El blau del cel es converteix en melodies amb Ivette Nadal. La cantautora i poeta de Granollers ha posat veu a una etapa personal i artística connectada amb l’entorn, més saludable i més plaent amb el seu sisè disc, 'Les hores blaves' (Picap, 2023). I, al mateix temps, es manté ferma en la vital vocació d’escriure poemes i cançons

Text: Anna Tisora. Fotos: Augé Fradera.

En el teu cas, la literatura i la música sempre han anat agafades de la mà. Amb el nou disc es fa encara més indubtable?
Sempre que puc intento publicar un poemari i gravar un disc al mateix temps. Aquest cop, el poemari Camí del text (Edicions Poncianes, 2022) va sortir fa uns mesos i ara s’edita el llibre-disc, que inclou alguns esbossos, material gràfic i altres textos.

Per què té tant de sentit que vagi tot junt?
La música i la poesia sempre han anat juntes. Hi ha poemes que quan els escric ja sé que no podran ser musicats, i altres que de seguida demanen ser-ho. A més, en directe barrejo la música amb els meus textos i poemes. M’agrada recitar entre cançó i cançó. I és aquesta suma la que fa un espectacle total.

'Les hores blaves' és el sisè disc, després del treball conjunt amb Pascal Comelade, 'En nom de la ferida' (Right Here Right Now, 2020). Què significa el títol del disc?
Les hores blaves són un canvi d’orientació en la meva vida. Vinc d’un món més aviat fosc, i ara estic més arrelada a les petites coses. El color blau em connecta amb el cel i amb el mar. És una mirada sàvia, i al mateix temps vol ser una visió més plaent, quieta, saludable i lligada amb la filosofia.



Però el blau és un color fred. El teu estadi creatiu té alguna cosa a veure amb els colors?
Segurament és així, perquè el blau és el meu color preferit, del cel quan és de dia. Les hores blaves descriuen el to més clar del blau, el que és més lluminós. M’agrada estar més vinculada amb el dia que amb la nit, més amb la salut que amb la intempèrie.

Al teu anterior disc en solitari, 'Tornar a mare' (Right Here Right Now, 2015), reflexionaves sobre l’experiència de patir anorèxia.
Sí, en aquell moment em va semblar necessari i important, tant per mi com en clau social, el fet de visibilitzar una malaltia que patia en la meva pròpia pell, i que encara visc. Actualment estic en un altre estadi i per això he intentat parlar des d’aquest altre jo, tot i que també m’ha comportat dubtes i pors.



La malaltia va passar a formar part de la teva identitat artística?
Totalment, per això aquesta vegada fins i tot m’ha costat saber des d’on volia expressar-me en el pla creatiu. Pensava, què tinc a dir jo, si ara estic sana?

En aquesta recerca hi ha tingut a veure el teu interès per estudiar la carrera de filosofia?
Sí, i tant, perquè estic cursant dos màsters de filosofia, i la veritat és que últimament ha tingut un paper important en la meva vida. La filosofia també parla molt del color blau, en concret l’obra de Josep Maria Esquirol, amb la qual m’he sentit molt orientada i acompanyada durant aquest procés.

Com va arribar la filosofia a la teva vida?
La filosofia sempre havia estat dins meu. Era un motor que ja volia investigar des de ben joveneta, tot i que al final vaig acabar estudiant la carrera d’Història de l’Art. Però ara, finalment, m’hi he acabat endinsant i puc afirmar que realment n’estic molt satisfeta. És una gran font d’inspiració.


[youtube]https://www.youtube.com/watch?v=[/youtube]
En què més s’inspira, 'Les hores blaves'?
He fet una gran exposició de pensament i també corporal, que és molt important. En aquesta època d’hivern el mar està en calma, tot i les onades puntuals. La diferència amb el darrer disc és que m’he trobat en un procés de canvi d’identitat, en el qual em sento més saludable. I, a la vegada, és igualment de lluita, una cursa de fons, perquè l’anorèxia pot ser una malaltia crònica per a tota la vida.

Les cançons del disc segueixen la línia dels teus poemes?
En el pla poètic faig aforismes i n’hi ha que no es poden musicar tan fàcilment. La filosofia també és la causant del gir en aquest sentit, perquè ha provocat que sigui més aforística i menys lírica. En aquest procés de canvi, t’acompanya una nova banda.
En aquesta línia de canvis he fet un procés diferent dels anteriors. En aquest cas, el treball ha estat enregistrat i produït a El Local, a Girona, i m’han acompanyat dos músics joves que han aportat un estil diferent, el guitarrista, Marcel Torres, que també ha fet la producció, i el bateria Oriol Pujolràs.

Com els vas conèixer??
És curiós. Van venir a un concert, em van donar el contacte i vaig pensar que podíem fer coses molt interessants. I així ha estat.

També has canviat de metodologia pel que fa a l’edició del disc i a l’equip de management.
Sí, sempre m’havia agradat anar pels marges i treballar tota sola, però ara em venia de gust sumar. He trobat bons aliats com la discogràfica Picap i el management Music Bus. Soc una persona molt tossuda i sempre m’ha fet respecte posar el meu projecte a mans d’altres persones, però ara tenia ganes de poder dedicar-me exclusivament a la part artística.