D’un lema optimista inscrit en uns mitjons –No Bad Days– i del convenciment que de tot se n’aprèn ha sorgit el títol del primer llarga durada de Lal’Ba. No hi ha dies dolents (Promo Arts Music, 2023) representa la culminació del procés amb què el duet de música urbana d’Olesa de Montserrat –que va néixer amb Alba Soler i Ferran López– s’ha ampliat a una proposta de new pop amb la incorporació de Lluís Alcón a la bateria.

Text: Marc Ferrer. Fotos: Michal Novak.

El grup ha fet un gran salt, entenent que les cançons són per a la gent i han de sonar bé en directe, experimentant més enllà d’estils i gèneres a la recerca d’un so i una personalitat pròpies. Després d’un inici al Sona9 centrat en l’estètica urbana, el gir pop que va prendre la cançó “Quan arribi l’alba” va ser un senyal.



El disc es titula 'No hi ha dies dolents'. Què significa?
Alba Soler: Hi ha una anècdota que resumeix la idea general de l’àlbum. El títol ve d’una mania que tinc, i és que per als bolos sempre porto els mateixos mitjons, que porten escrit el lema No Bad Days. I amb la conya aquesta, i de tant repetir-ho, vam veure que seria un bon títol per al disc.

Vau començar fent música urbana però heu fet un viratge cap al pop. Com es defineix el vostre estil?
Ferran López: Musicalment, el disc és un resum de tot el que ens representa. Hem agafat els referents i els hem portat al nostre terreny. Des de la música urbana a la llatina i passant per les cançons que més ens agraden, ho hem passat tot pel nostre filtre particular. En conjunt, al disc hi ha cançons molt dispars, però hem aconseguit trobar el punt que fa que tingui el nostre so.
A.S: Una altra definició és que el disc parla principalment d’amor i desamor. Tot plantejat des d’un enfocament en què, ens passin coses bones o dolentes, sempre es se’n poden treure un aprenentatge. Per molt dolents que siguin els dies, sempre se’n deriva alguna cosa bona.

Queda clar, per tant, que aquest disc gira tot al voltant de l’amor?
A.S: Efectivament. I no només d’un amor romàntic, sinó de l’amor a la gent que ja no hi és i t’has quedat amb les ganes de dir coses, per exemple, o l’amor pels amics, per nosaltres mateixos, per Lal’Ba... Ens costa molt parlar d’alguna cosa que no sigui l’amor. Crec que és per la nostra manera de veure la vida. De qualsevol cosa, per molt insignificant que sigui, sempre intentem veure’n aquesta part. Som uns hippys.



Respecte a la sonoritat, al principi no teníeu temes tan electrònics, fins i tot propers al house i al tecno, com algunes d’aquest disc. Com heu arribat fins aquí?
F.L: Hem intentat fer cançons que facin honor al trajecte que hem fet a nivell musical des dels inicis fins al nostre segon disc. No ens agrada encasellar-nos en cap estil, i per tant preferim experimentar totalment.

Al disc hi ha referències a altres cançons i grups com un sàmpler de “Músic de carrer” de Txarango, un riff d’ABBA o una picada d’ullet a “I Will Survive” de Gloria Gaynor. Són els vostres referents?
F.L: Sí, però no ho fem de manera òbvia. És a dir, la gent a qui li hem deixat escoltar ens diu que li sona una melodia, però no saben què és exactament. En realitat, per exemple, dels èxits d’ABBA hem agafat un dels sàmplers més reconeixibles, però que posat en un altre context agafa una altra dimensió.

Són sobretot referències a músiques dels vuitanta i noranta. Per què?
F.L: Són les cançons que em posaven els meus pares i que escoltàvem al cotxe. M’encanta tota aquesta música. A més, crec que està tornant la sonoritat dels vuitanta i noranta, i ens venia de gust aprofitar la tendència.

Tenint en compte que el disc no té un estil definit i beveu de molts gèneres, quin és l’eix vertebrador?
Lluís Alcón: Tenim molt clara la sonoritat, perquè se situa en l’òrbita del new pop, molt electrònic. Per exemple, hi ha un tema que rítmicament és un reggaeton, però el teclats, la sonoritat i la resta d’elements que utilitzem fan que conservi una sonoritat soft-pop. Tot i que hi hagi cançons que estilísticament ens allunyin del pop, l’atmosfera de les cançons sempre ens porta al mateix lloc.



El disc està gravat i produït a l’estudi de Ferran López, però les mescles són de Roger Rodés. Com funciona Lal’Ba?
F.L: Tot el treball s’ha enregistrat i produït per mi i el Lluís. Hi ha una varietat immensa de colors que es poden fer amb un home studio. Vam poder jugar fins a l’infinit. Tenim tantes llibreries de sons que no les acabem. La mescla és de Roger Rodés, perquè ell entén perfectament el nostre criteri i aconsegueix que soni igual, però millor.

No heu patit el síndrome del full en blanc amb aquesta llibertat absoluta?
F.L: Per a la prepoducció vam triar la sonoritat, els sintetitzadors, els colors... i després vam treballar com havia de sonar. Hem aprofundit molt més aquest apartat que l’estilístic. Potser vam agafar cent sintes diferents i els vam classificar. I després anàvem cançó per cançó per definir els elements que faltaven i mirar quin so hi encaixava.
L.A: vegades triàvem un so i al cap de dues setmanes vèiem que era una merda i el canviàvem [Riuen].

Tot aquest procés us ha ajudat a definir-vos com a grup.
F.L: Totalment! Ara sabem com volem sonar, i només ho hem d’explotar. Hem decidit que l’estil no ens frena, i hem volgut trobar el so que millor ens representa.



Amb una producció tan i tan fina, quantes hores hi heu dedicat?
F.L: Crec que més que hores dedicades, és més important l’experiència adquirida. Des que va començar Lal’Ba, ha estat una experiència de creixement i de coneixements. I cada cop tenim més eines per fer cançons que abans no podíem fer.

Com a curiositat, la cançó “Nananà” té un compàs de 3/4, com un vals, que no s’utilitza gaire en el pop ni l’electrònica.
F.L: El gran repte era fer una cançó en 3/4 i que es pogués ballar. El més curiós és que jo ja tenia la melodia de la cançó, i quan li vaig cantar al Lluís em va dir que era un 3/4. I ni me n’havia adonat...
L.A: Hem intentat fer una cançó amb aquest compàs, però que ningú se n’adonés. Ha estat un gran repte. La veritat, però, és que en el pont la cançó canvia a un compàs 4/4, que és l’habitual a la majoria de cançons pop que escoltem avui en dia, perquè tot anés agafant força i s’anés posant al seu lloc.



I si parlem de riscos, no es pot obviar la fusió entre sardana i bachata que us heu marcat a “Parella imperfecta”.
F.l: És un divertimento. El disc havia agafat un aire molt seriot, i necessitàvem un tema amb més conya, que ens permetés jugar amb la lletra i amb l’estil... En aquesta cançó ens va ajudar l’expercussionista de Txarango i bateria de Stay Homas, Ferran Palà, perquè teníem por de gravar-la a casa i que després no quedés tan guai. Vam aprofitar i li vam demanar ajuda amb la producció.

Quan es fan aquests experiments, és fàcil que quedin malament.
F.L: Clar, podria haver quedat un guirigall, una combinació a mitges o que tot fos molt forçat. Però pensem que ha quedat molt neta, perquè les referències i les diferents parts es poden entendre perfectament i alhora no es fa estrany escoltar-ho tot junt.
A.S: Una altra cosa que mola molt de la cançó és que és una lletra molt treballada. Està ben farcida de referències i cada vegada que algú l’escolta es pot fixar en una nova idea i hi va descobrint altres detalls.


 

LA PASSIÓ PEL BAIX

Tots tres sou d’Olesa de Montserrat, al Baix Llobregat. Sou amics des de petits?
A.S: Ens coneixem de sempre, tot i que no sempre hem estat amics. El Ferran i el Lluís sí que ho eren, però jo soc més gran. A la Passió d’Olesa, per exemple, jo anava amb els seus germans grans. No érem amics, però hem coincidit tota la vida.

En quin moment us vau conèixer i vau decidir engegar el projecte de Lal’Ba?
A.S: Inicialment, Lal’Ba era una proposta meva en solitari, amb en Ferran a l’ombra. Ell feia la música i jo la lletra. De fet, la primera cançó que vam fer és “Abella Reina”, que va sortir el setembre passat. D’entrada jo havia d’estar sola al davant i ell al darrere, però va haver-hi un moment en què vam decidir tots dos posar-nos al davant. I, no sé per què, va quedar el meu nom com grup [Riuen], coses que passen...
F.L: Tot això va passar sense haver publicat encara cap cançó.

Quan va entrar a escena Lluís Alcón?
F.L: Va haver-hi un moment en què sempre que plantejava una producció, li passava al Lluís perquè la revisés i m’aconsellés. Al final, ja no tenia sentit que sempre ens estigués ajudant i no formés part del grup. Així que el vam convidar i va acceptar.
L.A: El moment en què vaig entrar en joc va ser després de la part més forta de la pandèmia, al final del confinament.

I va ser llavors quan ja us vau posar mans a la feina amb 'Lal’Boom' (Lal’Ba Music, 2021), el vostre debut?
F.L: Exacte, quan ens vam plantar amb el disc estàvem al màxim. El següent pas va ser assajar el directe i ens vam adonar que ens costava molt defensar les cançons. No estaven gens pensades per a ser cantades al concerts; eren temes d’estudi. Aquí va venir el següent punt d’inflexió del grup, el nou començament de Lal’Ba. Vam decidir fer cançons sent ben conscients que volíem defensar-les en directe. Tot i que pot semblar una ximpleria, quan fas música com un simple divertimento, se’t pot oblidar que hi ha el públic, i a nosaltres ens va passar això.



Va haver-hi més elements que us van portar a prendre aquesta decisió?
F.L: Fitxar per Promo Arts ens va ajudar a entendre que la nostra música no només servia per passar-nos-ho bé nosaltres, sinó per fer ballar la gent. Ens vam adonar que no fèiem música per a nosaltres i els col·legues, sinó per compartir-la. Vam adonar-nos que el que havíem fet fins aleshores no era gens professional a partir de l’actitud i la intenció.

És una conclusió bastant dura.
A.S: Per nosaltres no va ser-ho. Quan algú hi va apostar, ens vam posar les piles i vam entendre que ens havíem de professionalitzar. Anar a totes per fer-ho el màxim de bé.
F.L: Creure en el nostre projecte ens va ajudar a tirar endavant. Per exemple, si un dia érem a l’estudi i sortia una cançó de merda vam poder ser crítics per llençar-la.

I sentiu que aquest disc pot ser el següent punt d’inflexió?
F.L: Ho és en el sentit que hem trobat la nostra essència i hem de saber si aquesta connectarà o no amb el públic.
A.S: Jo estic molt orgullosa del disc i me’l crec molt més del que havíem fet anteriorment. Els primers temes que vam gravar em feien sentir molt insegura... En canvi, ara tinc moltes ganes de defensar-lo en directe.

Per què et senties insegura?
A.S: Eren cançons molt ben fetes a l’estudi, però a l’hora de portar-les al directe costava molt de mantenir-se dalt de tot.
F.L: Per exemple, si fèiem un reggaeton nostàlgic, i no el rotllo egotrip, no ens encaixava. Al principi ens vam oblidar de fer cançons per als directes, però amb aquest disc ho hem tingut molt present.



En quin moment us vau adonar que volíeu canviar de rumb?
F.L: Fa uns mesos, quan estàvem treballant amb “Quan arribi l’alba”, el primer senzill de la ‘nova era’, teníem una tornada molt més urban, com el que havíem fet fins aleshores. I un dia, jugant a l’estudi, vaig decidir fer-la més pop. Les veus eren les mateixes, i només vaig canviar la base...
A.S: Aquell dia vaig al·lucinar, perquè va ser un canvi brutal. Recordo que era en un bar, em vaig posar els auriculars i a l’escoltar-ho vaig tenir clar que volia anar cap al nou concepte. Ja no volia la música urbana com fins aleshores, volia una sonoritat més pop.
F.l: De fet, el Lluís i jo, mentre l’escoltàvem a l’estudi, vam començar a flipar i vam pensar que podria sonar a les ràdios. Encara no havíem parlat amb ningú, però vam tenir clar que la nostra música tenia valor i podia funcionar. Potser va ser en aquell moment que ens vam adonar de cap on volíem tirar.

Sent tan conscients tots tres que l’estil new pop us encaixava, per què vau començar fent música urbana?
F.L: Vam començar fent músiques urbanes perquè no hi havia referents en català. No hi havia cap figura femenina que fos un referent. I també hi havia amics que ens van engrescar. Quan fèiem les primeres cançons ja van anar apareixent altres artistes, i eren figures que tenien molt més d’urbà que el que podríem arribar a tenir nosaltres mai. Vam veure que no havíem d’ocupar espais que no ens pertocaven. I ara mateix hi ha Bounce Twice, la Queency, Santa Salut... una colla d’exemples d’artistes que representen clarament el gènere urbà. Per tant, per què havíem de perpetrar un estil que no sentíem o que no volíem fer? Vam tenir clar que ja no tenia sentit fer aquesta música.