La revelació lleidatana dels darrers temps és indubtablement Sexenni. La formació –que va néixer el 2019 en un institut de Lleida entre classes d’història del Sexenni Democràtic– va enregistrar l’any passat un prometedor debut a mig camí entre el pop i l’urban, 'Retrats' (Delirics, 2022). Ara, el grup ha llançat una nova bateria de cançons a 'Supernova' (Delirics, 2023), que consolida l’aposta per un pop de melodies amb ganxo i una producció actual i molt ben cuidada

Text: Sergi Núñez. Foto: Michal Novak.

Sexenni va néixer a un institut de Lleida?
Andrés Sánchez (Veu): Vam començar per dues bandes que no es van connectar fins al cap d’un temps. A l’institut baixàvem amb el Xavi Pons al soterrani per tocar una bateria, i també hi havia una guitarra i un baix, que eren molt bàsics i funcionaven força bé. Allà vam començar a fer cançons de broma i a riure’ns dels professors tot fent rock’n’roll i ska. I amb Albert Melción som amics des que ens vam conèixer jugant a bàsquet. Ell toca la trompeta, és músic de Conservatori, i volíem fer alguna cosa junts.

I com vau acabar connectant?
A.S: En aquella època feia classes de bateria amb Víctor Ayuso (exRenaldo & Clara), i un dia vam gravar parts de bateria de “Highway to Hell” d’AC/DC amb el Logic Pro. Vaig descobrir l’aplicació de software i vaig pensar que podríem intentar gravar un cançó. Ens va fer gràcia com va quedar i vam fer un clip que vam penjar a YouTube. Així, el 2019 va sortir “Lleida Town”, la nostra primera cançó. Jo cantava, Albert Melción tocava la trompeta i Xavi Pons la guitarra.
Xavi Pons (Veu): Tot i això, l’Albert no el vaig arribar a conèixer fins més tard, perquè jo ho vaig gravar un dia i ell ho va gravar amb Andrés Sánchez un altre.
Albert Melción (Trompeta i veu): L’Andrés tenia dos grups d’amics diferents i al final els va ajuntar per muntar la banda.



Aquella primera cançó ja va acabar tenint cert èxit, oi?
A.S: Irònicament, la cançó es va fer viral a Lleida i això ens va impulsar a continuar. Va ser una idea força agosarada perquè en aquell moment no teníem els recursos ni les idees... De fet, va ser el període més perillós, en què vam estar a punt de deixar-ho estar, perquè va coincidir amb el nostre inici com a estudiants la Universitat.

Com va ser el primer concert de Sexenni?
A.S: Tot va canviar quan ens va trucar el bàrman d’un pub on anàvem els divendres i ens va proposar de fer un concert per tancar a les 3 de la matinada. Vam agafar un teclat que només funcionava segons com el connectaves i un ampli que era l’altaveu de tot el concert. A més, Pep Saula va venir a sonoritzar i mesclar el directe. Després del concert ens va dir que anéssim un dia al seu estudi, i allà va començar tot, bàsicament perquè ell va fer que el grup comencés a sonar millor.

I com hi vau entrar la resta?
Marc Monclús (Guitarra): Tots ens coneixíem de nom o de vista. Estem parlant d’una ciutat com Lleida i tots tenim la mateixa edat.
Ricard Perinyà (Bateria): Pep Saula, Albert Melción i jo tocàvem en un grup de versions i ja vam entrar pràcticament alhora.
X.P: Tot i això, no vam tenir un grup de Whatsapp fins que vam gravar “Crema catalana”...
Pep Saula (Baix i producció): El primer cop que vam quedar tots junts va ser deu dies després d’haver sortit “Crema catalana”.

Enregistrada el 2020 amb Yung Rajola, “Crema catalana” va ser el punt d’inflexió per començar a professionalitzar el grup?
A.S: Sí, a partir de llavors vam tenir les coses més organitzades i teníem clar que volíem seguir endavant.
X.P: “Crema catalana” va ser la primera cançó en què vam començar a fer les coses amb certa intenció, i a partir d’“El puma” vam fer el salt a intentar fer cançons de manera mínimament professional.



Els primers senzills tenien un estil més urbà, però amb el primer disc, 'Retrats', i sobretot amb 'Supernova', us heu anat acostant cap al pop festiu. Per què heu canviat la sonoritat?
P.S: Ha estat completament espontani. Però al final el nostre estil ha acabat sent més pop perquè som més de pop que d’urban.
A.S: Ha estat una evolució natural fruit de veure a l’estudi que les nostres lletres també cabien molt bé en altres estils i contextos.
X.P: Per exemple, hi ha cançons com “Klk quieren las chicas” o “Antipánico” que tenen un rotllo més de disco-pop festiu i que ens agradaven molt quan les assajàvem a l’estudi.

Quina és la vostra fórmula per fer cançons?
X.P: En aquest disc hem canviat la manera de treballar. Abans Andrés Sánchez feia una primera maqueta, la passava a Pep Saula, que la refeia, i després hi afegíem les meves parts i les d’Albert Melción. Ara hem intentat que hi hagi més gent treballant a l’estudi. No tots sis, perquè seria difícil, però sí quatre o cinc. I també hem intentat prescindir una mica de les maquetes de l’Andrés.
P.S: En aquest sentit, crec que “Per la borda” ha marcat un gran canvi.

En quin sentit?
P.S: En un primer moment aquest tema havia de ser un encàrrec per a un projecte i l’havíem d’entregar al cap de deu dies seguint certes pautes. A partir dels quatre primers versos que ens va portar l’Andrés vam escriure la cançó de manera col·lectiva a l’estudi. Tot i que el projecte al final va acabar en res, vam adonar-nos que implicant-nos tots activament en el procés creatiu podien sortir idees més bones. I així hem escrit altres cançons com “Supernova” o “Mariachi”.



A “Mariachi” parleu d’un desamor adolescent durant una borratxera. Està inspirat en el cas real d’algú de vosaltres?
A.S: Com que tinc nòvia des de fa molt temps i estem molt bé, ara m’invento ruptures sentimentals per poder fer-ne cançons. No hi ha drames amorosos dins el grup, però no se sap mai...
A.M: Bé, en realitat la cançó sí que està inspirada en un desamor...
A.S: Potser sí... és veritat!

Quina seria la versió alternativa?
M.M: Quan vam fer el primer àlbum ho van deixar amb la nòvia, i ara, mentre fèiem aquest, ho havien tornat a deixar.
P.S: I tots dos cops era la mateixa!
 

L’ÈXIT ARRIBA “DE LAO”

Manteniu encara aquell humor adolescent dels primers senzills quan teníeu 17 anys i éreu a l’institut?
X.P: No, hem perdut una mica l’humor...
A.S: No l’hem perdut però ens hem fet més grans... Ara, quan torni a casa, hauré de registrar-me a Linkedin i començar a enviar currículums a tort i a dret, i això fa que ja no em faci gràcia el mateix que quan vaig plegar de l’institut i estudiava a segon de Batxillerat.

Tot i que vau començar amb 16 o 17 anys, al cap de quatre o cinc anys ja us heu fet grans?
A.S: Amb el primer disc, Retrats, vam cremar l’etapa de l’humor més absurd i irreverent. I ara volem parlar també de les coses que ens preocupen. Hem passat de fer un disc amb molta conya a un altre de més seriós i una mica més adult.



Ja no us fa gràcia fer una broma com la de ‘Charlie Puigdemont’ a “Lleida Town”, oi?
A.S: Clar, el nostre humor ja no és així.
R.P: Tot i això, segueix havent-hi irona, perquè hem evolucionat.
X.P: Teníem una cançó d’humor més sarcàstic que es deia “Amor geopolítico”, i que vam descartar perquè no seguia la línia del disc.

Podríem dir que les cançons i les lletres han madurat.
A.M: Sí, crec que han madurat bastant. Andrés Sánchez, que és qui escriu la majoria de les lletres, ha anat fent unes cançons cada vegada més desenvolupades.
A.S: Com la tornada de “De lao”! [Riu]. Molta gent ens diu que té tantes reproduccions perquè és una cançó molt simple i senzilla. Però és clar que la música mainstream és un peix que es mossega la cua: si no és senzilla, la gent no l’escolta.



Us heu arribat a ratllar una mica amb “De lao”?
X.P: Sí, l’hem ratllat una mica. Però no en reneguem pas, tampoc.
A.S: Tot i no ser la nostra gran obra lírica, ens omple molt veure com als concerts la penya s’ho passa de puta mare i fan una olla final amb la cançó. Jo també he estat allà baix fent el mateix i poder-ho veure des de dalt és molt gratificant.
P.S: Crec que hem d’estar molt orgullosos de “De lao”, perquè la lletra és molt bona.

Quan feu les cançons ja us imagineu quines poden funcionar més o menys en directe?
X.P: Sí, quan fem un tema que ens agrada molt, com “La cançó dels Strokes”, ja sabem que no funcionarà tant com “De lao”. I llavors ja no hi posem la mateixa expectativa.
M.M: Amb Retrats no érem tan conscients de quines funcionarien i quines no, però amb el nou àlbum tots sabem les que ens agraden i les que creiem que ho petaran més.

Per tant, heu triat els senzills pensant en petar-ho?
P.S: En alguns casos sí, però no sempre. Per exemple, el tema “Klk quieren las chicas” sabíem que tindria poca tirada a la radiofórmula catalana, perquè els grups que fan cançons en castellà hi tenen molt menys espai. Tot i això, l’hi volíem incloure perquè ens agrada molt. Sabem que a llarg termini “Klk quieren las chicas” no tindrà el mateix nombre de reproduccions que “Per la borda”, un tema que als concerts fa que la gent es torni bogíssima.



De la resta de cançons del disc, quina pot agradar molt?
P.S: Una cançó que ens agrada molt a tots i que s’assembla molt a “Klk quieren las chicas” és “Antipánico”. Crec que és la millor cançó que hem fet mai.

Per què canteu en castellà?
A.S: Bàsicament, perquè molts cops penso les lletres en castellà i se’m fa molt complicat no acabar escrivint en aquesta llengua. En aquest disc només han sortit dues cançons totalment en castellà, i m’ha sorprès fins i tot a mi mateix. El castellà és una llengua que dominem i hem trobat un bon equilibri entre totes dues llengües.
X.P: No hem fet cap reflexió interna sobre l’idioma en què cantem. Simplement depèn de com va sorgir la idea en aquell moment. Si tinguéssim alguna aspiració a l’hora de cantar en castellà, ens comunicaríem per les xarxes en castellà, per exemple.

LA CIUTAT DE “LLEIDA TOWN”

Què us ha suposat ser de Lleida per intentar fer-vos un nom dins l’escena musical catalana?
X.P: A Lleida, en realitat, hi ha molta gent fent música però està amagada. Crec que som el primer grup lleidatà que ha sabut adoptar la procedència com a part de la seva identitat.

La gent de Lleida se sent Sexenni com un grup ‘seu’?
R.P: Crec que sí, la gent se’l fa molt seu. Al final, Lleida és quasi com un poble, hi coneixes molta gent i tot és molt proper.
X.P: Al concert Freedom Fest la gent ja se sabia la lletra de dalt a baix de “Klk quieren las chicas”, que havia sortit feia menys d’un mes.

Us ha costat obrir-vos camí?
P.S: Ens hem hagut de buscar la vida. Hem hagut de prendre la iniciativa i anar figuradament cap a Barcelona. No ens ha vingut a buscar ningú. Vam escriure nosaltres mateixos al segell Delirics, ens hem relacionat amb una escena musical que té unes dinàmiques i unes relacions creades de fa temps, i ens hi hem sabut introduir. Quan penses en grups de Lleida et venen al cap artistes com Renaldo & Clara, i ella també s’ha hagut de buscar la vida.
M.M: Per venir a fer aquesta entrevista, alguns de nosaltres ens hem aixecat a les sis del matí i ens ha tocat agafar l’AVE.
X.P: Però això passa amb la música o amb qualsevol altre ofici.
A.S: Estar tan mal connectats amb Barcelona no hi ajuda gens.



Hi ha un excessiu centralisme barceloní?
P.S: El fet que hi hagi una capital sempre implica un cert centralisme instrínsec, però he d’admetre que llocs com Girona o Osona han sabut crear una escena musical prou potent. En canvi fins ara Lleida no ha sabut fer-se valer com altres territoris catalans.

Quins creieu que en són els motius?
P.S: Les raons són diverses, ja sigui perquè durant anys no hi havia escena musical pròpia o perquè després l’escena no ha tingut la voluntat de professionalitzar-se o, fins i tot, perquè no ha sabut generar relacions simbiòtiques amb escenes d’altres llocs.
M.M: Tot i això, el fet de ser de Lleida no ha de ser una excusa.
P.S: A vegades l’escena lleidatana és massa ploramiques.

Quins problemes existeixen a les Terres de Ponent amb el circuit de concerts i la música en viu?
R.P: El transport públic és molt limitant. No es pot anar pràcticament enlloc si no tens cotxe.
A.S: Jo vaig flipar molt quan vaig anar a estudiar a Barcelona, perquè podia anar de festa fins a la Universitat Autònoma i després tornar amb els Ferrocarrils Catalans.
P.S: A la sala més gran de Lleida, el Cotton Club, no hi arriba cap transport públic i si hi vas a peu són uns tres quarts d’hora.
A.S: Tot i això, tenim 22 anys i tampoc tenim la resposta definitiva als problemes del sector musical de Lleida.

Amb projectes com 'Estrats: Sons de Ponent', impulsat pel Consell Comarcal del Segrià, creieu que estan canviat les coses?
P.S: Sí, estan sorgint projectes com els recopilatoris o festivals com el Magnífic Fest. A més, hi ha grups com Renaldo & Clara, que portaven la tira d’anys picant pedra i estan en el seu millor moment, o Selva Nua, que han sorgit d’una escena completament diferent de la nostra i actuen a molts llocs... A Lleida estan apareixent moltes propostes disposades a trencar la barrera de la Panadella.