La revista digital setmanal d'Enderrock
- 518
Conversem amb Mama Dousha sobre el nou treball 'Only Hits'
Mama Dousha: «L’èxit de ‘Rikiti’ em va generar molts maldecaps a l’hora de fer més música»
L’artista barceloní Bruno de Frabriziis va engegar el projecte musical Mama Dousha de la mà del productor Scotty DK i amb el debut 'Dos peces de fruita' (autoeditat, 2020). Després d’haver estat seleccionat al concurs Sona9 2021, l’any passat va protagonitzar un dels fenòmens de la temporada amb el gran èxit de “Rikiti”, inclòs a l’EP 'Segur que m’equivoco' (Promo Arts Music Records, 2024)
Text: Sergi Núñez. Fotos: Michal Novak.
Ara, presenta la segona part de l’àlbum, Only Hits (Promo Arts Music Records, 2024), que evidencia que la seva música no és pas un one hit wonder sinó una proposta innovadora del pop català.
El nou treball, 'Only Hits', és la cara eufòrica i alegre de l’EP de l’any passat, 'Segur que m’equivoco' (Promo Arts Music Records, 2023). Aquestes dues facetes són un retrat de la teva personalitat artística?
La idea és fruit al cent per cent de la manera com visc les coses, i crec que és un sentiment amb el qual molta penya es pot sentir reflectida. Sovint estic dues setmanes pensant que tot va molt bé, que tot està funcionant, i després la setmana següent m’enfonso i penso en tot el contrari, que no funcionarà, que fracassaré, que les noves cançons són una merda... Sento la síndrome de l’impostor. El títol Segur que m’equivoco de l’anterior EP és literal, ho he pensat mil vegades. En canvi, Only Hits és la part empoderada.
Qui et fa apujar els ànims quan estàs més deprimit i qui et fa tocar de peus a terra en els moments de màxima eufòria?
L’eufòria me la baixo jo sol, perquè soc molt prudent i sempre he tingut la sensació que tot el que faig és molt fràgil i que no estic consolidat. I la part més negativa també me la trec jo mateix al final. L’altre dia, en un esdeveniment, unes deu persones em van fer molts comentaris positius, dient que els semblava increïble la meva música, i jo no m’ho creia. Realment em costa molt fiar-me de les opinions externes, però el meu productor Scotty DK m’aporta un contrapunt molt important al que penso. Al final, Mama Dousha soc jo, però ell és el soci principal. Les converses més serioses i de reflexió les tinc amb ell, i crec que el projecte funciona entre altres coses perquè tenim aquesta relació.
Al nou disc col·labores amb DJ Panko (ex-Ojos de Brujo) al tema “Que chévere”, mentre que a Segur que m’equivoco ho vas fer amb Joan Garriga a la cançó “L’amor no està de moda”. És una bona referència el mestissatge que va sorgir a principi dels 2000?
Escoltava el mestissatge sobretot quan sortia a festes majors, allà sonava tota aquesta música. Tot i això, en el dia a dia no l’escoltava, perquè era més de la tralla del mètal o del folk dels Estats Units. Durant molts anys el mestissatge va ser la banda sonora de les festes populars, i per tant me la menjava amb patates. En realitat, el que més m’agrada i em ve de gust és explorar les col·laboracions intergeneracionals, perquè és una bona manera d’estendre ponts. Recordo perfectament un concert d’Els Pets on vaig anar quan tenia 7 anys, o com a l’esplai on anava quan era adolescent tocava cançons de Sau i Sopa de Cabra. Tots aquests grups formen part de la meva realitat, per exemple.
I com va sorgir la col·laboració amb Suu a “Anirà passant”?
M.D: Suu, juntament amb Stay Homas i Pau Lobo, de La Sra. Tomasa, van ser els primers artistes que van compartir de manera genuïna el “Rikiti” a través de les xarxes socials. Sense coneixe’m de res, em van ajudar a difondre la cançó sabent l’impacte que comportaria. Em van donar visibilitat i, per tant, sempre els estaré molt agraït. El cas concret de la col·laboració va sorgir quan parlàvem sobre això en una entrevista a Flaixbac i em van preguntar si m’agradaria fer una col·laboració amb Suu. Jo vaig respondre que encantat, ella ho va sentir i al final la vam tirar endavant. M’hauria agradat sortir una mica més de la seva zona de confort i portar-la a un terreny diferent, però el tema em va sortir així. Li vaig passar, es va emocionar que t’hi cagues i vam anar a l’estudi a gravar-lo.
L’altra col·laboració és amb la Banda Municipal de Tortosa a “El ressopó”. Quin vincle tens amb la música de banda?
M.D: M’agrada investigar i nodrir-me de realitats musicals de cada lloc. No sé si és perquè soc un idealista, però em fliparia anar dues setmanes a un país a gravar sonoritats ètniques. Tortosa em va semblar interessant perquè té una tradició musical pròpia, igual que el País València, on gràcies a les bandes molta gent neix amb un instrument de vent sota el braç. En aquest sentit, em va venir de gust imprimir aquesta altra realitat en una cançó del disc.
No deu haver estat fàcil fer un arranjament pop per a banda?
Scotty DK va fer una primera proposta d’arranjament, però el director de la banda, Juanjo Grau, ens va advertir que estava bé però que hi faltaven cosetes. Teníem els clarinets fent contratemps tota l’estona... Al final, el director de la banda ho va rearranjar però mantenint elements de la base original. I així va ser, ho va refer, ho vam tornar a treballar i va haver-hi molt bona sintonia.
El nou treball, 'Only Hits', és la cara eufòrica i alegre de l’EP de l’any passat, 'Segur que m’equivoco' (Promo Arts Music Records, 2023). Aquestes dues facetes són un retrat de la teva personalitat artística?
La idea és fruit al cent per cent de la manera com visc les coses, i crec que és un sentiment amb el qual molta penya es pot sentir reflectida. Sovint estic dues setmanes pensant que tot va molt bé, que tot està funcionant, i després la setmana següent m’enfonso i penso en tot el contrari, que no funcionarà, que fracassaré, que les noves cançons són una merda... Sento la síndrome de l’impostor. El títol Segur que m’equivoco de l’anterior EP és literal, ho he pensat mil vegades. En canvi, Only Hits és la part empoderada.
Qui et fa apujar els ànims quan estàs més deprimit i qui et fa tocar de peus a terra en els moments de màxima eufòria?
L’eufòria me la baixo jo sol, perquè soc molt prudent i sempre he tingut la sensació que tot el que faig és molt fràgil i que no estic consolidat. I la part més negativa també me la trec jo mateix al final. L’altre dia, en un esdeveniment, unes deu persones em van fer molts comentaris positius, dient que els semblava increïble la meva música, i jo no m’ho creia. Realment em costa molt fiar-me de les opinions externes, però el meu productor Scotty DK m’aporta un contrapunt molt important al que penso. Al final, Mama Dousha soc jo, però ell és el soci principal. Les converses més serioses i de reflexió les tinc amb ell, i crec que el projecte funciona entre altres coses perquè tenim aquesta relació.
Al nou disc col·labores amb DJ Panko (ex-Ojos de Brujo) al tema “Que chévere”, mentre que a Segur que m’equivoco ho vas fer amb Joan Garriga a la cançó “L’amor no està de moda”. És una bona referència el mestissatge que va sorgir a principi dels 2000?
Escoltava el mestissatge sobretot quan sortia a festes majors, allà sonava tota aquesta música. Tot i això, en el dia a dia no l’escoltava, perquè era més de la tralla del mètal o del folk dels Estats Units. Durant molts anys el mestissatge va ser la banda sonora de les festes populars, i per tant me la menjava amb patates. En realitat, el que més m’agrada i em ve de gust és explorar les col·laboracions intergeneracionals, perquè és una bona manera d’estendre ponts. Recordo perfectament un concert d’Els Pets on vaig anar quan tenia 7 anys, o com a l’esplai on anava quan era adolescent tocava cançons de Sau i Sopa de Cabra. Tots aquests grups formen part de la meva realitat, per exemple.
I com va sorgir la col·laboració amb Suu a “Anirà passant”?
M.D: Suu, juntament amb Stay Homas i Pau Lobo, de La Sra. Tomasa, van ser els primers artistes que van compartir de manera genuïna el “Rikiti” a través de les xarxes socials. Sense coneixe’m de res, em van ajudar a difondre la cançó sabent l’impacte que comportaria. Em van donar visibilitat i, per tant, sempre els estaré molt agraït. El cas concret de la col·laboració va sorgir quan parlàvem sobre això en una entrevista a Flaixbac i em van preguntar si m’agradaria fer una col·laboració amb Suu. Jo vaig respondre que encantat, ella ho va sentir i al final la vam tirar endavant. M’hauria agradat sortir una mica més de la seva zona de confort i portar-la a un terreny diferent, però el tema em va sortir així. Li vaig passar, es va emocionar que t’hi cagues i vam anar a l’estudi a gravar-lo.
L’altra col·laboració és amb la Banda Municipal de Tortosa a “El ressopó”. Quin vincle tens amb la música de banda?
M.D: M’agrada investigar i nodrir-me de realitats musicals de cada lloc. No sé si és perquè soc un idealista, però em fliparia anar dues setmanes a un país a gravar sonoritats ètniques. Tortosa em va semblar interessant perquè té una tradició musical pròpia, igual que el País València, on gràcies a les bandes molta gent neix amb un instrument de vent sota el braç. En aquest sentit, em va venir de gust imprimir aquesta altra realitat en una cançó del disc.
No deu haver estat fàcil fer un arranjament pop per a banda?
Scotty DK va fer una primera proposta d’arranjament, però el director de la banda, Juanjo Grau, ens va advertir que estava bé però que hi faltaven cosetes. Teníem els clarinets fent contratemps tota l’estona... Al final, el director de la banda ho va rearranjar però mantenint elements de la base original. I així va ser, ho va refer, ho vam tornar a treballar i va haver-hi molt bona sintonia.
UN PRODUCTOR DE MÀXIMA CONFIANÇA
Vas formar part de grups com Dione, Descendents del Gat i l’Ós o Sas Mash, fins que el 2019 vas estrenar el teu projecte Mama Dousha, que vam descobrir a les preliminars del Sona9 2021. Amb Abel Fuster ‘Scotty DK’ va renéixer a l’estudi un projecte que cuinaves totalment en solitari?
Mama Dousha va ser la meva estrena com a cantant principal, perquè abans només havia fet de guitarrista i compositor, i en alguns projectes havia arribat a fer segones veus. Escrivia cançons per a altres, però no m’agradava que les cantessin perquè les veia molt meves i personals, i se’m feia estrany.
El productor dels teus temes, Scotty DK, el vas conèixer mentre estudiaves. Us vau fer molt amics ja a la carrera?
Ens vam conèixer quan fèiem el primer curs de la carrera de mitjans audiovisuals, i ens vam fer col·legues. Teníem un grup amb dos amics i el primer trimestre ja quedàvem per gravar coses. A més, a la universitat vam descobrir un estudi de so i vam flipar amb l’equip que hi havia. Ara els plugins han evolucionat molt i amb un ordinador i una targeta de so es pot fer el que es vulgui, però fa deu anys això no estava a l’abast de tothom.
El primer disc de Mama Dousha va ser Dos peces de fruita, que proposava un relat terrenal que transportava a les cançons les teves vivències. Va ser una mena de diari personal?
El primer disc em va enxampar just amb la pandèmia. Recordo que va ser increïble perquè treballava online i això em permetia fotre la música amb més canya. Els caps de setmana me n’anava a l’estudi de l’Abel. Com que estàvem tancats i no ens podíem desplaçar, patia perquè si em paraven no podria demostrar que la música era la meva feina, tot i tenir la voluntat que algun dia ho pogués ser.
Aquell primer disc no va tenir gaire ressò...
La rebuda va ser zero, m’escoltaven els amics i gràcies. Però estava molt content i flipat que els temes sonessin tan bé, que fossin tan coherents, i que a poc a poc trobés una manera de cantar que em representés. Des de sempre la meva música ha estat molt personal. Al principi no arribava a la gent perquè hi havia molta poesia, les lletres eren molt abstractes i no s’acabaven d’entendre. Ara m’he deixat de tantes mogudes mentals, he escrit cançons més terrenals i la gent les ha captat molt més.
Creus que la nova escena del pop urbà ha influït en què la teva proposta hagi connectat molt més?
La majoria d’artistes tendim a pensar que si la nostra música funciona o no depèn de la indústria. Però, en realitat, la indústria no existeix. Jutjar l’èxit, entre cometes, d’un artista en funció de la indústria no seria encertat. Per exemple, La Ludwig Band no forma part del mainstream d’aquests últims anys i li està anant molt bé.
Però cada generació té unes tendències majoritàries?
Sí, és clar, i si ets dins les tendències que van a l’alça és més fàcil arribar a la gent. Però jo penso que les cançons no funcionen perquè la indústria no ens comprèn. Cal parar, reflexionar i veure què és el que no funciona. Amb l’Scotty vam veure que el primer disc s’acostava cap on volíem anar i just després va venir “Rikiti”, que ha estat un monstre. Tots dos teníem clar que, malgrat no saber si arribaria a la penya, havíem arribat a un punt artístic clau.
Mama Dousha va ser la meva estrena com a cantant principal, perquè abans només havia fet de guitarrista i compositor, i en alguns projectes havia arribat a fer segones veus. Escrivia cançons per a altres, però no m’agradava que les cantessin perquè les veia molt meves i personals, i se’m feia estrany.
El productor dels teus temes, Scotty DK, el vas conèixer mentre estudiaves. Us vau fer molt amics ja a la carrera?
Ens vam conèixer quan fèiem el primer curs de la carrera de mitjans audiovisuals, i ens vam fer col·legues. Teníem un grup amb dos amics i el primer trimestre ja quedàvem per gravar coses. A més, a la universitat vam descobrir un estudi de so i vam flipar amb l’equip que hi havia. Ara els plugins han evolucionat molt i amb un ordinador i una targeta de so es pot fer el que es vulgui, però fa deu anys això no estava a l’abast de tothom.
El primer disc de Mama Dousha va ser Dos peces de fruita, que proposava un relat terrenal que transportava a les cançons les teves vivències. Va ser una mena de diari personal?
El primer disc em va enxampar just amb la pandèmia. Recordo que va ser increïble perquè treballava online i això em permetia fotre la música amb més canya. Els caps de setmana me n’anava a l’estudi de l’Abel. Com que estàvem tancats i no ens podíem desplaçar, patia perquè si em paraven no podria demostrar que la música era la meva feina, tot i tenir la voluntat que algun dia ho pogués ser.
Aquell primer disc no va tenir gaire ressò...
La rebuda va ser zero, m’escoltaven els amics i gràcies. Però estava molt content i flipat que els temes sonessin tan bé, que fossin tan coherents, i que a poc a poc trobés una manera de cantar que em representés. Des de sempre la meva música ha estat molt personal. Al principi no arribava a la gent perquè hi havia molta poesia, les lletres eren molt abstractes i no s’acabaven d’entendre. Ara m’he deixat de tantes mogudes mentals, he escrit cançons més terrenals i la gent les ha captat molt més.
Creus que la nova escena del pop urbà ha influït en què la teva proposta hagi connectat molt més?
La majoria d’artistes tendim a pensar que si la nostra música funciona o no depèn de la indústria. Però, en realitat, la indústria no existeix. Jutjar l’èxit, entre cometes, d’un artista en funció de la indústria no seria encertat. Per exemple, La Ludwig Band no forma part del mainstream d’aquests últims anys i li està anant molt bé.
Però cada generació té unes tendències majoritàries?
Sí, és clar, i si ets dins les tendències que van a l’alça és més fàcil arribar a la gent. Però jo penso que les cançons no funcionen perquè la indústria no ens comprèn. Cal parar, reflexionar i veure què és el que no funciona. Amb l’Scotty vam veure que el primer disc s’acostava cap on volíem anar i just després va venir “Rikiti”, que ha estat un monstre. Tots dos teníem clar que, malgrat no saber si arribaria a la penya, havíem arribat a un punt artístic clau.
Et fa por convertir-te en ‘El cantant del Rikiti’?
Sí, m’ha fet por, però no ha estat el major dels mals. Fer un tema que ha passat literalment de zero a cent i que ha compartit la Dulceida i n’han fet una paròdia al Polònia m’ha afectat personalment. M’he plantejat si havia de fer més cançons semblants, perquè és la que havia triomfat. Gravar la següent cançó després d’un èxit és molt complicat, i més si ets un artista emergent, perquè no pots superar el nivell emocional. La cançó “Rikiti” em va generar molts maldecaps a l’hora de fer més música, però ja ho he superat. El resum és que no podia entrar a l’estudi amb la idea de repetir una fórmula preestablerta.
Per tant, no s’han de crear cançons pensant que poden arribar ser un èxits de la radiofórmula?
M.D: No, és un error. Pensar a fer un altre hit de ràdio hauria estat fatal. Primer perquè el procés artístic és espantós, i després perquè els veritables números u a les ràdios mai no estan pensats des de zero com a tals.
Sí, m’ha fet por, però no ha estat el major dels mals. Fer un tema que ha passat literalment de zero a cent i que ha compartit la Dulceida i n’han fet una paròdia al Polònia m’ha afectat personalment. M’he plantejat si havia de fer més cançons semblants, perquè és la que havia triomfat. Gravar la següent cançó després d’un èxit és molt complicat, i més si ets un artista emergent, perquè no pots superar el nivell emocional. La cançó “Rikiti” em va generar molts maldecaps a l’hora de fer més música, però ja ho he superat. El resum és que no podia entrar a l’estudi amb la idea de repetir una fórmula preestablerta.
Per tant, no s’han de crear cançons pensant que poden arribar ser un èxits de la radiofórmula?
M.D: No, és un error. Pensar a fer un altre hit de ràdio hauria estat fatal. Primer perquè el procés artístic és espantós, i després perquè els veritables números u a les ràdios mai no estan pensats des de zero com a tals.