L'escena punk catalana té alguns referents ben gamberros. I entre aquests, hi ha Ratpenat, una banda contestatària, antisistema i, sobretot, indecent. Poc després de l'esclat de la pandèmia, el quartet va publicar '50% glam 50% clavegueram' (Kasba Music, 2020), un disc que retratava el cantó brut de la societat i el sistema. Ara, retorna amb 'Tard... i amb ressaca' (Kasba, 2022), un disc que combina cançons pròpies i versions de diferents cantautors catalans molt pujades de revolucions. Parlem sobre aquest nou àlbum amb el cantant Mikki "Putu" Viñe i el baixista Aleix Costa

Text: Sergi Núñez. Fotos: Xavier Mercadé i Lluís Galí.

Sembla que som en un context idoni per cagar-se en tot, oi?
Aleix Costa: Sempre és bon moment per cagar-nos en tot. Però és evident, que amb la crisi pandèmica, la crisi dels carburants i la guerra a Ucraïna, el context massa maco no és. Malgrat tot, no ens queda altra opció que intentar tirar endavant.
Mikki Viñé: Això ha estat ara i sempre. Des dels 80, que és quan jo començo a tenir consciència, si no hi havia una crisi n'hi havia una altra, o si no hi havia guerra en un lloc n'hi havia en un altre, i tot el que s'ha guanyat en drets laborals i socials ens ho han tret per la cara. Així que per cagar-se en tot sempre és bona època.

Bé, potser si ho feu 'Tard... i amb ressaca', com diu el títol del disc, costa una mica més, oi?
A.C: Sí! [Riu] Aquest nou disc trenca una mica amb el joc dels percentatges amb què jugàvem en els treballs anteriors, com ara 100% indecent (autoeditat, 2019) o 50% glam 50% clavegueram (Kasba Music, 2020). El cert és que Tard... i amb ressaca representa molt bé com treballem. És un títol i un concepte de disc gamberro.
M.V: Això també és perquè sempre anem tard. I fins i tot, a vegades no és amb la ressaca sinó amb la taja a sobre. [Riuen]

No sé què és pitjor, si la ressaca o la 'taja'...
M.V: Quan tens una edat, t'acostumes a tot. A mi ja no em para ni la ressaca ni la taja. Si s'ha de fer, es fa i ja està.


Tornem a com està el món actualment. Creieu que l'opinió pública magnifica més que abans alguns dels problemes?
A.C: L'opinió pública és molt manipulable. Els mitjans de comunicació estan pagats per qui estan pagats i tiren per on creuen. Ens hem passat dos anys amb el monotema de la pandèmia i, ara, sembla que la pandèmia hagi acabat de cop i només hi ha guerra. Al final, és la manipulació constant, com ho fan amb diferents temes polítics. Ara, hi ha certs mitjans de comunicació que es dediquen a alimentar l'extrema dreta. Vox no seria res si no fos per com l'han alimentat. Tots estem immersos en una manipulació constant en què el bombardeig televisiu és màxim i estem tots enganxats amb el mòbil a la mà.
M.V: Fins i tot, diria que ara és més fàcil desinformar. Hi havia un proverbi que deia que si dius una mentida mil cops es converteix en realitat. I ara, qualsevol pot agafar el mòbil i publicar el que vulgui. Hi ha molta gent que penja mentides i moltes persones se la creuen i la repiulen i es converteix no en una veritat, però sí en una realitat.

Creieu que la sobreexposició informativa n'és la principal causa, llavors?
A.C: Correcte. A vegades trobar la veritat d'una notícia qualsevol no és fàcil.

Tot això de què parlem es veu reflectit en moltes de les vostres cançons, com ara "(De)generacions perdudes".
A.C: En aquesta cançó diem que cada generació ha cregut que s'havia de menjar el món. Jo, concretament, vinc d'una generació que, en principi, ho havíem de tenir tot i al final, hem tingut dues crisis enormes i ens hem estampat contra la paret. Se suposa que les generacions, quan surten de les diferents mogudes que ha tingut cadascuna, ho fan amb la il·lusió de canviar-ho tot. Aquesta esperança no ens l'han de prendre mai, però són generacions perdudes perquè no estem assolint els nostres objectius.
M.V: Jo vaig néixer el 1973 i la meva consciència per canviar el món era als 80, en què semblava que li donaríem una empenta a tot. La generació dels meus pares deien que ens menjaríem el món. La generació dels 90, el mateix. Amb un col·lega, parlava sobre la generació dels meus fills i em deia que els joves estan molt conscienciats... Al final, sempre ens trobem amb uns topalls marcats per les grans empreses, les patronals, els diners i uns polítics que no treballen pel poble sinó per quedar bé amb el poder, i el poble es veu abocat a acabar menjant merda. Això sempre ha estat així. Des de l'època feudal i des d'abans, els que estan a dalt neixen amb una flor al cul i els que estem a baix ens mengem les engrunes. Algun pot pujar i t'intenten fer veure que tot pot canviar, malgrat que al final sempre tot es regula per naixement o per diners.

Hi ha algun motiu per a creure en l'esperança?
A.C: I tant! Sembla que fem una crítica extremadament pessimista, però no és així. Com deia Kortatu, sempre queda molestar. A nivell col·lectiu humà, som capaços de fer el millor i també el pitjor. Cada dia es fan també coses bones, però en aquesta balança cal ser conscient de què pesa més. Sempre hem de continuar i hi ha coses que ens fan il·lusió en tots els àmbits i hem de lluitar per elles. Hi ha lloc per a l'esperança.
M.V: A nivell personal, jo crec que l'ésser humà és un tema perdut, perquè no ha millorat mai. Individualment, la gent pot fer petits canvis, però grosso modo, no crec que el sistema canviï. Només has de veure com el sistema capitalista es menja tothom.
A.C: La solució és en col·lectiu sempre. També he d'afegir que, aquí a Catalunya, estem en un moment de tantes decepcions polítiques que és difícil creure-hi. El disc té dues parts molt diferenciades. En què consisteix cada part?
A.C: La primera part es compon per sis cançons pròpies en què tractem diferents temàtiques. Una d'elles és la remasterització de "Tot no anirà bé", un senzill que vam publicar durant el confinament en resposta a aquell eslògan del 'Tot anirà bé', que després s'ha demostrat que no ha estat cert. A la segona part, en canvi, hem decidit versionar al nostre rotllo diversos cantautors catalans que són tant o més gamberros que nosaltres.

Expliqueu-me per què vau agafar cadascun d'aquests cantautors. Comencem per en Quico Pi de la Serra.
A.C: Vam agafar "Si els fills de puta volessin no veuríem mai el sol" perquè és una cançó política i directa.
M.V: I segueix vigent avui en dia, perquè molts dels problemes socials segueixen 40 anys després.

En el cas d'Albert Pla, suposo que hi té molt a veure el seu esperit transgressor, oi?
A.C: Sí. "La sequia" ha estat una mica complicada d'adaptar, perquè ell la toca amb un xilòfon i n'hem fet una versió de hardcore-punk d'un minut i trenta segons.

Després ve "Era tan bon home" de Pere Tàpies.
M.V: Pere Tàpies era tota una institució a casa meva. Teníem cintes de casset i era, sens dubte, un catxondo per la seva època. Tenia temes molt ben tocats i en què es reia del que ara diríem 'mascle alfa follador'.

M'interessa especialment saber l'elecció del Quimi Portet.
A.C: "Tinc una bèstia dintre meu" és probablement l'adaptació més metalera de tot el disc. Nosaltres som una banda de punk-rock, però sempre juguem a cavall amb el mètal. És una cançó molt gamberra amb què ens sentim molt identificats.
M.V: En Quimi Portet és un artista davant del qual em trec el barret, perquè m'encanta musicalment i com a persona. Quan estava a Los Burros, va produir amb Manolo García la primera maqueta dels Código Neurótico, Totus tous (dDomèstic Records, 2013). 

L'elecció més irònica és el "Que tinguem sort" de Lluís Llach, que tanca el treball i es contraposa al "No tot anirà bé" que tanca la primera part.
A.C: Correcte, aquest és una mica el concepte. "Tot no anirà bé" parla molt clarament del moment concret del confinament: el "tot anirà bé", els aplaudiments als sanitaris... quan en realitat, ens han estat retallant en sanitat els deu últims anys. Era evident que no tot anava bé. En canvi, "Que tinguem sort" és la idea d'intentar ser positius, de continuar caminant. De fet, quan vam plantejar-la vam tenir el dubte de si semblaríem un grup xirucaire de cau. Però, crec que al final ens ha quedat un "Que tinguem sort" amb una base dels Sex Pistols.

Us ha quedat a la calaixera alguna altra versió?
M.V: Sí. Volíem fer una cançó de la Maria del Mar Bonet, però com que té una veu espectacular, ens va ser molt difícil cantar-la i, al final, la vam descartar.
A.C: La veritat és que ens han faltat cantautores, tot i que sempre ho podem fer algun dia, oi?



Tornant a la primera part del disc, "100% indecent" remet al vostre EP de 2019 del mateix nom.
A.C: Som una banda amb una actitud i unes idees molt clares i directes. Ens declarem un grup 100% indecent i el nostre concepte és aquest. En aquesta cançó, diem a tota la gent que ens critica que tenen la pell massa fina.

Qui us ha criticat?
A.C: Per una banda, el capellà del nostre poble -que està a la zona de Tarragona- ens va intentar cancel·lar concerts. Per altra banda, ens han arribat a atacar des de certs sectors autodenominats feministes acusant-nos de masclistes en un concert per dir 'em sua la polla'.
M.V: Al tema "Adolescent indecent", jo acostumo a acabar en calçotets i dir que sempre m'ha agradat despilotar-me de forma alegre i festiva. I tot seguit, explico que malgrat que això m'ha portat conflictes i crítiques, a mi "em sua la polla". Quan estàvem acabant el tema, van pujar a l'escenari unes noies per a intentar-nos cancel·lar el concert perquè, segons elles, un individu home no pot dir això. Quan una dona diu "mengeu-me el cony", a mi em sembla fantàstic. És llibertat d'expressió i no t'estàs ficant amb ningú.

Us va sorprendre aquesta crítica?
A.C: Des de l'antiga moralitat de l'Església, no ens sorprèn que ens critiquin i ja sabem que ens atacaran. Però ens va sorprendre que d'aquest altre costat, un sector -cal dir que reduït- s'hiperventilés tant. Això ens va fer adonar que el nostre missatge continuarà sent el mateix i seguirà apel·lant a la diversitat d'orientació sexual i de gènere, al feminisme i a l'antifeixisme.