La revista digital setmanal d'Enderrock
- 465
Parlem amb el torellonenc, cantant de la formació de Dan Peralbo i el Comboi, sobre el nou EP de la banda, 'Cosa fina'
Dan Peralbo i el Comboi: «Només demano regar les flors, fer l'amor i que, si em veus, em preguntis com estic»
.jpg)
La banda de Torelló Dan Peralbo i el Comboi, publica el seu quart EP, Cosa fina (The Yellow Gate Records, 2023). És un disc format per 5 cançons, gravades en directe, per mantenir l'essència real i energètica dels seus concerts.
Text: Anna Biendicho. Fotos: Noel Pérez.
Al seu pop-rock més característic, li han sumat una pinzellada de funk, amb les guitarres com a protagonistes. Hi plasmen escenes quotidianes que volen cap a un univers més gran, on gaudir, estimar-se, i deixar de banda els mals de cap. Parlem amb el cantant del grup sobre els detalls del nou disc.
Quins canvis veiem en aquest nou EP?
És un disc que hem fet molt junts, entre tots. Feia temps que estàvem preparant les cançons; teníem molt clar com volíem que sonés: un disc de rock, amb guitarres altes, i una mica "guarres". D'altra banda, les lletres estan més treballades. Pel que fa a la imatge, hem fet un mini clip de 10-15 segons per a cada cançó, com els TikToks o reels d'Instagram. Ens hem adaptat al present, ja que ara tot va més ràpid, però hi ha treball darrera, encara que els clips siguin curts.
Us sentiu identificats amb un rock despreocupat?
Sempre ens han dit que el directe és dels nostres punts forts, perquè fem concerts molt rockers, molt esbojarrats, on passen coses...fins i tot, algun error. Hem volgut mantenir petits errors en el disc també i que fos el màxim real possible; perquè ara hi ha la tendència de maquillar els discos, i el que volíem fer nosaltres era mantenir l'essència, i crec que ho hem aconseguit. Les lletres són molt juvenils, per exemple, el segon senzill, és una cançó molt despreocupada: parla de menjar-se el món, i sona molt a com som nosaltres.
Per què es diu 'Cosa fina' el disc?
Ho diem en la tornada de la cançó "La rutina". És una expressió que utilitzem sovint amb la banda, però ens hem adonat, que cadascú relaciona "cosa fina" amb una cosa diferent. Cadascú té el què li agrada de manera subjectiva. "Cosa fina" és aquell entrecot de pagès per a algú a qui li agradi la gastronomia, o fer el cim d'aquella muntanya tan complicada per a qui li agradi el senderisme. Per a nosaltres "Cosa fina" és una actitud, una sensació que ens agrada i defensem, una cosa que ens agrada molt fer.
Per escriure les lletres has partit de vivències teves quotidianes?
Parlen de coses que em passen al dia a dia, sí. Són vivències molt personals, però intento maquillar-les amb un llenguatge que pugui ser divertit i enganxós. A vegades, juguem amb l'absurd, però totes les cançons sovint tenen una segona lectura. Per exemple, "Angelina Jolie" en el fons parla de la ruptura amb la meva exparella, de la idealització, de quan te'n adones que tothom pateix, ja sigui la teva exparella o l'Angelina Jolie.
En la cançó "Rutina", cantes que no teniu remei, que acabareu a l'infern, però fent cara de sant i de bon nen.
És una cançó també purament juvenil, amb ganes de trencar amb la rutina, i amb ganes de fer moltes coses, de sortir de festa, i de conèixer gent, però amb aquella elegància que ens agrada mantenir. "Anirem a l'infern, però ningú ho sabrà", perquè fem coses, però sempre amb aquell somriure, una mica com The Beatles, feien de tot, però, sempre amb el tratge i amb aquells cabells...
"L'esperit" és una cançó d'amor? A qui va dedicada?
Va dedicada a mi mateix. Em dic: "Tio, espavila!, ets guapo, i tens una vida per davant. Queda't aquí per sempre, que estàs bé, i vull que segueixis així. Et vull per sempre, i no et fa falta ningú." Tots tenim un punt de desconfiança en nosaltres mateixos i, a vegades, va bé dir-te: "deixa't estar de ximpleries"
Qui són "Los hijos de Miguel"?
Los hijos de Miguel és el bar on sempre anem amb el grup. És el bar del costat del local, on anem a fer birres, a celebrar els aniversaris, i a escriure lletres. És un bar cutre, però és el nostre.
L'última cançó, "No em feu cas", també és molt directa. Hi cantes que tots moriem tard o d'hora. A qui li dius?
Tothom xerra molt i tothom sap de tot. Hi ha gent que sempre vol tenir la raó, amb un discurs molt moral del que està bé i el que no. I m'agrada acabar la lletra amb un: "Saps què?, tampoc em facis gaire cas, perquè jo tampoc tinc cap raó, ningú la té, així que, feu la vostra, i cadascú amb les seves mogudes". També és un himne a la simplicitat: jo només demano regar flors, fer l'amor i que, si em veus, em preguntis com estic i t'acomiadis. Vivim en pau, estimem-nos i cuidem les flors. Ja que tots morirem, saludem-nos pel carrer.
Com us sentiu davant dels nous concerts i la presentació del disc?
Volem que el directe sigui una mica diferent, amb nous instruments: per exemple, jo toco amb la guitarra elèctrica. Vam estrenar el disc a la cabra de Vic. El 12 de maig actuem al Festival EnCanta, i el 18 maig al Heliogàbal.
Quins canvis veiem en aquest nou EP?
És un disc que hem fet molt junts, entre tots. Feia temps que estàvem preparant les cançons; teníem molt clar com volíem que sonés: un disc de rock, amb guitarres altes, i una mica "guarres". D'altra banda, les lletres estan més treballades. Pel que fa a la imatge, hem fet un mini clip de 10-15 segons per a cada cançó, com els TikToks o reels d'Instagram. Ens hem adaptat al present, ja que ara tot va més ràpid, però hi ha treball darrera, encara que els clips siguin curts.
Us sentiu identificats amb un rock despreocupat?
Sempre ens han dit que el directe és dels nostres punts forts, perquè fem concerts molt rockers, molt esbojarrats, on passen coses...fins i tot, algun error. Hem volgut mantenir petits errors en el disc també i que fos el màxim real possible; perquè ara hi ha la tendència de maquillar els discos, i el que volíem fer nosaltres era mantenir l'essència, i crec que ho hem aconseguit. Les lletres són molt juvenils, per exemple, el segon senzill, és una cançó molt despreocupada: parla de menjar-se el món, i sona molt a com som nosaltres.
Per què es diu 'Cosa fina' el disc?
Ho diem en la tornada de la cançó "La rutina". És una expressió que utilitzem sovint amb la banda, però ens hem adonat, que cadascú relaciona "cosa fina" amb una cosa diferent. Cadascú té el què li agrada de manera subjectiva. "Cosa fina" és aquell entrecot de pagès per a algú a qui li agradi la gastronomia, o fer el cim d'aquella muntanya tan complicada per a qui li agradi el senderisme. Per a nosaltres "Cosa fina" és una actitud, una sensació que ens agrada i defensem, una cosa que ens agrada molt fer.
Per escriure les lletres has partit de vivències teves quotidianes?
Parlen de coses que em passen al dia a dia, sí. Són vivències molt personals, però intento maquillar-les amb un llenguatge que pugui ser divertit i enganxós. A vegades, juguem amb l'absurd, però totes les cançons sovint tenen una segona lectura. Per exemple, "Angelina Jolie" en el fons parla de la ruptura amb la meva exparella, de la idealització, de quan te'n adones que tothom pateix, ja sigui la teva exparella o l'Angelina Jolie.
En la cançó "Rutina", cantes que no teniu remei, que acabareu a l'infern, però fent cara de sant i de bon nen.
És una cançó també purament juvenil, amb ganes de trencar amb la rutina, i amb ganes de fer moltes coses, de sortir de festa, i de conèixer gent, però amb aquella elegància que ens agrada mantenir. "Anirem a l'infern, però ningú ho sabrà", perquè fem coses, però sempre amb aquell somriure, una mica com The Beatles, feien de tot, però, sempre amb el tratge i amb aquells cabells...
"L'esperit" és una cançó d'amor? A qui va dedicada?
Va dedicada a mi mateix. Em dic: "Tio, espavila!, ets guapo, i tens una vida per davant. Queda't aquí per sempre, que estàs bé, i vull que segueixis així. Et vull per sempre, i no et fa falta ningú." Tots tenim un punt de desconfiança en nosaltres mateixos i, a vegades, va bé dir-te: "deixa't estar de ximpleries"
Qui són "Los hijos de Miguel"?
Los hijos de Miguel és el bar on sempre anem amb el grup. És el bar del costat del local, on anem a fer birres, a celebrar els aniversaris, i a escriure lletres. És un bar cutre, però és el nostre.
L'última cançó, "No em feu cas", també és molt directa. Hi cantes que tots moriem tard o d'hora. A qui li dius?
Tothom xerra molt i tothom sap de tot. Hi ha gent que sempre vol tenir la raó, amb un discurs molt moral del que està bé i el que no. I m'agrada acabar la lletra amb un: "Saps què?, tampoc em facis gaire cas, perquè jo tampoc tinc cap raó, ningú la té, així que, feu la vostra, i cadascú amb les seves mogudes". També és un himne a la simplicitat: jo només demano regar flors, fer l'amor i que, si em veus, em preguntis com estic i t'acomiadis. Vivim en pau, estimem-nos i cuidem les flors. Ja que tots morirem, saludem-nos pel carrer.
Com us sentiu davant dels nous concerts i la presentació del disc?
Volem que el directe sigui una mica diferent, amb nous instruments: per exemple, jo toco amb la guitarra elèctrica. Vam estrenar el disc a la cabra de Vic. El 12 de maig actuem al Festival EnCanta, i el 18 maig al Heliogàbal.