La revista digital setmanal d'Enderrock
- 489
Parlem amb Alba Careta sobre la tercera entrega discogràfica de 'Càntut': 'Udolç', que ha fet conjuntament amb Henrio
Alba Careta: «Les cançons de bressol no són necessàriament dolces»
_12.jpg){kind=icon}
Fa un parell d’anys, en el marc del programa educatiu Càntut a les escoles, els alumnes de Cassà de la Selva van recollir més d’un centenar de cançons de bressol. El material ha servit per al tercer disc de la col·lecció, Udolç (Segell Microscopi / Bankrobber, 2023), liderat per la trompetista i cantant d’Avinyó Alba Careta i el cantautor igualadí Enric Verdaguer ‘Henrio’. Parlem d'aquest projecte amb Careta
Text: Jordi Martí i Fabra. Fotos: Sílvia Poch.
Els dos primers volums de la col·lecció de música d’arrel van ser Càntut (Bankrobber, 2016), amb Carles Belda i Sanjosex, i Vega (Bankrobber, 2020), amb Anna Ferrer i Paula Grande. Com va començar el tercer volum del projecte, Udolç?
Em van contactar del festival Càntut per impulsar una altra de les produccions per donar nova vida al seu cançoner. En principi podia fer el que volgués a partir del repertori recollit de tradició oral, però en conèixer el projecte a les escoles de Cassà de la Selva, vam veure que podia ser una bona opció concentrar-nos en el repertori de les cançons de bressol. Estic en un moment en què em venia molt de gust treballar amb aquest material tan tendre. I era molt natural que hi participés també el meu germà, Santi Careta, que és 18 anys més gran que jo i que em va bressolar quan era petita. I una mica després s’hi va afegir Henrio com a segon cantant.
La paraula inventada del títol té un doble vessant, que remet tant a ‘dolç’ com també a ‘udol’. Per què?
Volíem expressar que les cançons de bressol no són necessàriament dolces, sinó que tenen molts matisos, com el mateix món de la nit i la son. És un repertori que també explica històries molt cruels. “El fill de la mare” parla d’una mare que no vol el seu fill i només al final, quan ell és gran i està malalt, li diu que l’estima. O “La dida” va d’una dona que cuida el fill d’un rei i se li crema a la llar de foc. Per fer present també aquest vessant més fosc ens remetem a l’‘udol’ i juguem amb la doble idea de la dolça son i dels plors desesperats.
És un disc que té moltes capes i lectures?
Sí, perquè no és un disc pensat només per als infants. M’agradaria que l’escoltessin pares i mares i que s’aprenguin les cançons per poder-les cantar als seus fills i filles de viva veu. Per descomptat, avui dia amb els discos i les noves tecnologies és molt fàcil posar música tranquil·la als nens a l’hora de dormir. Però quan es canta és tota una altra cosa, hi ha un contacte humà i directe que és insubstituïble.
La varietat de registres ja es fa molt evident a “Introit d’El noi de la mare IV”, on recreeu un malson amb un so estripat.
Clar! El moment d’anar a dormir pot ser molt dolç, però també pot dur als malsons, a l’insomni. I amb aquesta lectura d’“El noi de la mare” hem volgut donar-hi la volta.
T’has format en bona part a Holanda com a trompetista de jazz. Però també t’has anat implicant en projectes de folk i música tradicional com la Balkan Paradise Orchestra, l’espectacle Ulls clucs d’Arnau Obiols o l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya. Com et mous entre aquests dos mons?
La meva formació ha estat fonamentalment en el jazz. Això sí, des del principi he anat introduint sempre als concerts alguna versió de la Nova Cançó, sobretot de Lluís Llach, que m’encanta i és una inspiració brutal. La veritat és que a partir del jazz i les seves eines he pogut anar ocupant i explorant altres espais musicals. Per exemple, estic també amb el grup de hip-hop Extraño Weys, i puc tocar música tradicional d’una manera diferent de com s’acostuma a fer. Cal dir que no sento el jazz com una música pròpia, és la música que he après i amb la qual m’he format, però no la sento meva ni representa els meus orígens. En canvi, la cançó o la música d’arrel sí que em distingeixen en aquest sentit. Puc tocar una peça tradicional o una versió de la Nova Cançó a qualsevol lloc per definir qui soc i quin és el país d’on vinc.
Per què vas pensar en Enric Verdaguer ‘Henrio’ per cantar amb tu en aquest projecte?
Al principi la tria d’un cantant va ser difícil. Vaig considerar diverses opcions, i també la possibilitat de posar-hi algú especialment mediàtic. Però al final vaig decidir-me per un artista de la meva generació, que m’agrada molt i amb qui podrem fer molts concerts, que és un dels objectius principals d’Udolç. Amb l’Henrio no ens coneixíem, ell venia de Liverpool i cantava sobretot en anglès. Però ens hem entès de meravella, i a més les nostres veus casen molt bé.
I el teu germà, que citaves abans, ha signat la producció.
Havíem tocat junts, però no havíem treballat mai en un projecte plantejat i creat des del principi. Ha estat un procés bastant familiar, buscant un so conjunt. L’Henrio ha estat com el nostre germà petit. I vull destacar també la feina d’Adrià Serrano, que ens ha gravat amb un so analògic molt inspirador.
També hi apareix Enric Casasses, recitant quatre poemes seus.
Ha estat la cirereta del pastís. Per fer-ho tot oníric, ell representa el món dels contes orals. Recordo que de petita la mare m’explicava molts contes a la nit, i hi volíem incloure també aquest aspecte.
Em van contactar del festival Càntut per impulsar una altra de les produccions per donar nova vida al seu cançoner. En principi podia fer el que volgués a partir del repertori recollit de tradició oral, però en conèixer el projecte a les escoles de Cassà de la Selva, vam veure que podia ser una bona opció concentrar-nos en el repertori de les cançons de bressol. Estic en un moment en què em venia molt de gust treballar amb aquest material tan tendre. I era molt natural que hi participés també el meu germà, Santi Careta, que és 18 anys més gran que jo i que em va bressolar quan era petita. I una mica després s’hi va afegir Henrio com a segon cantant.
La paraula inventada del títol té un doble vessant, que remet tant a ‘dolç’ com també a ‘udol’. Per què?
Volíem expressar que les cançons de bressol no són necessàriament dolces, sinó que tenen molts matisos, com el mateix món de la nit i la son. És un repertori que també explica històries molt cruels. “El fill de la mare” parla d’una mare que no vol el seu fill i només al final, quan ell és gran i està malalt, li diu que l’estima. O “La dida” va d’una dona que cuida el fill d’un rei i se li crema a la llar de foc. Per fer present també aquest vessant més fosc ens remetem a l’‘udol’ i juguem amb la doble idea de la dolça son i dels plors desesperats.
És un disc que té moltes capes i lectures?
Sí, perquè no és un disc pensat només per als infants. M’agradaria que l’escoltessin pares i mares i que s’aprenguin les cançons per poder-les cantar als seus fills i filles de viva veu. Per descomptat, avui dia amb els discos i les noves tecnologies és molt fàcil posar música tranquil·la als nens a l’hora de dormir. Però quan es canta és tota una altra cosa, hi ha un contacte humà i directe que és insubstituïble.
La varietat de registres ja es fa molt evident a “Introit d’El noi de la mare IV”, on recreeu un malson amb un so estripat.
Clar! El moment d’anar a dormir pot ser molt dolç, però també pot dur als malsons, a l’insomni. I amb aquesta lectura d’“El noi de la mare” hem volgut donar-hi la volta.
T’has format en bona part a Holanda com a trompetista de jazz. Però també t’has anat implicant en projectes de folk i música tradicional com la Balkan Paradise Orchestra, l’espectacle Ulls clucs d’Arnau Obiols o l’Orquestra de Músiques d’Arrel de Catalunya. Com et mous entre aquests dos mons?
La meva formació ha estat fonamentalment en el jazz. Això sí, des del principi he anat introduint sempre als concerts alguna versió de la Nova Cançó, sobretot de Lluís Llach, que m’encanta i és una inspiració brutal. La veritat és que a partir del jazz i les seves eines he pogut anar ocupant i explorant altres espais musicals. Per exemple, estic també amb el grup de hip-hop Extraño Weys, i puc tocar música tradicional d’una manera diferent de com s’acostuma a fer. Cal dir que no sento el jazz com una música pròpia, és la música que he après i amb la qual m’he format, però no la sento meva ni representa els meus orígens. En canvi, la cançó o la música d’arrel sí que em distingeixen en aquest sentit. Puc tocar una peça tradicional o una versió de la Nova Cançó a qualsevol lloc per definir qui soc i quin és el país d’on vinc.
Per què vas pensar en Enric Verdaguer ‘Henrio’ per cantar amb tu en aquest projecte?
Al principi la tria d’un cantant va ser difícil. Vaig considerar diverses opcions, i també la possibilitat de posar-hi algú especialment mediàtic. Però al final vaig decidir-me per un artista de la meva generació, que m’agrada molt i amb qui podrem fer molts concerts, que és un dels objectius principals d’Udolç. Amb l’Henrio no ens coneixíem, ell venia de Liverpool i cantava sobretot en anglès. Però ens hem entès de meravella, i a més les nostres veus casen molt bé.
I el teu germà, que citaves abans, ha signat la producció.
Havíem tocat junts, però no havíem treballat mai en un projecte plantejat i creat des del principi. Ha estat un procés bastant familiar, buscant un so conjunt. L’Henrio ha estat com el nostre germà petit. I vull destacar també la feina d’Adrià Serrano, que ens ha gravat amb un so analògic molt inspirador.
També hi apareix Enric Casasses, recitant quatre poemes seus.
Ha estat la cirereta del pastís. Per fer-ho tot oníric, ell representa el món dels contes orals. Recordo que de petita la mare m’explicava molts contes a la nit, i hi volíem incloure també aquest aspecte.