia. Com planteges el directe?
Amb banda: contrabaix, violí, guitarra i percussió. Personalment, alguns dels temes, si no és amb la banda, no m'agrada fer-los, perquè trobo que perden molt. L'acompanyament i els arranjaments que ha fet en Gonçal Vallès per mi són una part molt important. I al directe, a més, hi mirem molt la intensitat, que pugi i que baixi. Està pensat per desconcertar a la gent, perquè passem d'una cosa més suau a una de reivindicativa. Com que soc una persona molt emocional, si començo a lligar tots els poemes que parlen de la ràbia i de la tristesa, jo me’n vaig a baix, no ho puc sostenir. Era molta important per a mi anar alternant, per sorprendre l'espectador, i perquè tampoc el públic es quedés a baix. Així que comencem a dalt, al mig hi haurà una mica de remoguda, però acabem a dalt. Com es diu en pedagogia, és el mètode entrepà: passar del bo i positiu, al negatiu, per tornar al positiu. Anem de “Deserta el fosc” a “Temps de sembrar”. Perquè sí, hi ha coses molt xungues, però en el nostre entorn, què podem fer i què hem d’agrair? Hem de relativitzar una mica algunes coses que tenim.