Microhomes va presentar-se a la passada edició del Sona9 per donar a conèixer les reflexions musicals que feien al menjador de casa i en format acústic. El seu bon treball per convertir aquestes microcançons en temes de pop reflexiu amb arranjaments electrònics els va permetre assolir el Premi Joventut-Cases de la Música. En el seu pas pel concurs Sona9, van versionar "Crazy In Love" de Beyoncé; contents amb el resultat, ara decideixen publicar-lo amb el nom de "Perdo el nord"

Text: Sergi Núñez. Fotos: Juan Miguel Morales.

"Perdo el nord" és tota una reinterpretació a gran escala de la cançó de Beyoncé, ja que el trio barceloní no només reformula els arranjaments i l'estil del tema, sinó que també en repensa la temàtica. "La lletra original, entre gemecs i frases indesxifrables, ens parla d'un amor que atropella l'orgull del narrador i rebaixa la seva actitud a la de l’admiració beneita", explica la banda. Però Microhomes opta per diluir aquest amor físic i superficial, i deixa pas a un amor més platònic en què el protagonista s'enamora d'un artista de forma maquiavèl·lica i obsessiva. "Es podria dir que la lletra són els xiuxiueigs d’un admirador ocult, que aconsegueix contactar amb el seu estimat només imaginàriament. És un text ple de deliris i promeses a l'aire", resumeixen.

En l'àmbit musical, el trio manté les melodies, harmonies i l'esperit ballable de la cançó, però opta per canviar-ne els arranjaments i la instrumentació. "En aquesta dansa, la bateria i els sintetitzadors ens acompanyen durant tot el camí i es consoliden com el batec que ens fa moure els peus. Baix i guitarra, en el seu diàleg rítmic, ens impulsen el pit i la cintura, mentre el cap queda ben quiet per escoltar què ens ha de dir la veu principal", relata la formació.

El videoclip que acompanya la cançó -realitzat per Berta Aracil López- s'allunya completament de la història d'amor de la lletra i ofereix un llarg reguitzell de micromems per perdre el nord ballant. A través de tota mena d'escenes de balls emblemàtics, Microhomes citen referents mèmics de procedències ben diverses, com ara els cinematogràfics -Pulp Fiction o Singing In The Rain (Cantant sota la pluja), entre altres-, els musicals -com la mateixa Beyoncé o David Bustamante-, els polítics -com Miquel Iceta i Pedro Sánchez o Barack Obama- o diferents vídeos de balls que són part inherent del llenguatge digital dels mil·lènnials.