La revista digital setmanal d'Enderrock
- 476
Els tortosins Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries presenten el 15è disc de la seva carrera
Arturo Gaya: «Lo dialecte ebrenc és la justificació de la unitat lingüística»
Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries acaba de presentar el 15è disc de la seva carrera. Es diu 'Ilercavònia' (DiscMedi) i és una nova reivindicació de les Terres de l’Ebre, un gran territori entès com un punt de connexió entre la Franja de Ponent, el País Valencià i el Principat de Catalunya
Text: Joaquim Vilarnau. Fotos: Arxiu.
Musicalment, aquesta vegada recorren a diverses cançons, algunes tradicionals i altres d’autors o poetes coneguts: són els seus himnes ilercavons. N'hem parlat amb l'ideòleg del grup i veu principal, Arturo Gaya.
El disc és un gran entrepà entre “Ilercavonia” i “Romanço del poble ilercavó”.
Sí, entremig hi ha los himnes. Estes cançonetes que han esdevingut himnes que nosaltres hem fet amb tota llibertat, amb arranjaments lliures. Com que són versions, hem estripat tot el que hem volgut.
Al primer disc dèieu “De la Terra de l'Ebre (D.O.)”, i ara, Ilercavònia. Són dues maneres de definir el mateix territori?
Sí, exactament. Ara volíem tornar als orígens i fer un disc dedicat tot a Ilercavònia. A “De la Terra de l’Ebre (D.O.)” ja hi ha uns versos que diuen “Matarranya, Maestrat i la gran Terra de l’Ebre”. Esta gran terra de l’Ebre és Ilercavònia, el territori iber que abraçava estes comarques i que posteriorment ha estat la taifa àrab, el bisbat i l’oblidada cruïlla dels Països Catalans. El 1977 hi va haver el Congrés de Cultura Catalana i a Tortosa es va encendre la flama del Casal dels Països Catalans, amb aquesta idea de cruïlla. Però és una idea que ha quedat una mica utòpica perquè no s’ha desenvolupat. En comptes de dir que som el sud de Catalunya o el Nord del País Valencià, seria molt bonic de dir que som la cruïlla o les comarques centrals dels Països Catalans.
Un territori també unit per una manera de parlar el català.
Sí, lo dialecte ebrenc, que fa uns anys es deia tortosí. En si, és la justificació de la unitat lingüística. Fins i tot els valencians que els costa més acceptar esta idea, quan anem a cantar a València i ens senten, no poden negar-la. Ens han arribat a dir que una hora de concert de Quico el Célio a València ha fet més feina en favor de la unitat de la llengua que anys d’activisme.
Per què, ara, 'Ilercavònia'?
Els Quicos fa molts anys que diem les mateixes coses. Això també és una manera de dir que som coherents, tant pel que fa al missatge com pel que fa a la música. Però de vegades cal explicar les coses d’una manera nova per tornar a arribar a la gent. És el substrat preromà. A les Terres de l’Ebre hi havia els ilercavons; a Barcelona, els laietans; i a Tarragona els cossetans. Cal tornar a pensar en els orígens, que és com es construeixen les identitats.
En aquest cas, els homenatges també són a persones: Desideri Lombarte, Josep Bo, Miquel del Roig…
Per fer un viatge musical hem buscat unes cançons i uns autors referents. Són cançons que el poble ha convertit en himnes. Les cançons són himnes quan el poble els fa himnes, no quan s’imposen. Los himnes oficials no van endavant. Hi ha cançons que s’han tornat himnes, algunes revolucionàries com el “Bella ciao” o “Grândola Vila Morena” i altres que no tenen una lletra revolucionària com “Lo carrilet de la cava”, que la gent cantava especialment a les manifestacions. “La farola” de Miquel del Roig és un himne, i més des de l’incident del paracaigudista… A Masdenverge, és un himne “La cançó del globo” i a Falset, “La clavellinera”. Hem tornat a Josep Bo perquè és el poeta popular de la zona del Delta… i el mateix amb Desideri Lombarte, que és el gran poeta del Matarranya.
“De la terra de l’Ebre (D.O.)” també és un himne.
Sí, ho és. Els Quicos també hem fet cançons que s’han tornat himnes: “De la terra de l’Ebre (D.O.)”, “Fandango dels adeus”… però les hem deixat de costat per fer este viatge. Volíem fer un espectacle nou i volíem demostrar que la celebració dels 30 anys ens ha agafat treballant.
La celebració de l’aniversari culmina amb l’edició d’una integral -'Quico el Célio, el Noi, i el Mut de Ferreries 1992-2023'-.
Estem preparant una integral, una capsa amb 17 discos. Hi haurà els 15 que hem publicat, inclòs Ilercavònia; el concert del Palau de la Música, que vam gravar i que no hem publicat; i, a petició de l’Àlex Eslava, també hi posarem el disc de Lontainers, que és el primer que vam gravar amb Jordi Fusté ‘Lo mut’. A més, a un dels 15 discos, que és el que acompanyava un llibre, hem afegit set o vuit cançons, entre elles, una versió del “Per Sant Joan” de Serrat del disc Serrat Encanta (DiscMedi, 2014), l’himne de la capitalitat cultural de Tortosa. Hem posat un nou títol al disc: Al calaix.
I paral·lelament, segueixes construint la teva carrera en solitari…
Ara estic centrat en musicar poemes. Estic fent un espectacle que es diu Paraules urgents, que és una manera de dir poesia necessària. És un espectacle format només per poemes musicats per mi. I estic treballant en un disc amb poemes d'Abu Bakr Al-Turtusí. Serà un disc monogràfic sobre aquest poeta i suposo que sortirà de cara l’any que ve.
El disc és un gran entrepà entre “Ilercavonia” i “Romanço del poble ilercavó”.
Sí, entremig hi ha los himnes. Estes cançonetes que han esdevingut himnes que nosaltres hem fet amb tota llibertat, amb arranjaments lliures. Com que són versions, hem estripat tot el que hem volgut.
Al primer disc dèieu “De la Terra de l'Ebre (D.O.)”, i ara, Ilercavònia. Són dues maneres de definir el mateix territori?
Sí, exactament. Ara volíem tornar als orígens i fer un disc dedicat tot a Ilercavònia. A “De la Terra de l’Ebre (D.O.)” ja hi ha uns versos que diuen “Matarranya, Maestrat i la gran Terra de l’Ebre”. Esta gran terra de l’Ebre és Ilercavònia, el territori iber que abraçava estes comarques i que posteriorment ha estat la taifa àrab, el bisbat i l’oblidada cruïlla dels Països Catalans. El 1977 hi va haver el Congrés de Cultura Catalana i a Tortosa es va encendre la flama del Casal dels Països Catalans, amb aquesta idea de cruïlla. Però és una idea que ha quedat una mica utòpica perquè no s’ha desenvolupat. En comptes de dir que som el sud de Catalunya o el Nord del País Valencià, seria molt bonic de dir que som la cruïlla o les comarques centrals dels Països Catalans.
Un territori també unit per una manera de parlar el català.
Sí, lo dialecte ebrenc, que fa uns anys es deia tortosí. En si, és la justificació de la unitat lingüística. Fins i tot els valencians que els costa més acceptar esta idea, quan anem a cantar a València i ens senten, no poden negar-la. Ens han arribat a dir que una hora de concert de Quico el Célio a València ha fet més feina en favor de la unitat de la llengua que anys d’activisme.
Per què, ara, 'Ilercavònia'?
Els Quicos fa molts anys que diem les mateixes coses. Això també és una manera de dir que som coherents, tant pel que fa al missatge com pel que fa a la música. Però de vegades cal explicar les coses d’una manera nova per tornar a arribar a la gent. És el substrat preromà. A les Terres de l’Ebre hi havia els ilercavons; a Barcelona, els laietans; i a Tarragona els cossetans. Cal tornar a pensar en els orígens, que és com es construeixen les identitats.
En aquest cas, els homenatges també són a persones: Desideri Lombarte, Josep Bo, Miquel del Roig…
Per fer un viatge musical hem buscat unes cançons i uns autors referents. Són cançons que el poble ha convertit en himnes. Les cançons són himnes quan el poble els fa himnes, no quan s’imposen. Los himnes oficials no van endavant. Hi ha cançons que s’han tornat himnes, algunes revolucionàries com el “Bella ciao” o “Grândola Vila Morena” i altres que no tenen una lletra revolucionària com “Lo carrilet de la cava”, que la gent cantava especialment a les manifestacions. “La farola” de Miquel del Roig és un himne, i més des de l’incident del paracaigudista… A Masdenverge, és un himne “La cançó del globo” i a Falset, “La clavellinera”. Hem tornat a Josep Bo perquè és el poeta popular de la zona del Delta… i el mateix amb Desideri Lombarte, que és el gran poeta del Matarranya.
“De la terra de l’Ebre (D.O.)” també és un himne.
Sí, ho és. Els Quicos també hem fet cançons que s’han tornat himnes: “De la terra de l’Ebre (D.O.)”, “Fandango dels adeus”… però les hem deixat de costat per fer este viatge. Volíem fer un espectacle nou i volíem demostrar que la celebració dels 30 anys ens ha agafat treballant.
La celebració de l’aniversari culmina amb l’edició d’una integral -'Quico el Célio, el Noi, i el Mut de Ferreries 1992-2023'-.
Estem preparant una integral, una capsa amb 17 discos. Hi haurà els 15 que hem publicat, inclòs Ilercavònia; el concert del Palau de la Música, que vam gravar i que no hem publicat; i, a petició de l’Àlex Eslava, també hi posarem el disc de Lontainers, que és el primer que vam gravar amb Jordi Fusté ‘Lo mut’. A més, a un dels 15 discos, que és el que acompanyava un llibre, hem afegit set o vuit cançons, entre elles, una versió del “Per Sant Joan” de Serrat del disc Serrat Encanta (DiscMedi, 2014), l’himne de la capitalitat cultural de Tortosa. Hem posat un nou títol al disc: Al calaix.
I paral·lelament, segueixes construint la teva carrera en solitari…
Ara estic centrat en musicar poemes. Estic fent un espectacle que es diu Paraules urgents, que és una manera de dir poesia necessària. És un espectacle format només per poemes musicats per mi. I estic treballant en un disc amb poemes d'Abu Bakr Al-Turtusí. Serà un disc monogràfic sobre aquest poeta i suposo que sortirà de cara l’any que ve.