Després de dos anys de voltar per tot l’Estat espanyol i Mèxic i de moltes altres aventures, Judit Neddermann ha tornat a l’estudi per gravar 'Lar' (Universal / Música Global, 2023), que li ha servit com a bàlsam i renaixement. Amb el nou treball, la cantautora vilassarenca torna als seus orígens a partir de cançons vitalistes, alegres i plenes d’amor

Text: Marc Ferrer. Fotos: Juan Miguel Morales.

La pandèmia va estroncar la teva projecció artística?
El 2020 havia de ser de megaprojecció i pintava millor que mai, sentia que pujava un graó molt important. Però la pandèmia m’ha ensenyat moltes coses. I una que ja sabia i que he anat practicant és treballar i anar fent a poc a poc, que les coses arriben quan toca. Així i tot, el tall va ser especialment dur.

Quin aire respira el nou disc?
El disc va néixer quan feia com podia la gira d’Aire (Universal / Música Global, 2021). El procés va ser un exercici per readaptar-me a la situació. Va coincidir amb una mudança a una nova casa on hi ha molta pau, tranquil·litat i silenci. En aquest espai he reconnectat amb la manera com m’agrada viure. M’he apartat del soroll de la ciutat, i fins i tot de les xarxes. He fet recolliment i recerca del que realment m’omple i he deixat de buscar la felicitat i l’aprovació des de fora. Venint de grans expectatives, ha estat un recolliment molt nutritiu.



Per tant, 'Lar' és un concepte que va néixer quan el disc ja havia agafat forma?
No concebo mai un disc abans de fer-lo, escric cançons i quan ja en tinc unes quantes analitzo què signifiquen. El disc està ple d’amor i alegria, i això em defineix com a persona. Ha estat com tornar a la llavor de la Judit, que és anterior al fet de fer música. Quan era petita era una persona amorosa i alegre. I, en adonar-me que hi havia tantes cançons que buscaven això, sento que he tornat als meus orígens. Ha estat un renaixement. I buscant paraules que ho representin, vaig trobar ‘lar’. En català ha evolucionat a ‘llar’, però la paraula es continua utilitzant en referència als déus que protegien les cases de l’antiga Roma. En castellà, portuguès i gallec, lar vol dir llar. És un disc que emocionalment significa casa, perquè busca les llavors que em fan feliç. A més, està gravat on he viscut el darrer any i mig, a Vilassar de Mar, el poble on vaig néixer; hi estic tranquil·la i sense soroll.

Va haver-hi algun moment en què et vas plantejar si valia la pena continuar amb el teu projecte artístic?
Soc molt tenaç. M’agrada tant la meva vida que sempre em queda una mica d’energia per continuar tirant endavant. Està clar que a vegades m’esgoto i necessito descansar, però de moment no he tingut mai la sensació de voler llençar la tovallola. A més, el retorn als escenaris em va alimentar molt, perquè els concerts són la meva benzina.

Com et va afectar deixar de fer concerts?
Durant la pandèmia va ser molt dur, perquè no poder actuar em va deixar sense la força necessària per seguir. A vegades penso que tot el que faig té com a finalitat última poder pujar a un escenari i fer música, que és el que més m’agrada. Tot l’embolcall dels discos és per poder viure un moment únic amb els músics i amb el públic que ens ve a veure. El temps en què vaig haver de parar també em va servir per adonar-me de qui estimo i què era el que volia… Va ser molt bonic perquè vaig poder reinventar-me.


 

LA CLAU DE L’ALEGRIA

Com va ser el procés de gravació?
Va ser un procés molt bonic. És el disc en què he delegat més, suposo que perquè és el cinquè, confio en els músics i he après a deixar anar. A més, hem gaudit de tres percussionistes convidats espectaculars i he tingut les col·laboracions estel·lars d’Eliseo Parra, Noa i Dani Black. Al final, Arnau Figueres va fer la mescla i vam anar a masteritzar-lo als estudis d’Abbey Road, a Londres.

El disc s’obre amb “La llave de la alegria”, la reversió d’una cançó que va recuperar Eliseo Parra, i on també col·labora.
Per a la cançó vaig demanar un nou arranjament a Aleix Tobias, que havia conegut a Coetus i amb qui som molt amics. És una cançó que va recollir Eliseo Parra en el seu moment, i sento que els he convidat a fer el que s’han ‘inventat’. L’un ha transformat i ha donat una altra vida a la cançó, i l’altre ha gravat un percussió ibèrica orquestral.



La sonoritat que s’aprecia al disc té reminiscències molt naturals de músiques sud-americanes. Ho has buscat expressament?
És cert, però és involuntari. Amb els músics he trobat un punt en què estem connectats. Jo, per exemple, escolto molt Jorge Drexler, Silvana Estrada i Natalia Lafourcade, i també hi ha artistes llatinoamericans que m’inspiren i els acosto al meu món. Cadascú de la banda, sense parlar-ne gaire, toca i aporta les seves influències que fan que una peça soni chacarera o salsa. A vegades penso que hauria de ser un musicòleg el que pugui arribar a identificar d’on ve cada cançó. Nosaltres en som incapaços, perquè funcionem com una Thermomix.

I pel que fa a la teva veu a l’hora de cantar?
Quan escolto el disc hi noto ornaments molt mediterranis i altres que s’acosten a la música afroamericana... És com un batut de fruita molt agradable, però que no saps quines fruites hi ha exactament.



A “Celebrar” cantes ‘Vivo celebrando cada dia cantautoras y canciones, el milagro a coincidir’. Sou les noves dones de la cançó?
Al final de la pandèmia em vaig adonar que hi ha moltes coses boniques i que cal recordar-les. “Celebrar” va néixer per aportar bones vibracions. Tenia moltes ganes de fer un tema que quan la gent l’escoltés es posés contenta. Sobre el vers que cites, em sembla bonic que a Catalunya, o quan vaig a Madrid i em reuneixo amb altres companyes, començo a notar aquesta sororitat. Cadascú fa el seu camí, però també són importants els ponts que hem creat. És una actitud que hem emprès les dones cantants, perquè el sistema no ho propicia.

Una mostra d’aquesta sororitat són les col·laboracions que fas amb altres amigues al Via Lliure de Rac1?
Sí, he volgut apostar-hi de manera clara i, a més, donar un altre missatge. M’he adonat que, si no ens empoderem, la tendència a comparar-nos és terrible. Per tant, si fem apologia de la nostra unió no hi haurà armes perquè ens puguin atacar.



Hi ha un clàssic que s’ha posat de moda: Judit Neddermann és la nova X. Hi estàs d’acord?
Hi ha molta tendència a coronar i a comparar-nos amb la resta. Jo sempre m’he mantingut ferma, confiant en el meu propi camí. He explicat que, per exemple, Sílvia Pérez Cruz m’ha inspirat moltíssim, i també Rita Payés, igual que vaig tenir una gran influència del soul durant l’època de The Gramophone Allstars o també dels artistes sud-americans. Tot són fonts d’inspiració. La visió que qui té èxit va per davant de la resta em sembla molt malament. Hi ha artistes que potser no han triomfat però que tenen un talent descomunal i et fan canviar la visió de les coses.

Què et molesta de les comparacions?
El pitjor és que ens ho fan a nosaltres i, en canvi, als cantants homes no els comparen. No els ho desitjo, però penso que és conseqüència del patriarcat. Hem de treballar molt per confiar en el nostre destí i no fer gaire cas de les comparacions. A més, no crec que els cantants sentin la mateixa pressió, i en canvi tinc la sensació que s’assemblen molt més entre ells. Trobo que està de moda una manera de cantar en català entre els homes que és molt més evident, i seria fàcil posar-los al mateix sac perquè la majoria fan el mateix.

El disc està ple d’amor, però una de les poques cançons amb una clara identitat romàntica és “Llévame contigo”.
És una cançó d’amor que vaig escriure a la meva exparella. No em vaig atrevir a incloure-la a Aire però he decidit fer-ho a Lar. És bonic perquè, de fet, ara és el meu millor amic.



Cada cop es parla més de l’amor, però no només referit a l’amor –o desamor– romàntic. El teu disc n’és un exemple?
Ho vaig fer molt al segon i tercer discos, però ja me n’he cansat. Als vint-i-pocs estava molt entregada a l’amor romàntic i era tal la intensitat del sentiment que no parava d’escriure cançons. A mesura que he anat creixent i agafant més perspectiva, m’he situat en un altre punt de vista. He observat què ha passat amb algunes cançons. Per exemple, “Vinc d’un poble” és un tema que vaig fer dedicat a Vilassar, vaig pensar que era una aposta supermeva però al final s’ha tornat una mena d’himne que molta gent se sent propi.

Has sentit en algun moment que la inspiració t’ha abandonat?
Sí, va haver-hi un temps que em pensava que no em sortia res. Vaig tenir la sort de parlar-ne amb Jorge Drexler i em va dir que això no era res, que ell feia dos anys que no escrivia. I vaig pensar que si ell estava tranquil, no devia haver-n’hi per tant [Riu]. La inspiració és un estat gairebé diari. Intento viure la vida de manera que em permeti inspirar-me. No vol dir que treballi musicalment cada dia, sinó que cuido la gent amb qui em relaciono, les coses que faig, la manera de descansar... que tot porti a un estat energètic i emocional que sigui fructífer, i em surtin cançons.
 

ELS CAMINS DE LES LLENGÜES

Amb l’últim disc i també amb aquest has començat a compondre en castellà. Com has afrontat aquest canvi de registre?
Estic molt tranquil·la perquè és una decisió interna. Tinc una relació d’amor amb el català i escric en català cada vegada que em surt i, al mateix temps, no em forço a escriure en castellà. Tot i això, amb el disc anterior em vaig posar a prova per mirar d’escriure cançons en castellà. Fins llavors ni m’ho havia plantejat i, al veure que em sortia de manera fluïda i que artísticament em portava a altres llocs, em va inspirar molt. Sento que vaig obrir un camí que és molt nutritiu i m’ha permès treballar amb artistes de la resta de l’Estat espanyol.



Has tingut males crítiques?
Em fa molta mandra aquest sector de públic que ataca els artistes que cantem en castellà. M’enfada i em mossego la llengua per no contestar-los perquè seria pitjor. És responsabilitat de cadascú cuidar la llengua i sento que la cuido tant com vull i ningú em pot exigir més, perquè soc artista i faig el que em surt dels ovaris. La gent que s’enfada o em deixa de seguir perquè canto en castellà, són lliures i pitjor per ells per tot el que es perden. Em sembla absurd no escoltar un artista per una qüestió lingüística. A més, es critica els artistes catalans, però a les empreses catalanes que tenen projecció internacional i han de vendre fora en altres idiomes ningú els diu res.