Tenir les coses ben clares, perseguir el triomf sense descans, tocar de
peus a terra, buscar la perfecció, córrer per incrementar la productivitat... Podria ser la llista de qualitats imprescindibles que s’exigeixen en algunes ofertes de feina a LinkedIn. Però no. Són alguns dels mites que vol enderrocar Pau Vallvé a ' : ) ' (autoeditat, 2022), el seu nou àlbum

Text: Marc Ferrer. Fotos: Juan Miguel Morales.

Les cançons li serveixen com a celebració postpandèmica i precol·lapse en un treball per cuidar-se i gaudir mentre es pugui. El dinovè disc del músic barceloní permet conèixer un artista intens però divertit, tranquil però punyent, diferent del de sempre, que intenta viure més i racionalitzar menys. Vallvé ha apartat, parcialment, la pràctica de construir les seves obres en la soledat de l’estudi i ha obtingut un treball lluminós i assossegat per gaudir-lo al màxim.
 


El disc té diferents nexes que el vertebren. Un dels més interessants és la desmitificació d’elements de la societat que consideres sobrevalorats.
Aquest disc mira de desmitificar tot de tòtems que se’ns han venut com a essencials i que en realitat han resultat ser, en gran part, font del nostre malestar.
 
Alguns d’aquests tòtems són la nostàlgia, el futur o la productivitat. Per què has decidit atacar aquests principis?
Després d’anys de viure sota la pressió d’haver de ser sempre productiu, de sempre estar invertint en un futur que no arriba mai o de viure precàriament fent sempre malabars i, a sobre, sentint-me culpable per no ser sempre coherent ni seguir al peu de la lletra els mateixos principis, amb aquest nou disc pretenc incentivar tot el contrari: el fet de deixar de competir i no tocar de peus a terra, deixar-me portar, parar de criticar tota l’estona i posar-me a construir, deixar de venerar l’èxit, no invertir només en el futur... En conclusió, vull portar a la pràctica ‘la vida és ara’ de l’anterior disc.
 
Tant l’anterior com el nou disc transpiren entre ells. Les buguenvíl·lies de la portada, per exemple, recorden una de les cançons de 'La vida és ara' (autoeditat, 2020).
Jo faig els discos arran del que visc, així que deu voler dir que la meva vida té sentit [Riu]. El disc anterior el vaig gravar durant la pandèmia, però m’acabava de separar. Estava molt content, veia un futur guai, tot i que estàvem tancats. Aquell disc és un decàleg de totes les coses que he hagut de rebutjar per ser feliç. I ara, el nou és la posada en pràctica de la teorització anterior.



Això enllaça amb un altre dels grans leitmotiv del disc: l’hedonisme. Com es pot viure seguint aquesta filosofia en un moment tan delicat com el que estem passant ara com a societat?
Aquest disc, primer de tot, és un cant a l’hedonisme. Per una banda, hedonisme postpandèmic. Després de dos anys, per fi podem tornar a ser animals socials. Però, per altra banda, hedonisme precol·lapse. Veient que no hi ha esperança ni futur, l’hedonisme com a un últim ball abans del desastre.
 
La tercera gran pota del disc és la consolidació del no-estil. Tot i que ja fa temps que ho reivindiques, aquí fas un pas més?
Les cançons segueixen la meva línia de trencar l’estil. No estic d’acord que un grup hagi de ser sempre d’un estil tancat. Com ja he fet tota la meva carrera, em reafirmo en aquest discurs que la forma no és el que és important, sinó el missatge, el contingut i l’actitud amb què ho faig.
 
En aquest treball es tradueix en el fet que cada cançó s’adapta estilísticament o formalment al que vols transmetre?
Una cosa són les cançons: acords, melodies i lletres, que són 100% jo, perquè faig el que faig. I una altra cosa és l’estil, limitar el vestit que poso a una cançó perquè soc de la tribu dels indies, dels heavies o la que sigui. I això em sembla molt limitant.
 
El tema “Això ja està” n’és un exemple clar.
Exacte! Després de dos anys tancats a casa em va sortir una cançó per ballar, saltar i abraçar-nos, una samba de roda on tothom canta i pica de mans. La mateixa forma estilística m’ajuda a transmetre el que vull explicar. En aquest disc també hi ha una cançó per donar les gràcies a algú elegantment acompanyat d’orquestra, una cançó introspectiva o una cançó rock explosiva per cagar-nos en tot el que ens ve a sobre.



És curiós que tinguis aquesta autopercepció i, en canvi, se’t vegi com un dels projectes indie de referència a Catalunya.
Com a oient, és el que menys escolto a la vida [Riu]. L’altre dia un paio deia a Twitter: “Pau Vallvé es lo más punk que hay en España ahora mismo”. I li vaig contestar que ni de conya. Ell m’ho va argumentar dient que m’autogestiono al marge de les discogràfiques, m’autoedito, m’ho gravo tot a casa sol, porto les meves xarxes i, fins i tot, reparteixo alguns discos jo mateix entre la gent que els compra... i deia que això era molt més punk que un grup punk que estigués a Sony.
 
Hi estàs d’acord?
No del tot. Però em va fer il·lusió que algú ho vegi així. Des del punt de vista organitzatiu, és un projecte molt punk i estèticament pot semblar indie, però no ho és gens. Soc un paio que sona a la ràdio, i em diuen indie perquè estic trist, i resulta que cap de les tres coses em representen [Riu]. El disc ': )' té un fons molt polític i social, però la forma amb la qual ho presentes pot dificultar llegir-ho així.
En tots els meus treballs sempre hi ha hagut un parell o tres de cançons més polítiques. Així i tot, tinc la impressió que serà el disc llegit com menys polític, perquè parla de deixar-se portar, tot i que per mi és el treball més polític que he fet. Hi ha un rerefons de valors anticapitalistes molt potent, però és molt poc explícit.
 
I és el disc on podem conèixer més facetes de Pau Vallvé i no només la més intensa, a què ens tens acostumats últimament?
Sí, em reconec en totes les facetes que presento en aquest disc: la introspectiva, la intensa, la festiva, la divertida, la política o la d’un col·lega que vol ajudar. Aparentment, sembla un disc que no prem cap tecla concreta, però si la gent para bé l’orella potser s’adonarà de moltes coses.
 
Entrant en l’imaginari que construeixes, ens trobem amb la nostàlgia com el primer principi a desmitificar. Històricament, algunes de les teves lletres podien tenir un vernís nostàlgic, en canvi aquí sembla que hi vas a la contra.
Penso que quan ets jove et pots permetre la nostàlgia molt fàcilment, perquè tens molta vida al davant i poca al darrere, i surt molt barata. En aquell moment mola molt ser nostàlgic, emo i trist. A mesura que ens anem fent grans, fa més mal, perquè va de debò. És una veritat, ja no és una postura, penses que ja tens més per darrere que per davant. I quan encara ets més gran ja deus pensar: “No me jodas con la nostalgia, que ya empezamos...” [Riu]. Per tant, sí, crec que la nostàlgia està sobrevalorada perquè és molt plaent i t’hi pots reconfortar molt, però tampoc no t’aporta gaire coses bones.
 
Tant la nostàlgia, en aquest cas, com la resta de tòtems dels quals parles, crec que apel·len a la gent dels 40 anys, però també posteriors. Es pot deduir que són postures que ens venen imposades per les generacions anteriors...
Més que a la generació anterior, jo apuntaria al capitalisme. El sistema no ens para de donar missatges sobre com invertir en el nostre futur, obligant-nos a ser productius, tenir les coses clares... Hem estat fent cas a totes aquestes directrius i ens estem adonant que és una merda; no era veritat el que ens van prometre i, a més, en molts casos hem deixat de viure per seguir-les.
 


El següent mite a trencar que has tractat és el sarcasme, i aquest segurament és el més sorprenent. Per què?
Pot semblar que ser sarcàstic o enginyós ens fa tenir una posició dominant, aparentar ser una persona que té criteri. D’entrada pot funcionar, però ens fem molt pesats.
 
Alhora de construir el discurs, les teves reflexions són conseqüencia d’un rerefons d’autoconeixement i autocrítica?
Efectivament. Tot això, abans m’ho dic a mi mateix. Jo soc el primer supersarcàstic i supernostàlgic. Les cançons primer les faig per mi mateix, per mirar-me en un mirall. I, en aquest cas, em dic que he de parar i sortir d’aquest puto bucle de sempre criticar.
 
El teu anterior personatge, Estanislau Verdet, era pur sarcasme?
Sí, sí, a sac. Va ser molt guai i era una esgrima molt divertida fer jugar al sarcasme el personatge contra mi. Però al final només em portava coses negatives, i ara mateix ja no m’ho puc permetre. Quan tot anava bé, era divertit, però estem en un moment sanitari, i de salut mental especialment, en què hem saber de dir prou. Anem a construir, perquè la capacitat de destruir ja ve feta.


 
Al llarg del disc intentes donar importància als valors fonamentals i deixar de prioritzar altres idees que no porten enlloc?
Efectivament! Per exemple, com a resposta al no-futur, aquest disc també vol ser un cant per posar les cures per davant de tot. Les cures personals, les de parella, les d’amistat i també les cures col·lectives. Ara que per fi com a societat sembla que hem après a donar importància als valors i als principis, ens cal aprendre igualment a posar les cures com a prioritat. No sempre es pot fer tot perfecte i no passa res, hem de poder perdonar-nos i cuidar-nos.

Això pot recordar el que deies abans sobre la nostàlgia...
Correcte. Només cal observar una mica per adonar-nos que ara estem molt millor. El que passa és que ara tot és molt més precari, el capitalisme és molt més extrem i tots estem molt més engolits per aquesta merda de sistema. Però en valors hem avançat molt. La gràcia és que els valors no se’ns mengin, que és el concepte del disc. Per fi hem aconseguit que els valors siguin prioritaris i els hem posats al davant, però a vegades ens convertim en presoners. El disc pretén posar les cures a dalt de tot, els valors també, però les cures, una mica més.
 
Un altre principi a destruir és el de tocar de peus a terra. Què vols dir?
Tocar de peus a terra té a veure amb ser productius, que també és un altre concepte sobrevalorat. Tenim l’obsessió que tot ha de ser productiu. Fins i tot, les vacances t’han de servir per demostrar que has anat a no sé on, i que tot és pedigrí i algoritme. Tinc la sensació que quan no som productius tenim un cuquet que s’encén i ens diu que estem gaudint sense que serveixi de res. El discurs que planteges és molt bonic, però, sent sincers amb el teu projecte, ets una persona hiperproductiva que no para de fer música a més de preocupar-se de moltes altres facetes del projecte. No et sembla una mica contradictori?
Podria dir que la meva realitat no m’ho permet, però seria mentida. Tothom pot buscar micromoments al seu dia a dia per fer-ho possible. Els valors que vull que tingui el meu projecte provoquen que hagi de ser molt més organitzat, i això m’obliga a estar pendent de molts aspectes dels quals un músic no hauria de tenir cap necessitat, o he de passar-me el dia fent comptabilitat i calculant els estocs. Tot plegat em provoca que em costi molt desactivar el xip de la productivitat i, a la vegada, em sento culpable per no poder deixar de ser productiu.
 
I què fas per lluitar contra això?
Per exemple, cada dilluns ens reunim un grup de col·legues, que treballem els caps de setmana, per fer esport, i així intentem evitar caure en la trampa de sentir-nos malament per no treballar entre setmana. Perquè clar, sembla que si no treballes entre setmana ets un gandul, tot i haver treballat els dies festius. Per molt que estiguis hiperproduït, t’has de buscar excuses per no sortir-ne.
 


Per acabar, un altre dels elements a destruir és el concepte del triomf.
Segurament és el que ens costarà més de treure, perquè està molt integrat en les generacions futures a través dels influencers o la recerca de l’èxit per ser famós... Hi ha gent actualment que en lloc de voler ser músic vol ser famós i ja està bé si és a partir de la música o de Gran Hermano. Considero que aquest mite ens l’han colat ben fort.
 
Segurament serà perquè és el tótem més atractiu i alhora personal de tots.
La fama és l’individualisme extrem per deixar de ser una persona i convertir-se en una marca o una cara. Jo, per exemple, intento sortir al mínim a les meves portades o al meu compte d’Instagram. Quan veus les xarxes socials i totes les fotos són una mateixa cara, comença a ser preocupant.
 
Amb tota la vida a la indústria de la música, imagino que has reflexionat molt al voltant d’aquesta idea.
Arriba un punt en què em pregunto si triomfar o ser famós és el meu objectiu. I d’una de les coses que més feliç estic és de poder portar tota la vida vivint de la música, haver gravat 18 discos i anar pel carrer i que no em pari ningú, que no tinguin ni puta idea de qui soc. I si ho saben, voldrà dir que tinc un públic que em respecta d’igual a igual, no com a fan. Triomfar és poder fer el que m’agrada i continuar sent una persona normal.
 
Dius que has triomfat, però a “Endavant” defenses que el triomf està sobrevalorat.  
No, en aquesta cançó parlo de l’èxit com a triomf social. Ser famós i que et reconeguin és l’eix que més ens han colat. Però, si aquesta és la finalitat, ens perdrem moltes altres vocacions o activitats que ens agradaria fer, tot i que no siguin productives.