La revista digital setmanal d'Enderrock
- 462
Parlem amb l'autor de Lo Puto Cat, que acaba de publicar el disc 'La nostra festa'
Lo Puto Cat: «Es pot muntar una bona 'rave' amb música popular»
Lo Puto Cat és un artista singular. Fa uns anys que ens ofereix en comptagotes les seves visions de cançons ben conegudes del repertori. I de mica en mica ha anat omplint la pica
Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Arxiu.
Els seus remixos ja són esperats tant pel públic com pels mateixos grups. Fins ara només havia tret senzills, però per primera vegada, acaba de presentar un disc amb onze cançons. Es diu La nostra festa (autoeditat) i fa un repàs a peces tradicionals i popularitzades que van de “La Santa Espina” i “El Virolai” al “Ball de Gitanes de Rubí” i “El Bequetero”.
Lo Puto Cat va començar com un 'divertimento'?
Sí. A les hores lliures que no sabia què fer, em posava a l’ordinador. Vaig començar a fer remescles de grups catalans, perquè n'hi havia molt poques. Quan en vaig tenir unes quantes de fetes, les vaig pensar a Youtube i la gent va reaccionar. La cosa va anar agafant volada, però no hi havia cap mena de pretensió de fer un projecte seriós.
El següent pas van ser els directes.
Correcte. Com que tenia material que agradava a la gent i hi havia demanda… ho vaig tirar endavant. I de passada donava una sortida al que havia estat produint. Jo no era professional, havia estat relacionat amb el món de la música, però no com a DJ, i vaig adquirir un equip senzillet per poder fer els directes. I a través d’internet vaig anar fent xarxa, coneixent persones… i a poc a poc la cosa es va anar enlairant.
Als directes, a banda de la música, també cuides la imatge. Per què t’amagues?
No hi ha cap pretensió d’amagar-me, simplement, tot ha anat així. Vaig fer els remixos, la gent va reaccionar i vaig haver de crear un logo que identifiqués el projecte. Se’m va ocórrer posar-hi una calavera, que és la imatge que tots tenim de la pirateria. Perquè el que faig jo, agafar música d’altres persones i fer-ne bootlegs, no deixa de ser pirateria musical. Bé, no és il·legal, però no eren remixos oficials en aquell moment. Vaig agafar la calavera com a símbol de la pirateria i li vaig posar una barretina per fer-la més nostrada. I no sé ben bé perquè vaig pensar que estaria bé sortir amb la màscara de la calavera i la barretina. Em va fer gràcia. Però no hi ha hagut res premeditat.
I arriba el primer disc. Per què aquest cop sobre música tradicional?
Sempre m’he centrat únicament i exclusiva en remesclar música catalana perquè he crescut amb la música en català, és la que més m’estimo i la que més escolto. Amb els anys que porto, m’he anat relacionant amb ambients musicals i encara li he agafat més afecte. Ara, al moment de treure el disc, no he volgut arriscar-me a fer un disc de cançons pròpies i he optat per fer cançons populars catalanes i de festes locals, com la “La Guimbada” de Granollers o la “Dansa de Castellterçol”. En una època en què sembla que determinats sectors s’avergonyeixen una mica de tot el que és popular català, jo ho porto al meu terreny per demostrar que es pot muntar una bona rave amb música popular. Jo ho he comprovat en directe. Quan sona una peça tradicional, la gent reacciona molt bé.
Són cançons que tenien interioritzades...
Sí, i tant. El disc es diu La nostra festa perquè jo he anat voltant amunt i avall i he anat a moltes festes que hi surten representades. Veus que hi ha llocs que aquestes cançons les senten molt seves. A Granollers al·lucino amb la reacció de la gent amb “La Guimbada” i quan la van escoltar remesclada van reaccionar d’una manera brutal.
Què ha de tenir una cançó per poder passar el filtre de Lo Puto Cat?
He demostrat que no cal res, l’única cosa és que sigui catalana. Pot ser popular, actual o fins i tot infantil. Ens l’hem de sentir nostra. No hi ha cap filtre, jo he de veure que pot tenir sortida. Evidentment, si és d’un grup que fa música electrònica és molt més complicat perquè és complicat capgirar-la.
Abans has insinuat temes propis. Serà el proper pas?
Ja vaig fer-ne un intent. He tret dos senzills amb música meva. L’últim es deia “Booty farra” i va ser una mena de broma. Molta gent em deia que fes reggaeton i jo, que no soc gens fan d’aquest estil, vaig dir ‘voleu caldo? Dues tasses’! Era un tema amb un ritme de reggaeton, però amb una sonoritat dubstep, molt destroyer. Encara es pot sentir a YouTube. Anys enrere, vaig voler fer un projecte amb músiques meves i que els artistes que hi cantessin fessin les lletres. Vaig fer un tema amb la Samantha. Es deia “Juntes”. Era un projecte feminista en què jo només hi feia la música.
Lo Puto Cat va començar com un 'divertimento'?
Sí. A les hores lliures que no sabia què fer, em posava a l’ordinador. Vaig començar a fer remescles de grups catalans, perquè n'hi havia molt poques. Quan en vaig tenir unes quantes de fetes, les vaig pensar a Youtube i la gent va reaccionar. La cosa va anar agafant volada, però no hi havia cap mena de pretensió de fer un projecte seriós.
El següent pas van ser els directes.
Correcte. Com que tenia material que agradava a la gent i hi havia demanda… ho vaig tirar endavant. I de passada donava una sortida al que havia estat produint. Jo no era professional, havia estat relacionat amb el món de la música, però no com a DJ, i vaig adquirir un equip senzillet per poder fer els directes. I a través d’internet vaig anar fent xarxa, coneixent persones… i a poc a poc la cosa es va anar enlairant.
Als directes, a banda de la música, també cuides la imatge. Per què t’amagues?
No hi ha cap pretensió d’amagar-me, simplement, tot ha anat així. Vaig fer els remixos, la gent va reaccionar i vaig haver de crear un logo que identifiqués el projecte. Se’m va ocórrer posar-hi una calavera, que és la imatge que tots tenim de la pirateria. Perquè el que faig jo, agafar música d’altres persones i fer-ne bootlegs, no deixa de ser pirateria musical. Bé, no és il·legal, però no eren remixos oficials en aquell moment. Vaig agafar la calavera com a símbol de la pirateria i li vaig posar una barretina per fer-la més nostrada. I no sé ben bé perquè vaig pensar que estaria bé sortir amb la màscara de la calavera i la barretina. Em va fer gràcia. Però no hi ha hagut res premeditat.
I arriba el primer disc. Per què aquest cop sobre música tradicional?
Sempre m’he centrat únicament i exclusiva en remesclar música catalana perquè he crescut amb la música en català, és la que més m’estimo i la que més escolto. Amb els anys que porto, m’he anat relacionant amb ambients musicals i encara li he agafat més afecte. Ara, al moment de treure el disc, no he volgut arriscar-me a fer un disc de cançons pròpies i he optat per fer cançons populars catalanes i de festes locals, com la “La Guimbada” de Granollers o la “Dansa de Castellterçol”. En una època en què sembla que determinats sectors s’avergonyeixen una mica de tot el que és popular català, jo ho porto al meu terreny per demostrar que es pot muntar una bona rave amb música popular. Jo ho he comprovat en directe. Quan sona una peça tradicional, la gent reacciona molt bé.
Són cançons que tenien interioritzades...
Sí, i tant. El disc es diu La nostra festa perquè jo he anat voltant amunt i avall i he anat a moltes festes que hi surten representades. Veus que hi ha llocs que aquestes cançons les senten molt seves. A Granollers al·lucino amb la reacció de la gent amb “La Guimbada” i quan la van escoltar remesclada van reaccionar d’una manera brutal.
Què ha de tenir una cançó per poder passar el filtre de Lo Puto Cat?
He demostrat que no cal res, l’única cosa és que sigui catalana. Pot ser popular, actual o fins i tot infantil. Ens l’hem de sentir nostra. No hi ha cap filtre, jo he de veure que pot tenir sortida. Evidentment, si és d’un grup que fa música electrònica és molt més complicat perquè és complicat capgirar-la.
Abans has insinuat temes propis. Serà el proper pas?
Ja vaig fer-ne un intent. He tret dos senzills amb música meva. L’últim es deia “Booty farra” i va ser una mena de broma. Molta gent em deia que fes reggaeton i jo, que no soc gens fan d’aquest estil, vaig dir ‘voleu caldo? Dues tasses’! Era un tema amb un ritme de reggaeton, però amb una sonoritat dubstep, molt destroyer. Encara es pot sentir a YouTube. Anys enrere, vaig voler fer un projecte amb músiques meves i que els artistes que hi cantessin fessin les lletres. Vaig fer un tema amb la Samantha. Es deia “Juntes”. Era un projecte feminista en què jo només hi feia la música.