Conversem amb el trio sobre el nou disc 'Belleza'

Las Bajas Pasiones: «El 'cruising' al capvespre té més poesia que una parella heterosexual que mira Netflix»

El trio Las Bajas Pasiones, nascut a Barcelona de la unió d’un madrileny, un murcià i un barceloní, presenta avui el quart treball, l'EP Belleza (Delirics, 2024). Un treball que combina allò poètic amb allò kinky i el rap melòdic amb el pop electrònic, amb el rerefons reivindicatiu habitual del grup. En parlem amb un dels seus membres, Edu Libra
Text: Èlia Gea. Fotos: Arxiu.


“Como si fuera un mundo nuevo, te miro y sé que acabará la guerra nos impusieron”. És un inici de disc fort...
Al marge del que està passant en Palestina, sembla que vivim en una guerra, de diferents intensitats, pel nivell d'individualisme creepy que està agafant la realitat que vivim. Però a vegades, hi ha moments en la vida en què podem veure una mica de llum, i a vegades aquests moments venen quan estem pell amb pell amb algú que estimem.
 
En aquest mateix tema, “Jóvenes”, aprofiteu també per fer una crítica social sobre el sistema capitalista i la seva dèria per la producció, la sobremedicalització, la depressió endèmica de la joventut... I proposeu, com a manera de combatre-ho, parar “la ciudad con un estruendo”?
El “estruendo” podria ser una vaga massiva, una aturada generalitzada, o podria ser una expropiació massiva dels mitjans de producció, o milers de cooperatives generant unes altres formes de ciutat, o qualsevol cosa que pugui canviar o transformar socialment aquest estat de les coses...
 


I tot això, doncs, ho escriviu buscant certa catarsi a través de la creació, o generar debats i crear consciència entre el vostre públic?
La catarsi mana, això està clar. Però si la gent que ho escolta genera debats i reflexionen sobre aquestes coses, doncs de luxe.
 
“Las cosas son simples” crea un viatge curiós, amb plotwist inclòs (“ya todo se ha roto, aquí se gira la canción”, canteu), d’una relació des del seu inici fins al final. La vau fer tota d’un cop?
Sí. És una història real, d'un amor passional amb el seu desamor inclòs, però sense drames. Les coses, encara que no siguin com esperàvem, són simples: s'accepta, i a seguir cantant.
 


“Reyertas” és una cançó de pura resiliència, de mirar-se les ferides, i estar orgullós d’haver-les sanat. D’on o com surt?
La música és la nostra primera teràpia, i a vegades, surten els nostres propis processos personals de resolució de coses que tenim dins. En aquest tema parlem de la nostra merda, i de com fins i tot malgrat això, ens en podem sortir.
 
En el disc, doncs, hi ha molt de dolor, també. Per què l’heu titulat ‘Belleza’?
D'alguna manera és un estat mental en el qual estem, i del qual han sortit les cançons. La bellesa és aquesta llum que podem veure al final del túnel. La idea surt d'una obsessió amb Angélica Liddell i d'una frase que li escoltem en una entrevista: “quan el món es converteix en una cosa injusta, la bellesa ve a fer justícia”. Al final, depèn de nosaltres fer una cosa bonica amb tot això que tenim, amb tota aquesta incomprensió, frustració i injustícia.



El títol, la lletra i la forma de “Poesía y popper” combinen a la perfecció, i és que la lletra ja és precisament bastant d’una poesia ‘gamberra’. Com hi arribeu?
Un dia estàvem amb la guitarra, fent música i bevent una llauna de cervesa, i ens va sorgir la primera frase (“perdut en una llauna de Cervesa”). Van venir després més birres i més frases, ens ho estàvem passant bé i d'alguna manera va sortir una cosa rodona, poesia i popper, conjuminant el sublim amb el més banal.
 
És curiós poder lligar coses que a priori podrien semblar llunyanes, com la poesia, amb tota la connotació culta i acadèmica que pot tenir, i les drogues, la cervesa i la passió. És un altre estigma a trencar?
Creiem que la poesia en realitat està molt pròxima als espais perifèrics de l'existència: molts dels grans poetes han viscut aquest món i han escrit des d'aquest costat. Amb Pasolini com a mestre, el cruising al capvespre té molta més poesia que una parella heterosexual que mira Netflix sota una manteta.
 


“Poesía y popper” és potser la cançó més continuista d’un EP on arrisqueu molt més amb la sonoritat i aneu a llocs nous, amb un rap melancòlic més tranquil però amb molta força, com és “Jóvenes”, o amb el pop electrònic de “Las cosas son simples”. Com ho heu plantejat?
Feia temps que fèiem cançons que podrien ser cares B,  sense arribar a fer una cosa de la qual estiguéssim orgullosos. Aquests nous temes van arribar sense saber com, però d'alguna manera eren aire fresc, i al mateix temps una continuïtat... i damunt, podíem traçar una línia discursiva entre ells.
 
A més, també heu treballat amb nous productors, per això. Han estat, en part, claus també per aquest canvi sonor?
Ja estàvem canviant el nostre so, però ha estat decisiu poder treballar amb Jahzzmvn i Sr. Chen, que han aportat molt en aquest sentit. Són uns cracks. Creiem que el resultat ha millorat considerablement. N’estem contents.