La revista digital setmanal d'Enderrock
- 419
Parlem amb el cantant de la formació, Tito Álvarez, sobre el seu nou EP 'Bon vent'
Catfolkin: «Catalunya sempre ha estat una terra de revolta, consciència crítica i moviment social»
Amb ganes de fer música d'arrel folklòrica i una posada en escena festiva, el 2016 neix la banda vallesana Catfolkin. Fins ara, el grup ha produït tres treballs i diversos senzills, com "Corrandes d'exili", on va posar melodia a les estrofes del poema de Pere Quart, amb la col·laboració d'Arnau Aymerich (Ebri Knight). Abans de la pandèmia, la banda va voler investigar i experimentar altres estils sonors i estètics, d'on va sorgir el tercer disc, Esclata (autoeditat 2021). Però ara el grup ha decidit recuperar la seva essència més folk amb l'EP Bon vent (autoeditat, 2022). Parlem amb el cantant de la banda, Tito Álvarez, sobre aquest nou treball
Text: Marta Alcaide. Fotos: Arxiu.
En els vostres anys de trajectòria, com a Catfolkin heu publicat un parell de discs de llarga durada. Però, ‘Bon vent’ és el vostre primer EP. Quin n'ha estat el motiu?
Aquest any ens hem sentit més còmodes fent aquesta tipologia de disc. Realment, és un LP de 10 temes, però hem decidit dividir-lo en dos EPs. D’aquesta manera, l’any que ve podrem continuar amb el mateix projecte i temàtica.
Abans els membres de Catfolkin portaveu barretina. Què ha passat amb l’accessori que us identificava?
Parlant de “Poca-solta”: és una cançó molt crítica amb el sistema. De quina manera creieu que es pot combatre?
Abans els membres de Catfolkin portaveu barretina. Què ha passat amb l’accessori que us identificava?
La justificació inicial és que ens vam treure la barretina perquè passàvem molta calor en els concerts. Però també és veritat que vam voler reinventar-nos pel que fa a la indumentària del grup. Durant Esclata, vam incorporar trets de l’estil irlandès, tot i que, ara hem tornat a la música d’arrel. Per això, la nostra indumentària és més tavernària i també, hem afegit la boina, que duc jo.
Com deies, l’any passat vau presentar el disc ‘Esclata’, on s’escolten cançons més tranquil·les amb unes lletres profundes. A l’EP 'Bon vent' manteniu les lletres per a reflexionar, però amb un estil més animat. Han estat influenciades pel moment en què us trobàveu?
Bon vent ha estat influenciat pel disc anterior. Esclata es va produir abans de la pandèmia. A causa de la situació sanitària, no vam poder publicar l'elapé de la manera que esperàvem: la pandèmia ens va frenar. Durant aquest temps, vam pensar i repensar i, al final, vam concloure que havíem de tornar a fer el que ens agrada, és a dir, música festiva: aquella que convida a aixecar-se, ballar i saltar. Això ens va portar a fer aquest EP, amb el qual tornem a les arrels festives i incorporem el rock.
A “Sant Hilari” feu una benvinguda als nous temp. Després d’haver viscut uns moments incerts i de crisi, animeu molt a fer festa i tornar a gaudir al carrer. Vosaltres què és el que vau trobar a faltar de la festa?
El que vam trobar a faltar de la festa va ser estar amb gent i gaudir de bons moments, i sobretot fer-ho amb música. Per a nosaltres, un "Sant Hilari" no té una connotació alcohòlica, sinó que ens referim al fet de fer festa. Enguany, esperem que en puguem tornar a fer. Totes les cançons que conté l'EP tenen l'objectiu de recuperar la festa que vam perdre els dos anys de pandèmia.
A nivell musical, al llarg del disc, tot i mantenir l'essència folklòrica, incorporeu altres sonoritats. Per exemple, a "Poca-solta", heu afegit sons electrònics.
Sempre ens ha agradat experimentar i treballar amb altres sonoritats, tenint cura de no canviar la nostra essència. De fet, a Esclata vam fer un canvi de sonoritat molt gran. Amb Bon Vent, hem volgut tornar a les arrels folklòriques, però sense renunciar a altres estils i, com dius, a "Poca-solta", vam incorporar els sons electrònics. Va ser de manera improvisada i inesperada: en Pep Rubio (guitarra) i jo estàvem provant línies electròniques i vam trobar una que ens va agradar. Llavors, les vam barrejar amb els instruments més folks.
Parlant de “Poca-solta”: és una cançó molt crítica amb el sistema. De quina manera creieu que es pot combatre?
La cançó té un to irònic. Hi parlem de la dinàmica de vida de la societat: acceptar-la i tirar endavant. Quan es va sortir del règim del 1978, es va passar directament i sense cap qüestionament, a una democràcia low cost. Per a combatre el sistema actual creiem que s'ha de ser -com diu el títol de la peça- un "Poca-solta", un antisistema. Òbviament, dins del que es pot, ja que moltes vegades, ser-ho pot comportar controvèrsies. També, volem explicar que a la cançó li piquem l'ullet a "La gallineta" de Lluís Llach, una cançó que segueix vigent. Amb "Poca-solta" volem revolucionar el galliner i, per això mateix, en la portada del treball hem afegit una gallina.
Però, a causa de la pandèmia el moviment reivindicatiu s’ha aturat…
La pandèmia ha estat un dels grans elements que ha fet aturar el moviment reivindicatiu. Catalunya sempre ha estat una terra de revolta, consciència crítica i moviment social. Amb la tornada a la normalitat, espero que aquest esperit es recuperi. Un lloc on es pren consciència crítica de com està construïda la societat són els espais culturals, que es recuperaran a mesura que ho faci la cultura en general, i en particular, la musical.