La banda gironina presenta 'Meditacions des dels miratges mercúrics'

Minibús Intergalàctic: «La majoria de cançons tenen un punt d’ironia però també de pessimisme»

Constituït a Girona l’any 2021, el grup Minibús Intergàlactic proposa un viatge actualitzat per la psicodèlia i l’àcid-rock més lisèrgic. Al primer disc, Meditacions des dels miratges mercúrics (Neu!, 2024), ha elaborat un recull sonor i nostàlgic que recupera i recrea el rock de guitarres dels anys seixanta a cop de fuzz.
Text: Ferran Amado. Fotos: Juan Miguel Morales.


El primer àlbum arriba dos anys després del debut en format EP de 'Minibús intergalàctic' (Cases de la Música, 2022) i del directe 'La Romanyà KtEXPliques Session' (autoeditat, 2022). Què ha canviat des que fa un parell d’anys us vau presentar al Sona9?
Eduard Lazo (bateria): Una de les diferències més grans és que hem mirat d’actualitzar el rock que fèiem als inicis i l’hem portat al nostre terreny. Ara fem la música que ens agrada.
Aram Figueres (guitarra): Tot i això, no hi ha tanta diferència, simplement les cançons estan més elaborades i hem incorporat algunes parts més psicodèliques. Les primeres gravacions van ser precipitades i no tenien tanta producció.

Els membres de la banda vau coincidir estudiant a la Universitat de Girona. Llavors ja teníeu els mateixos gustos musicals?
A.F: La baixista Ivette Roig, Edu Lazo i jo som de la mateixa promoció de la carrera d’Història —el guitarrista Santi Fonfría també va fer la carrera dos cursos per sota i el teclista Ícar Iranzo és metge— i pel que fa a les referències ens agraden més o menys els mateixos estils de música. Per aquest motiu, crec que el disc reflecteix perfectament els nostres gustos, que van del rock dels seixanta a la psicodèlia, el folk-rock i el rock progressiu català dels setanta.



Una figura clau en el resultat final del disc ha estat la producció de Vicente Macià (Carrots, Pigmy), foguejat en el pop dels seixanta i la psicodèlia, i coneixedor com ningú d’aquests l’estils.
E.L: Si, tot i que inicialment vam plantejar-nos treballar amb diversos productors. Havíem pensat també en Joan Colomo, per exemple, pel so garatger. Però estem començant, no tenim gaire experiència, així que vam pensar que gravar el disc en aquest format seria complicat, i ens vam decidir per Vicente Macià. Ens vam entendre molt bé i a més hem tingut molt bona connexió musical i de gustos, a part que com a músic té una llarga experiència.

El disc s’obre amb “Un gos”, que té una 'intro' amb el sitar de protagonista. Diverdes bandes de pop –dels Beatles a Sidonie, entre altres– han utilitzat aquest instrument de l’Índia. Com va anar?
Ivette Roig (baix): De fet, el sitar el va tocar el mateix Vicent per il·lustrar un poema recitat de l’Adrià Valero, que és un amic nostre, a partir d’una melodia inspirada en el Llibre Vermell de Montserrat. Va ser com un caramelet, perquè si teníem la possibilitat de gravar un sitar al disc no la vam voler deixar escapar.
E.L: És la carta de presentació, una introducció que transporta l’oient a l’Índia i també a l’ànima dels Beatles més psicodèlics.

Musicalment, el disc és un recull de les vostres influències, amb el folk-rock, la psicodèlia amb el pedal d’efectes 'fuzz' i el so de l’orgue Farfisa molt presents.
A. F: Per enregistrar el disc vam utilitzar orgues Farfisa, Hammond, Rhodes... i diversos sintetitzadors, de fet, els teclats és una de les coses que més vam cuidar de la producció. I pel que fa a les guitarres, vam buscar una sonoritat que fos el màxim de propera als directes.

Com traslladareu als bolos el so tan cuidat que desprèn el disc?
I. R: Ara mateix estem treballant per aconseguir-ho. Al llarg del procés de la gravació vam anar afegint-hi instruments, però en directe no els tindrem. Tractarem de fer-ho el màxim de semblant però sense perdre el nervi i l’espontaneïtat de la música en viu.



Una altra de les particularitats són les lletres, amb un punt d’ironia, com a la cançó “Drama nacional”, on apunteu al pessimisme de ser català amb molt de sentit de l’humor.
A.F: La majoria de cançons van per aquest camí, amb un punt d’ironia, però també n’hi ha que són molt banals i desimboltes. Respecte a “Drama nacional”, aquests últims deu anys a Catalunya hi ha hagut molt desencantament, perquè tots hem format part del Procés d’una manera o altra i ja hem vist com ha acabat el tema. Per tant, inevitablement, també hi ha una part de pessimisme.

Al treball que demà publiqueu també s'hi troba una versió de “Romanço del fill de vídua”, inclosa al primer disc d’Els 3 Tambors (Belter, 1966), amb text de Pere Quart i música de Bob Dylan. És una reivindicació dels vostres referents musicals?
E.L: És tot un clàssic, l’ha versionat molta gent i és una de les primeres cançons que vam començar a tocar. Vam veure que funcionava, perquè és un tema molt de rock de garatge i volíem fer un homenatge a pioners com els germans Batiste d’Els 3 Tambors, que després van formar part del Grup de Folk, i Jordi Batiste, de Màquina!. És l’embrió de tot el que ha vingut després i nosaltres en som hereus. A més, la cançó té una lletra completament actualitzada als temps actuals, funciona molt bé musicalment i no li hem hagut de fer gaires canvis a nivell d’estructura.