Pangea era el supercontinent prehistòric que aglutinava tots els continents actuals, i en aquest disc el pianista de Miranda de Ebro —juntament amb Manel Fortià i Gonzalo del Val— fa una metàfora i converteix el jazz en una Pangea musical capaç d’aglutinar tota mena d’estils ben diferents. Sonoritats llatinoamericanes, reminiscències de la música de cambra i flaixos del rock progressiu i el post-rock s’ajunten en un disc que acaba amb una versió de l’himne de la seva ciutat natal, que manté la majestuositat original però amb una interpretació ben sedosa.