La revista digital setmanal d'Enderrock
- 465
L'actor i cantant presenta l'espectacle al teatre Romea cada dissabte fins al 13 de maig
Andreu Rifé: «'Confessions d’un artista' és el 'making of' de mi mateix»
El cantant i actor barceloní Andreu Rifé presenta l'espectacle 'Confessions d'un artista' al teatre Romea de Barcelona. Un repàs a les seves cançons amb una sinceritat poc habitual. El podem veure cada dissabte fins al 13 de maig.
Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Joan Gastó.
Com va sorgir 'Confessions d’un artista'?
Va ser un encàrrec de la Fundació Romea. Volien una proposta en què jo estigués a l’escenari per explicar alguna cosa del meu univers. Els vaig proposar fer un viatge que passés per tots els delictes artístics que he comès, és a dir. el que he copiat o grapejat d’altres artistes i després no ho he explicat per por de ser titllat de mal artista. Ho vaig fer i va haver-hi una rebuda molt positiva i Focus em va proposar fer temporada i gira per Catalunya.
Quan dius ‘delictes artístics’ a què et refereixes?
Per exemple, hi havia una cançó d’una obra que vaig presentar que es deia “La Criolla”. La Criolla era el cabaret més emblemàtic de la Barcelona d’abans de la Guerra. Al Carles Flavià li agradava molt i, en una entrevista que em va fer, em va dir que aquesta cançó li recordava Bowie. I jo em vaig fer el longuis i li vaig contestar ‘quin Bowie? El David Bowie?’ Ara confesso que sí, que m’hi vaig inspirar. Però en aquell moment no vaig tenir l’elegància de dir-li.
Algun altre pecat a confessar?
Hi ha un tema de Terrós! (DiscMedi, 2011) que es diu “Lo temor”. És una cançó on David Monllau explica la societat que l’envoltava en temps de postguerra i dictadura. Hi deia que si la societat seguia per aquella línia estava destinada a la decadència més absoluta. Vaig trobar una connexió amb “Nana de caballo grande” de Camarón de la Isla, que és una cançó de bressol de la qual García Lorca en parla a Bodas de Sangre perquè Lorca també parlava de la decadència de la societat andalusa. Vaig agafar la mateixa melodia, la mateixa tonalitat i la mateixa producció i la vaig posar a la meva cançó. I en el seu moment no ho vaig dir.
Quan fins i tot es podria considerar que li dona un valor afegit!
És veritat, tens tota la raó. No em vaig fer el plantejament de si ho havia de dir o no. Te’n podria explicar més perquè a l’espectacle no només desvetllo el que he copiat sinó que desmenteixo alguns dels relats que jo mateix he construït per fer més persuasiva l’obra. A “Fil de llum” molts periodistes em preguntaven com havia fet la cançó i em vaig deixar portar per l’imaginari de l’artista que se’n va a la muntanya a crear i en un moment de catarsi fa una cançó. Deia que venia d’un moment complicat… i no. La cançó va sortir de manera atzarosa. Els artistes embolcallem el producte i li posem una llum zenital. Prendre’s un bon vi en un got de Nocilla no és el mateix que prendre-se’l amb una bona copa, encara que el vi sigui el mateix.
A l’escenari hi ets tu sol?
No, també hi és Miquel Jordà, un multiinstrumentista que treu l’harmònica, el xilòfon, el guitalele, el saxo… i també hi ha una cacatua, que porta sempre el Miquel. La gràcia és que la cacatua repeteix tot allò que sent. Conceptualment, funciona molt bé perquè ve a dir que la cacatua i jo som uns imitadors i uns repetidors.
L'espectacle també és un recorregut per la teva discografia?
Sí, totalment. En una segona lectura, el que estic explicant són els processos de treball que tenim els artistes. És com fer un making of de mi mateix. M’agradaria posar un altre exemple. Vaig agafar una fotografia de Francesc Català Roca i vaig fer una cançó descrivint-la. Dic exactament el que s’hi veu. És una cançó de Roba’m la cartera (autoeditat, 2010), el mateix espectacle on hi havia “La Criolla”, i parla de la Barcelona de principis i mitjans del segle XX. Al cap de poques setmanes d’haver publicat la cançó, vaig saber que la foto que jo feia servir per parlar de Barcelona, en realitat s’havia fet a Madrid. I ho vaig callar!
A l’espectacle no hi ha cançons noves. Tindrem nou disc pròximament?
Se’m fa d’hora dir-ho. He de reconèixer que els últims anys he estat més en teatre que en música, però darrerament noto que la música em pica l’ullet. Música n'he anat fent, i tinc ganes de fer un nou disc. És probable que aviat m’hi posi.
Va ser un encàrrec de la Fundació Romea. Volien una proposta en què jo estigués a l’escenari per explicar alguna cosa del meu univers. Els vaig proposar fer un viatge que passés per tots els delictes artístics que he comès, és a dir. el que he copiat o grapejat d’altres artistes i després no ho he explicat per por de ser titllat de mal artista. Ho vaig fer i va haver-hi una rebuda molt positiva i Focus em va proposar fer temporada i gira per Catalunya.
Quan dius ‘delictes artístics’ a què et refereixes?
Per exemple, hi havia una cançó d’una obra que vaig presentar que es deia “La Criolla”. La Criolla era el cabaret més emblemàtic de la Barcelona d’abans de la Guerra. Al Carles Flavià li agradava molt i, en una entrevista que em va fer, em va dir que aquesta cançó li recordava Bowie. I jo em vaig fer el longuis i li vaig contestar ‘quin Bowie? El David Bowie?’ Ara confesso que sí, que m’hi vaig inspirar. Però en aquell moment no vaig tenir l’elegància de dir-li.
Algun altre pecat a confessar?
Hi ha un tema de Terrós! (DiscMedi, 2011) que es diu “Lo temor”. És una cançó on David Monllau explica la societat que l’envoltava en temps de postguerra i dictadura. Hi deia que si la societat seguia per aquella línia estava destinada a la decadència més absoluta. Vaig trobar una connexió amb “Nana de caballo grande” de Camarón de la Isla, que és una cançó de bressol de la qual García Lorca en parla a Bodas de Sangre perquè Lorca també parlava de la decadència de la societat andalusa. Vaig agafar la mateixa melodia, la mateixa tonalitat i la mateixa producció i la vaig posar a la meva cançó. I en el seu moment no ho vaig dir.
Quan fins i tot es podria considerar que li dona un valor afegit!
És veritat, tens tota la raó. No em vaig fer el plantejament de si ho havia de dir o no. Te’n podria explicar més perquè a l’espectacle no només desvetllo el que he copiat sinó que desmenteixo alguns dels relats que jo mateix he construït per fer més persuasiva l’obra. A “Fil de llum” molts periodistes em preguntaven com havia fet la cançó i em vaig deixar portar per l’imaginari de l’artista que se’n va a la muntanya a crear i en un moment de catarsi fa una cançó. Deia que venia d’un moment complicat… i no. La cançó va sortir de manera atzarosa. Els artistes embolcallem el producte i li posem una llum zenital. Prendre’s un bon vi en un got de Nocilla no és el mateix que prendre-se’l amb una bona copa, encara que el vi sigui el mateix.
A l’escenari hi ets tu sol?
No, també hi és Miquel Jordà, un multiinstrumentista que treu l’harmònica, el xilòfon, el guitalele, el saxo… i també hi ha una cacatua, que porta sempre el Miquel. La gràcia és que la cacatua repeteix tot allò que sent. Conceptualment, funciona molt bé perquè ve a dir que la cacatua i jo som uns imitadors i uns repetidors.
L'espectacle també és un recorregut per la teva discografia?
Sí, totalment. En una segona lectura, el que estic explicant són els processos de treball que tenim els artistes. És com fer un making of de mi mateix. M’agradaria posar un altre exemple. Vaig agafar una fotografia de Francesc Català Roca i vaig fer una cançó descrivint-la. Dic exactament el que s’hi veu. És una cançó de Roba’m la cartera (autoeditat, 2010), el mateix espectacle on hi havia “La Criolla”, i parla de la Barcelona de principis i mitjans del segle XX. Al cap de poques setmanes d’haver publicat la cançó, vaig saber que la foto que jo feia servir per parlar de Barcelona, en realitat s’havia fet a Madrid. I ho vaig callar!
A l’espectacle no hi ha cançons noves. Tindrem nou disc pròximament?
Se’m fa d’hora dir-ho. He de reconèixer que els últims anys he estat més en teatre que en música, però darrerament noto que la música em pica l’ullet. Música n'he anat fent, i tinc ganes de fer un nou disc. És probable que aviat m’hi posi.