La cantautora de Prats del Lluçanès descobreix les seves càlides i intimistes 'Cançons de rebost'

Mar Pujol: «Si canviem com fem música per vendre, perdem artistes i formes de fer diferents»

La cantautora de Prats de Lluçanès Mar Pujol presenta el seu segon disc, 'Cançons de rebost' (Hidden Track Records, 2024), on evoluciona el que ja s’endevinava al primerenc 'Trepa' (autoeditat, 2022). La inspiració ha nascut vora una llar de foc, entre fusta i penombres, per cantar sobre amors i desamors, sense estructures ni judicis preestablerts, al llarg de deu cançons que conserva en aquest rebost d'emocions
Text: Èlia Gea. Fotos: Juan Miguel Morales.


D’entrada, una de les coses més sorprenents del disc és que et desfàs de les estructures típiques de la cançó d’introducció, estrofa, tornada... D’on sorgeix la idea?
Crec que beu d’un referent concret amb qui em vaig obsessionar a la universitat. Jo tota la vida havia escoltat pop i música amb una estructura marcada amb intro, estrofa, tornada, coda... Però vaig començar a conèixer l’anarquisme i el feminisme, i això em va portar nous referents musicals. Un d’ells va ser Faneka, que és un grup composat per noies de Madrid i una de Vic, la Bruna González, que ara toca amb mi. Les vaig veure en directe i vaig flipar, perquè trencaven completament l’estructura. Això em va travessar tant a dins, que la pròxima cançó que vaig fer ja ho incorporava de manera natural, ja formava part de mi.

Et preocupa que això et dificulti la connexió amb l’oient, o ho veus com un element propi i diferenciador?
No em preocupa en absolut. Faig la música que em surt fer, i he vist que se m’estima així... I menys mal, perquè no sabria fer-ho d’una altra manera: faig el que em mou; no em preocupa vendre. Em preocupa més el fet artístic, i que de cop un dia no em mogui la música.

Ha de ser complicat, per això, que no et preocupi, quan és el que sovint sostenta el projecte. Com t’ho fas?
Bé, sí que tinc alguns moments de pors, tothom és vulnerable... Però tinc clar que a la vida vull ser feliç, i l’art, la música, me’n fan molt. Si això pot ser el meu ofici, fantàstic, i m’hi esforçaré per aconseguir-ho, però no canviaré com faig música... perquè si ho fem, perdem artistes i formes de fer diferents i genuïnes. Amb això no vull dir que mai canviï d’estil, sinó que si ho faig serà perquè em ve de gust. I si no puc viure de la música... faré pizzes. Però seguiré component a la meva habitació, perquè és el que em fa feliç.

Has citat Faneka com a referent. Tot i que elles beuen d’un estil més arrelat o tradicional que no el teu, t’han inspirat en aquest sentit també?
És cert que tenen un toc més folklòric, però realment són molt eclèctiques. I sí, m’ha mogut molt. A partir d’elles, vaig anar a parar a Marala, Maria del Mar Bonet, Mercedes Sosa, Silvio Rodríguez, Tarta Relena... I tot plegat em va fer revisar totes les arrels, el folk de la meva terra... I alhora revisar què és la música d’arrel i com potser no és una cosa tan pura: potser d’aquí a molts anys, s’entèn el trap com a música d’arrel, encara que surti de la globalització. També m’ha influenciat Anna Andreu, que tot i que en general no fa música tradicional, el seu registre i la veu sí que m’ho recorden. I crec que jo això també ho tinc: certes textures... d’abans.



De fet, hi ha una cançó del disc, “Tots els racons”, que té cert regust a Anna Andreu.
Oh! Jo mai sé ben bé què és influència de què, perquè en el fons, tots estem fets de les nostres influències. Però sí, és clar, Anna Andreu ho és. També ho són Ernest Crusats, Ferran Palau o Xarim Aresté –a qui estimo molt!–...

En comparació al primer disc, has canviat una mica la sonoritat. La veu i la guitarra sonen molt més crues i poc postproduïdes. A què es deu?
Jo sempre he dit que em flipa el so de la nota de veu, m’encanta. En faria un disc. I Cançons de rebost és com una nota de veu, però millorada. Al principi vam començar a gravar la guitarra i la veu per separat, però quan ho vaig escoltar, no em va acabar de fer el pes. Aleshores, ens vam posar a assajar al menjador, i de sobte el Jordi Matas –productor del disc– em va dir que no em mogués i em va posar un sol micro per a la veu i la guitarra. I quan ho vam escoltar vam veure que era això el que buscàvem. Ho vam gravar tot amb un sol micro –i algun d’ambiental– i la majoria de cançons les vam fer en una presa.

Una altra peculiaritat del disc és la desfilada de figures retòriques i recursos literaris que hi utilitzes: jocs de paraules, personificacions, metonímies, metàfores, analogies, al·literacions...
No ho he fet de manera conscient, però crec que hi ha una cosa que hi ha ajudat molt, i és que amb els meus col·legues fem ‘sopars poètics’. És la nostra forma d’esbarjo més habitual. Tothom porta menjar i llibres, i quan acabem de sopar, encenem espelmes, posem la Roberta –que és un cap d’un maniquí sense nas– sobre la taula, com a testimoni, i recitem poesia: pròpia, com fa Nil Sabatés, que és un crack, o aliena. I crec que tots aquests jocs poètics se m’han escolat a dins: en sents un al sopar i dius ‘que guapo’, i de cop ja et comencen a sortir sols quan et poses a escriure.
 
Has escrit poemes tu també?
No, sempre faig cançons. Bé, algun poema he fet, però no l’he compartit... ni ho vull fer pas. Em sento molt còmoda en el registre de la cançó, tot i que vull ser cada cop més meticulosa amb les lletres.
  
Ets molt lectora, doncs?
No, ni escric massa ni soc una gran lectora. Em sap greu dir-ho, perquè m’agradaria ser-ho, però sempre que tinc temps lliure, en comptes de llegir un llibre, toco la guitarra. Llegeixo, però no soc de devorar un llibre nou cada mes.

Però sí que escoltes molta poesia als teus ‘sopars poètics’. T’ha inspirat això a musicar-ne algun?
“Flor de nit”, que és un tema del disc que vaig compondre amb una guitarra de quatre cordes, és en realitat un poema de Joan Josep Camacho Grau. Tot i que no el vaig descobrir en un ‘sopar poètic’. Em va caure a les mans en una llibreria i quan el vaig llegir va ser com una bofetada. Vaig estar-hi dies en bucle, fins que vaig agafar la guitarra i em va sortir sola la cançó.



“Flor de nit”, “Verd avellaner”...  Tot el disc està replet d’imatges i referències a la natura. Quina importància té per a tu?
Molta; tota. Visc envoltada de natura: la meva infància és això, i el meu present també. Visc a Prats de Lluçanès i faig dos passes i soc al bosc. Hi he crescut, i és allò amb què em sento connectada, el que em fa estar bé quan no ho estic. És el contrari de totes les coses que m’estressen i m’entristeixen. Per això apareix a la meva música.

A diverses cançons com “Verd avellaner” però també “L’hora justa” parles de fugir a la naturalesa per desconnectar o reconnectar amb tu mateixa. Un discurs que, en realitat, sona molt a gent de ciutat...
Soc conscient que és molt bucòlic l’imaginari que plantejo de la natura... Però és com ho visc. No estic idealitzant la vida rural; parlo de coses concretes que tinc a prop. Tot i això, crec que tinc el privilegi de poder-la veure així perquè no he hagut de treballar durament la terra. En aquest disc, però, també he connectat molt amb l’aliment.



És d’aquí d’on surt el títol 'Cançons de rebost'?
Bé, és que aquest disc l’he fet literalment al costat del rebost de casa meva, mirant-me’l des del sofà, a la llar de foc. I totes les cançons són de coses anecdòtiques, petites... Me les imagino recollidetes en un pot. De fet, per a mi, cada cop prenen més importància les coses petites. I també són ‘de rebost’ perquè són coses que vull conservar.

La idea del rebost també fa justícia al mateix ambient del disc: amb un punt fosc i petit, però càlid i acollidor. El sents així?
Absolutament. La portada del disc busca això mateix: una cosa tènue, marronosa... El disc anterior era més obert, i aquest és més tancat, recollidet. Que és com era jo quan el feia: a casa, recollida.

Parlem de la cançó de rebost per antonomàsia: “Amor en conserva”, una analogia d’un amor que acaba massa d’hora.
No sé si massa d’hora, però sí ràpid. I estic contenta que hagi acabat, però si no existissin els motius que l’han fet acabar... tant de bo seguís. Una vegada vaig tenir feta aquesta, vaig decidir ja el títol de l’àlbum i que volia fer cançons de rebost. Vaig fer una llista de conceptes que hi podien entrar... al final no n’he fet servir cap, però tots els temes tenen aquest ambient de rebost.



“Ploranera” és una cançó molt rodona que obres i tanques de la mateixa manera: plorant sola a l’habitació. Però entremig, et planteges què passaria si fossis una bleda o una pedra, i no tu.
La vaig escriure un dia que em sentia molt lletja. I pensava “de veritat estic plorant per això? Amb la de problemes que hi ha, i ploro per un complex...”.  I llavors vaig pensar que si fos el meu gat, no ploraria per això. Aleshores em va venir la idea de plorar com una bleda, i vaig començar a estirar del fil. Després la pedra, que és també una referència a la masculinitat hegemònica i aquests homes que són ‘pedres emocionals’, que en realitat ploren per dins, perquè també pateixen, encara que potser no ploren per complexes... Tot aquest joc em va anar molt bé per empatitzar amb les coses i relativitzar.

“Princesa de sal” funciona com interludi?
Sí! Separa les dues parts o cares del disc. “Amor en conserva”, “Verd avellaner”, “Tots els racons”, “Flor de nit”... tenen un punt més alegre. Amb “Ploranera” es va enfosquint, i aleshores arriba “L’hora justa”, que és molt crua. “Princesa de sal” ho dilueix tot, té la força de l’interludi i també és la que amaga tot el concepte del disc: la sal és la reina de la conserva, i aquí és com si marinés totes les anècdotes, totes les cançons... La cançó en realitat neix d’una de més llarga inspirada en el conte “La princesa de la sal”, que tracta de tres princeses que han de fer un regal al seu pare demostrant-li el seu amor. Una d’elles li regala sal i el pare la fa fora, perquè les altres li han regalat vins i pa. Però quan vol fer un gran sopar, i no hi ha sal, s’adona de la importància que té realment la sal.

I aleshores, obres la segona i última meitat del disc.
Sí. En la segona meitat del disc, ja marinada tota la resta, queda el més tendre. Són tres balades dolces i melancòliques: “Per cada u”, “ìí” i “Cabell d’àngel”, que és una cançó de pur enamorament.