Un cop superat un silenci discogràfic de cinc anys, la cantant Paula Valls (Manlleu, 1999) reapareix per presentar 'Començar de nou' (Satélite K, 2023), el seu primer disc en català, que s’allunya del soul i el jazz per explorar una sonoritat més propera al pop. El treball, produït per Dani Ferrer i Guillem Callejón, parla obertament dels trastorns de la conducta alimentària que ha patit

Text: Berta Coll. Fotos: Juan Miguel Morales.

Després de l’EP 'Black and White' (RGB Suports, 2016) i el llarga durada 'I Am' (Satélite K, 2018) vas gravar dos senzills –“És Nadal” (Satélite K, 2020) i “Acollir la pena” (Satélite K, 2020)–, però cap altre treball propi. Per què aquesta pausa?
A alguns músics la pandèmia els va anar bé. A mi, no. El 2020 estava fent un disc en anglès que ha quedat al calaix. Ja tenia les cançons per gravar, l’equip i el calendari muntat… però vaig patir una davallada emocional increïble. I una crisi creativa. Durant el confinament tothom pressionava perquè els artistes féssim coses. Jo intentava fer música, però no em sortia res. Estava apagada i cantar em provocava conseqüències físiques bestials. Em van diagnosticar anorèxia nerviosa i vaig haver de parar, perquè ho necessitava.



A la cançó “Filomena” dius: ‘Evito els miralls... Escric amb la por d’entendre, però és la meva teràpia’. La música i l’art t’han ajudat a encarar i superar la malaltia?
Sí, durant els mesos de recuperació vaig escriure molt, sobretot narrativa i poesia. Estava ingressada en un hospital de dia i allà les terapeutes, com a deures, em feien escriure els pensaments i les emocions que sentia a cada moment. Escriure va ser molt impactant. Si no les dius, les coses sembla que no passin. Si les etiquetes, en canvi, de cop i volta es fan més reals. I això també fa por, esclar.

Vist amb perspectiva, diries que t’ha perjudicat la salut mental el fet d’haver debutat discogràficament amb només 17 anys, quan encara estudiaves a l’Institut?
Sense ser-ne conscient, sí. M’ha afectat el ritme megafrenètic de treballar amb la indústria, perquè constantment has de treure novetats. A més, aquest és un sector encara molt masculinitzat. No ha estat fàcil haver de defensar les meves decisions. I ja no només com a dona, sinó també com a nena. En aquest sentit, sovint m’he sentit infantilitzada; em feia por decebre els altres. Ningú m’havia ensenyat a cuidar-me, però per sort he anat trobant altres companyes de l’escena musical amb experiències similars i hem pogut fer pinya.



El títol del nou disc, 'Començar de nou', és tota una declaració d’intencions. D’alguna manera, sents que amb aquest disc t’has reconciliat amb la música?
P.V: Sí, he escrit i enregistrat les noves cançons per tancar un capítol de la meva vida. Pensava que el dia que sortís el disc ja em curaria del tot. De fet, les cançons parlen obertament de la meva recuperació. La cara A és més fosca i versa sobre la malaltia. La cara B, en canvi, és més lluminosa i explica el procés d’acceptació de tot plegat. A la primera part es planteja la dualitat de saber que em passa alguna cosa que no sé com definir, mentre que a la segona part, a través de l’escriptura, aconsegueixo pair la malaltia i passar pàgina.



El fet de passar pàgina es veu aplicat també en el canvi d’estil musical. A 'Black and White' i 'I Am' feies soul-jazz, mentre que 'Començar de nou' és clarament un disc de pop d’autora.
Em continua agradant molt el jazz clàssic i el soul. Si no hagués tret I Am, en algun altre moment hauria gravat un disc com aquest. I potser més endavant hi tornaré. Però ara tenia ganes de provar altres sonoritats. Em vaig adonar que si feia un altre disc de soul seria només per no decebre el públic que m’havia acompanyat fins ara. Espero que ho entenguin... I si no, tampoc no passa res. He volgut prioritzar el que necessitaven les noves cançons i el que a mi em venia més de gust. Quan em demanen l’estil del nou disc, dic que és pop, perquè en realitat què és el pop? El pop és música popular, no? Alguna de les cançons de Començar de nou segurament sona més mainstream, però n’hi ha d’altres que són massa estranyes per ser comercials.

Et sentiries còmoda en l’etiqueta del pop metafísic, en la línia d’El Petit de Cal Eril o Ferran Palau?
Prefereixo que les etiquetes les posin els periodistes. Ho trobo divertit i tot; jo faig el meu disc i després a veure on em col·loquen. Però sí, aquests són artistes que he escoltat i m’han influenciat. També m’agrada molt Pau Vallvé, sobretot pel disc Abisme cavall hivern primavera i tornar (autoeditat, 2016).



‘Sempre he estat perduda, ara ho sé i ho dic segura, ja no m’importa res’, cantes al tema “És estrany”. També has canviat d’actitud a l’hora d’enfrontar-te amb la música?
Quan vaig començar el meu projecte musical era molt jove, però tothom pretenia que tingués claríssim què volia fer, cap on volia anar, què m’agradava i què no m’agradava. I amb el temps m’he adonat que la música no funciona així. Sento que encara estic aprenent i estic construint el meu projecte, ara i segurament d’aquí a deu anys. Això no vol dir que tingui les idees més clares ni que estigui més contenta, però sí que estic més tranquil·la.
 

SINCERA I DESPULLADA

Una altra novetat remarcable del disc és que per primer cop ha escrit totes les cançons en català, amb un darrer tall en castellà. Per què has decidit canviar de llengua?
Quan escric, sempre intento ser totalment sincera. I em vaig adonar que escriure en anglès era una manera d’amagar-me i de no haver d’esforçar-me tant a escriure correctament. En català hi ha molta gent que escriu bé, i això m’obliga a ordenar les paraules amb més cura. M’enfado i m’enamoro en català, és la meva llengua materna. Per tant, puc dir les coses d’una manera més concreta i sincera. Em despullo encara més que quan escrivia en anglès.



A diferència d’altres artistes de la teva generació, a les lletres de les cançons fas servir un català molt genuí i evites anglicismes i castellanismes. És una decisió presa a consciència?
Soc força guerrillera i defensora del català, però no és res que hagi hagut de pensar expressament per al disc. Soc molt lectora, m’agrada llegir poesia i sempre busco nou vocabulari. I també soc una mica iaiona, parlo el català de casa els avis, de tota la vida. Com que visc a la plana de Vic, em fixo molt en les paraules genuïnes que m’agraden. Si hi ha una manera de dir el que vull expressar i no és de l’any de la Maria Castanya, per què no hauria de fer-la servir? No estic en contra d’incloure anglicismes a les cançons, però no em surt de manera natural. Soc la típica que, quan hi va haver el boom del “Coti x Coti” de The Tyets, preguntava què és un ‘coti’. I la gent em deia: “Paula, que tens 24 anys, això ho hauries de saber!”.

Dius que t’agrada especialment llegir. Creus que la música i la literatura són vasos comunicants o aficions paral·leles?
La literatura em permet descansar de la música, però sense desconnectar-me’n del tot. Quan vaig estar malalta i no podia fer música, els llibres em van salvar la vida. Em van distreure molt. Intento triar lectures que no tinguin res a veure amb Espanya ni Europa, que expliquin unes històries llunyanes. Al final, tots tenim les mateixes emocions, però en situacions diferents. I per tant penso que és interessant veure com reacciona la gent d’altres llocs del món. Per exemple, ara estic llegint Victoriosa (Club Editor, 2023), de l’hebreu Yishai Sarid, que m’ha transportat a Israel.



Quins són els teus autors de capçalera?
Pel que fa a la poesia, clarament Joan Vinyoli, que m’ha marcat molt perquè té un estil molt fosquet. I fa poc he llegit la poeta mexicana Ale Oseguera, que em va interessar per la manera com parlava del cos. També La memòria més secreta dels homes (Més Llibres, 2022), del senegalès Mohamed Mbougar Sarr, o Els irredempts (LaBreu Edicions, 2022), de la vallesana Cristina Garcia Molina, que aquest any ha guanyat el Premi Llibreter. I Pol Guasch o Marguerite Duras. I Mercè Rodoreda, que potser és molt típica, però té una manera extraordinària d’escriure i de veure el món… Fa ràbia i tot.

Quan escrius les lletres de les teves cançons consideres que estàs fent literatura?
No ho tinc clar, perquè no sé explicar com escric. La majoria de lletres estan fetes a raig. Quan les canto, fins i tot em sorprenc, perquè no tinc la sensació que les hagi escrites jo. Això passa perquè, quan escric, no soc qui condueix el volant. És com si alguna cosa externa em fes reconnectar amb certes experiències viscudes. Les paraules em surten gairebé automàticament, com si les vomités.



Escrivies i llegies en paral·lel a la gravació del disc?
Per enregistrar el disc ens vam tancar una setmana a l’estudi amb els dos productors, Dani Ferrer i Guillem Callejón, i a les estones lliures m’asseia a terra, desapareixia completament del món i omplia la meva llibreta de versos.

Quin paper han tingut Dani Ferrer (Love of Lesbian) i Guillem Callejón (Ramon Mirabet, Anna Roig…) en la producció?
Ui, sense ells no hauria fet el disc. L’hem cuinat tots tres a l’estudi. M’han cuidat molt i han tingut molta cura de les cançons. Hem cridat junts i ens hem emocionat. Per a la gira en Guillem toca la guitarra i els sintetitzadors, juntament amb la bateria Abril Saurí i el baixista Miquel Sospedra, que també s’encarrega dels sintetitzadors.

Vas estrenar el disc a L’Atlàntida al Mercat de Música Viva de Vic. Per a una osonenca què suposa tocar a L’Atlàntida?
Tocar a Osona vol dir estar envoltada de gent que m’estima; hi ha molta gent que m’ha seguit des del principi. Això fa més respecte que no pas tocar per a un públic que no em conegui de res. Passo més nervis quan tinc al davant cares conegudes. Als concerts vull fer entrar el públic en el procés de recuperació que vaig viure fa un temps; intentar fer-lo partícip del meu viatge emocional.