La cantautora palafrugellenca presenta el seu quart treball com a compositora, 'Toda la vida, un día' (Sony Music, 2023), que descriu una trajectòria vital amb cinc moviments: de la infància al renaixement, passant per la joventut, la maduresa i la vellesa. Al llarg de vint-i-una cançons, Sílvia Pérez Cruz explora la seva perícia lletrística, recull les influències estilístiques de tota una vida i convida a un cant coral més d’una trentena d’artistes.

Text: Èlia Gea. Fotos: Arxiu.

El 15 de febrer vas complir 40 anys, i l’any passat es va celebrar la primera dècada de la publicació del teu primer treball en solitari, '11 de novembre' (Universal, 2012). Com passa la vida?
Fa un temps vaig preguntar a Joan Manuel Serrat com s’havia de comptabilitzar una carrera artística. I em va dir que comptava a partir del primer bolo que cobres. I el meu va ser als 13 anys... A partir dels 18 ja em guanyava la vida amb la música, perquè vaig anar a Barcelona i vaig posar-me a gravar, tot i que l’any anterior ja havia publicat el primer disc amb el meu pare, Càstor Pérez, Passeig per la memòria (AudioVisuals de Sarrià, 2000).



Per tant, vas iniciar la carrera artística fa 27 anys. Com valores aquesta trajectòria amb la perspectiva del temps?
Molt bonica. Em sento molt respectada i cuidada. No he tingut mai pressa, però he treballat molt. No sé fer les coses d’una altra manera; a cada projecte hi dedico el temps que crec que necessita. Han passat moltes músiques i moltes persones pel camí.

Sempre has estat molt connectada amb els nous artistes. Alguns et van acompanyar fa un parell d’anys en un concert molt especial al Palau de la Música per a l’espectacle 'Abril 2020'.
Estic molt en contacte amb totes les generacions, i m’encanta aprendre dels joves i dels més grans. A Catalunya tenim un panorama super ric; hi ha molta creació, molts bons intèrprets i bons músics. Crec que la nostra escena musical pot ser molt inspiradora per a la gent que ens escolta des d’altres països. N’estic molt orgullosa i a mi em manté molt viva escoltar tot el que passa. Repassant la teva discografia, hi ha més treballs com a intèrpret que com a compositora. Com et sents més còmoda?
Sempre intento combinar-ho i publicar un disc com a compositora i després un altre com a intèrpret. Als 26 anys em van premiar com a compositora al Certamen Terra i Cultura 2009 per la musicació de “Covava l’ou de la mort blanca” de Maria-Mercè Marçal; era la primera vegada que componia una cançó. En aquell moment em va sorprendre, però amb els anys he entès la composició com una via més per expressar-me. Des d’aleshores, he passat per molts moments en relació a la música, els arranjaments i les lletres. De fet, amb el nou disc he volgut obrir un nou capítol pel que fa a lletres.

En quin sentit?
N’he escrit moltes al moment. És una cosa que fins ara em passava amb la melodia, que em venia de cop i l’escrivia tal com raja. Les lletres, en canvi, les havia de pensar més. Però en aquest disc, les he escrit d’una manera nova, ràpida i orgànica. Quant a producció, és el més complex que he fet. És un disc molt personal. A què creus que és degut aquest canvi?
Sobretot a l’experiència i a escoltar la gent del meu voltant. En aquest sentit, també hi ha hagut una evolució, perquè al principi només em fixava en la música. I més tard vaig parar més atenció a les paraules, fins que al final he mirat d’ajuntar-ho tot i m’he atrevit a escriure... En aquest disc fins i tot he escrit alguna dècima, una cosa que Jorge Drexler em va insistir molt de provar. Hi ha hagut un canvi molt fort, de manera que considero que tant la lletra com la música i els arranjaments són igual d’importants a l’hora d’expressar-me.

Més que la interpretació?
Per descomptat, l’eina més bèstia i animal és la interpretació.De fet, és més fàcil interpretar temes d’altres, però passat cert temps puc fer-ho també amb els meus, quan els sento més aliens. Sobretot si vull fer-ho més lliurement. Si no, hi pot haver una certa connexió mental, perquè penso en aquelles coses que em van passar i m’autojutjo. Quan ja no hi ha judici és simplement una cançó, amb la qual em puc mirar cara a cara.

COM UNA FLOR

Dius que has anat donant cada vegada més importància a les lletres. Això connecta amb un text que vas incloure a 'Farsa: Género imposible' (Universal 2020), i que cantes en aquest disc?
Sí, el segon moviment del disc, “La inmensidad”, són textos de poetes que m’ha ensenyat el director i dramaturg Pablo Messiez. I, sobretot, hi ha un poema que vertebra tots els moviments –i també la vida sencera–, que és “Aterrados”, de William Carlos Williams, que em va ensenyar la ballarina Elena Córdoba. Tant ella com Messiez em van acompanyar a l’espectacle teatral Género imposible, i una llavor important d’aquest disc, sobretot en l’aspecte conceptual, es va plantar aleshores. Aquells versos eren molt importants a l’espectacle, però per a mi s’han tornat essencials per a sobreviure. Té una connexió amb el viatge vital del disc i per això el vaig repetint. El poema transmet el missatge que davant la immensitat ho podem ordenar tot amb flors. I les flors són les persones que estimem, els moments que ens fan sentir bé... Anirem flor a flor, pas a pas.



La imatge de la flor també va reapareixent al llarg del disc.
Aquest concepte va ser molt important durant el confinament. Va haver-hi un moment en què vaig pensar que si el paisatge havia de reaccionar per com l’havíem tractat, se’ns menjaria. Jo visc a la muntanya i, de cop, em va fer molt vertigen veure les muntanyes. La meva mare, Glòria Cruz, sempre m’enviava fotos de flors i vaig entendre que no m’havia d’encarar al paisatge sencer tota l’estona. L’havia d’ordenar, flor a flor. És un exercici que, com a mare, també recomano a la meva filla. A vegades es preocupa perquè pensa que té un problema molt gran, però si som capaces d’endreçar-lo veiem que en realitat són moltes petites preocupacions. I si les separem, les podem anar digerint. Precisament, com et deia, quan vaig començar a preparar l’anterior espectacle, l’Elena em va ensenyar el poema “Aterrados” i vaig al·lucinar, perquè parla de la vida mateixa.

Quin significat pren aquesta idea a 'Toda la vida, un día'?
El disc està plantejat a través dels moviments que representen una vida sencera. Imagino que quan naixem tenim ja les flors que han escollit els nostres pares, amb les coses que ens faran sentir bé. La següent etapa, la joventut, és un moment en què surto d’aquest confort i me’n vaig cap a la immensitat, fujo del meu centre que és segur i de les flors que em van donar de petita. I als 40 anys, començo a crear el meu jardí, escullo les flors que vull a través de les persones, les cançons o els llocs que em fan sentir bé. Vull menys coses, però de molta qualitat. I des d’aquí parlo d’un futur, que encara no he viscut, perquè el pes de la gent gran és d’un gran valor vital i artístic. I, finalment, hi ha el renaixement, que em serveix per explicar que tot és circular.



Què t’ha inspirat la concepció de la vida com un fet circular?
Va ser un haiku que em van explicar de jove en què un samurai, just abans de morir, dibuixava un cercle. Vaig pensar que era una imatge molt potent, i ja en aquell moment vaig decidir que un dia faria un disc amb un cercle a la portada. Totes aquestes idees les guardava i, de cop, s’han ajuntat soles com el mercuri.

Vas començar a compondre el disc a partir d’aquest concepte?
No, el disc ha tingut moltes formes prèvies. Mentre anava component ha anat sorgint el concepte; no l’he forçat. Al principi, volia que fos un diari, perquè les primeres cançons són regals, i tenia molt clara la data de cadascuna. Però quan vaig conèixer la cantant argentina Liliana Herrero vaig entendre la vida i la mort d’una manera molt bèstia. Vaig escriure la cançó “Toda la vida, un día” pensant en ella, i llavors vaig decidir convertir el disc en tota una vida.



Vas haver de redirigir les cançons que ja tenies escrites?
No, perquè vaig adonar-me que les primeres cançons eren les més lluminoses i confortables, i representaven la infància. El segon moviment va ser dels darrers, perquè era fruit de la investigació, i les últimes van ser “Tots els finals del món” i “Em moro”, del quart moviment, perquè vaig entendre que havia d’anar cap a la mort. Però volia que fos només un segon, un canvi. Per això ja començo a parlar de la transformació i del renaixement a “Em moro”. És una lletra explícita, però també conscient que la vida no s’atura, es transforma.

Aquesta idea queda resumida al vers: ‘Elles pareixen mentre celebren funerals, les cançons són immortals’ (“Em moro”).
Exacte! A més, al disc hi ha una versió molt emocionant amb el meu amic Salvador Sobral, amb qui fa anys que ens admirem. Estàvem gravant la cançó, amb un mateix micròfon compartit pels dos costats, asseguts a terra, i ens van venir molts sentiments alhora: la vida, la mort, la gratitud... i ell la va cantar tota plorant. Va ser molt màgic, i el plor es va convertir en riure. Amb això acaba aquest moviment i comença un nou moviment el renaixement, amb Nilo (4 anys) dient les estacions de l’any.



El tercer moviment, “Mi jardín”, reflecteix la maduresa dels 40 als 60 anys, però parles de la pena i la superació.
És una declaració d’intencions, perquè ja no vull plorar més. És un moment que ve d’una pena profunda, però hi ha un canvi, que es representa també a la cançó “Ayuda”. És l’única que no és meva, la signa Edgardo Cardozo (“Martín”), però m’agrada molt, perquè considero crucial saber demanar ajuda. Un dels grans aprenentatges a la vida és cuidar el que estimes i saber-ho compartir... A la meva filla li insisteixo molt que no importa tant saber moltes coses, sinó poder demanar ajuda tant amb les coses pràctiques com emocionals.

Creus que tu ja has arribat a aquesta etapa?
Crec que sí. Des de fa uns tres anys sento molt la necessitat de dir a les persones que estimo que ho sàpiguen molt. Sempre he intentat tenir cura de tot, fins i tot amb la meva carrera artística. He procurat no deixar-me enlluernar per tot el que em dona, i compartir els meus interessos, la meva visió poètica amb la gent que m’escolta. I, a més, fer-ho des d’un lloc honest i de cura. De fet, amb la majoria dels col·laboradors del disc s’hi endevina molta complicitat. Tens facilitat per connectar amb la gent?
Crec que hi ha alguna cosa molt essencial amb què connecto i que em fa ser empàtica. M’agrada tenir cura dels detalls i les persones, i la veritat és que les persones em solen tenir confiança. A més, tots els músics que participen al disc són molt estimats. I també hi ha una representació de totes les edats, perquè m’agrada reivindicar la bellesa de cada moment. Liliana Herrero té la veu en un altre moment i cal seguir tenint-la present, igual com hem d’escoltar els més joves. Seria bo que els músics ens barregéssim més.

Hi ha una col·laboració particularment especial, que és quan la teva filla Lola Cruz canta a “21 de primavera”.
S.P.C: Sí, va ser brutal. Sempre hem jugat amb la música, i hem cantat molt, però estar en un estudi i cantar les dues juntes... encara no havia passat. Vam tenir una connexió espectacular en el moment de seguir-nos i en l’articulació, i a més va ser molt emocionant.



Tu et vas amarar del cant de taverna i de les havaneres amb els teus pares, Càstor Pérez i Glòria Cruz. Com ho ha viscut ella?
S.P.C: Ha estat a casa, però molt més exagerat, perquè hi passen molts artistes i sempre hi ha molta música. Hem treballat molt la part melòdica, per descomptat, però també la reacció a l’harmonia i els ritmes. Tenim l’expressió artística molt incorporada. La meva mare ja ho cuidava molt, i jo, de manera inconscient, també ho faig.

Ella voldrà seguir els teus passos en la música?
S.P.C: No ho sé... Té molts recursos d’expressió i ho fa molt bé. Crec que voldrà fer alguna cosa artística, però pot fer el que vulgui, perquè és tot potència i té una capacitat artística brutal.
 

UN CONJUNT DE SOLEDATS

Al llarg del disc hi ha un cor que t’acompanya en cançons com “Ell no vol que el món s’acabi”, “Els dracs busquen l’abril” o el mateix “Toda la vida, un día”. El treball vol ser cant col·lectiu?
S.P.C: Les primeres cançons les vaig compondre durant el confinament, des de la soledat. Però alhora volia reivindicar l’amistat, perquè totes estan dedicades a gent estimada. Vaig pensar que seria bonic ajuntar totes aquelles soledats i convertir-les en un cant col·lectiu, en un conjunt de soledats. En el disc anterior, Farsa: Género imposible, ja vaig fer “Todas las madres del mundo” amb un cor de cent persones, i per a aquest nou disc ho vaig voler repetir. Vaig proposar-ho als cantants que conec, perquè per sort tinc molts amics que canten molt bé. I encara hi falta gent... [Riu]. Al final, vaig acabar muntant un cor amb una trentena de nois i noies, que és moltíssim.
 

 

 

 

 

Ver esta publicación en Instagram

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Una publicación compartida de Silviaperezcruz (@silviaperezcruzzzzz)

Com va ser aquesta gravació única?
Brutal! Ho vam enregistrar el 21 de juny al Convent de Pontós, a l’Alt Empordà, que és un espai preciós. Vaig convidar tots els músics a passar-hi dos dies. El primer dia vam assajar, vam fer una roda de cant a la nit i ens vam fer amics. L’endemà al matí vam fer un escalfament que va dirigir una de les cantants, Àngela Furquet. Ella havia estat alumna meva al Taller de Músics, i ha treballat molt l’acompanyament de la veu. Després del seu assaig tècnic en vaig fer jo un altre de grup, per buscar un so comú i pensant en la unitat del so.

És el que se sent a la cançó “El món”?
Sí, va ser una improvisació. Els vaig dir d’anar de greu a agut, per despertar la veu. I va quedar maquíssim. Era just el moment del solstici d’estiu, i a més la Rita Payés i el Pol Batlle hi eren amb la seva filla, que era un nadó i contestava al que cantàvem. Va ser un moment molt bonic, de comunió, i vaig incloure’l al final del disc, com el part.



Com va ser dirigir tants artistes amb tècniques diferents?
Va ser molt fàcil i natural. Amb molt de respecte i agraïment en totes les direccions, i gaudint d’estar compartint aquell moment. Tots tenen una sensibilitat brutal. La majoria eren més joves, i m’escoltaven amb molt d’interès. Els sentia molt oberts, i atents a com transmetre l’emoció que els demanava. Va ser un intercanvi també per compartir el meu aprenentatge. Sobretot els vaig dir que si s’escoltaven massa volia dir que no era ben bé això el que havien de fer; no s’havia de sentir la veu de cadascú, sinó una veu conjunta, que és el treball bonic de cantar en un cor. El més emocionant és quan un deixa de ser i es dilueix per formar part del so, a favor del so.

A favor del so també et deixes portar pel que necessita cada tema i toques diferents gèneres. És un disc volgudament eclèctic?
No penso mai en estils, sinó en la sonoritat i faig servir els recursos que tinc. Quan plantejo una cançó per cantar-la amb algú altre, pensar en aquella persona em serveix per trobar un estil concret. Per exemple, el tema amb Natalia Lafourcade (“Mi última canción triste”) havia de tenir un punt de bolero. La de Liliana volia que fos una zamba argentina... “Tots els finals del món” ja la vaig fer pensant en Jordi Savall, i, per contra, la primera part del disc té la influència de les cordes de Nick Drake, que m’agrada molt. Soc una amant de la música com a llenguatge, i la veig tan infinita i amb tantes formes que el tema dels estils em sembla una casualitat.



Et queden petits els gèneres ‘purs’?
Entenc que van bé per ordenar les paraules, però el meu llenguatge musical beu de molts estils, de moltes persones i de molts països. Tot ha existit i es va transformant, i l’únic que puc aportar és la meva veu. Si tingués moltes vides, segurament faria de cantaora flamenca, jazz singer, rapera o provaria el cant líric... Però amb el temps i les eines que tinc, prefereixo expressar els sentiments que sento i transmetre la vida tal com la veig. A l’espectacle Género imposible ja ho explicava amb colors, formes, gestos, paraules... La música és el que més em fa volar, però en el fons el que faig és explicar sentiments en forma de cançó.