Adrià Contreras va debutar el 2022 com a Adrien Broadway amb el disc 'Síntesis aditiva', un treball autoeditat en castellà influenciat pel pop d’autor. Ara, el cantant de Cardedeu ha presentat el seu segon llarga durada, 'E-namorat' (U98 Music), un disc que narra una història d’amor en plena era digital, i en què el cantant deixa enrere el pop d’autor per endinsar-se en un so més urbà amb tocs retro

Text: Maria Folqué. Fotos: Daniela Ruiz Camelo.

 
Fa tres mesos vas presentar la meitat del disc en forma d’EP, 'On-line' (U98 Music). Per què vas decidir dividir-ho així?
No té un sentit creatiu, realment. El meu projecte es caracteritza precisament per trobar-li un sentit creatiu a tots els passos i els moviments que faig, però per primera vegada, vaig fer una aposta per no seguir una estratègia artística. Era una manera de començar a promocionar l'àlbum i de moure una mica les cançons. Soc plenament conscient que, al final, el disc són les cançons que ja han sortit, però la gràcia està en poder alimentar les plataformes digitals i mantenir la part artística del projecte. Això ho faig a través de la meva proposta escènica als concerts: dono un valor i un plus afegit a través de l'aspecte audiovisual. De fet, estic preparant un projecte nou que encara li dona més valor a la meva creació artística: una pel·lícula d’E-namorat. 

Una pel·lícula que resseguirà la història d'amor del disc?
Al principi només era una idea que jo tenia al cap, però fa dos caps de setmana es va començar a desenvolupar tot plegat. Vam començar a gravar i ja s'està tornant una realitat, així que em sento amb prou seguretat per començar-ho a anunciar. Per a mi, era un pas totalment natural. No hi havia una altra manera de portar-ho a l'audiovisual que no fos a través d'una pel·lícula. E-namorat és una història que es desenvolupa cronològicament: té un inici, un nus i un desenllaç. A part d'això, se'm relaciona molt directament amb el que jo estic intentant en aquest projecte, que és plantejar-lo no només com un projecte musical, sinó que també inclogui una part molt d'audiovisual. Tot i que ara mateix soc un artista molt petit i a nivell de recursos això és un desemborsament gegantí, és un petit repte i una petita aspiració que tinc.

Aquesta passió per l'audiovisual té a veure amb el teu nom artístic, Adrien Broadway?
Volia donar-li un sentit al meu nom més enllà de la meva passió pels musicals quan era petit. Volia anar més enllà i donar-li aquest caire de Broadway a través del cine i de l’espectacle. Així, podia oferir un paquet complet amb el meu projecte i el meu nom, Adrien Broadway. 

Tot el disc està ambientat en l’era digital. Per què fer-ho així?
El 90% de les cançons sorgeixen per moments que he viscut jo, tot i que també he tirat de fantasia perquè la gent se la pugui fer seva. I aquesta és la meva realitat. La cançó que ho obre tot, “On-line”, és un match. Jo vaig trobar l’amor així. Avui dia tothom passa per l’era digital i per les noves tecnologies, i per a mi no tenia cap mena de sentit no fer-ho així. També li dono aquest deix tecnològic amb la producció del tema, fent-la molt més digital i moderna, tirant fins i tot fins a l’urban actual i l’autotune. 



El disc compta amb una “Intro_” en què s’escolta un àudio de fons. Què és?
És un fragment de «Moulin Rouge», una pel·lícula que parla de l'amor, i que, a més a més, és un musical. Cosa que es lliga amb el nom artístic Broadway. No he deixat res a l’atzar en aquest disc, tot està afiladíssim. I això no podia ser menys: extrec una frase d’un musical que parla de l’amor i faig un sàmpler d’un fragment on s'hi diu que “el més gran que et pot succeir és que estimis i siguis correspost”. Per mi, aquesta és la clau d’E-namorat: tota la història d’amor és corresposta. No és una història patida, és una història viscuda. Per això, tot el disc té aquest punt optimista.

El tema que ho va iniciar tot, “Boig x tu”, fa referències constants a la cançó de Sau. És un referent important per a tu?
Sau m'ha acompanyat tota la vida, i el “Boig per tu” també, des que era un marrec. L'he cantat a tot arreu on he anat i també n’he fet versions als meus concerts. M’ha acompanyat com ho ha fet amb el 200% dels catalans, perquè és una cançó que ja forma part del nostre imaginari. A banda d’això, per a mi és molt interessant, perquè parla de l’amor d’una forma molt metafòrica, tot i que el títol de la cançó sigui la declaració d’amor més literal possible. Per això, vaig jugar amb la idea de donar-li la volta i, amb tot el respecte i admiració que li tinc a la cançó, portar-la al 2024, on, per a mi, la composició és totalment literal. Ja no diem que volem estar amb la lluna, sinó que ens dirigim a la persona que ens agrada directament. Em semblava molt interessant fer aquest contrapunt entre el clàssic i el modern. 



Entre les noves cançons, l'única que no havíem pogut escoltar abans és “Beat”. Per què aquesta?
És una cançó que des del principi sabia que funcionava per obrir l'espectacle de presentació del disc. Crec que era molt interessant deixar-la com una cançó que quedés una mica apartada, l'única que no es publiqués com a senzill, i que fos la primera impressió del concert. Així podia entrar com una cosa fresca.

Una de les altres novetats, “Arcade”, incorpora sons de videojocs al fons. És un món que t’agrada?
En realitat, no m'agraden especialment els videojocs, però volia donar-li l’aire vuitanter que desprèn jugar en un saló de màquines recreatives. Reflectia molt l’esperit retro que buscava, una mica Stranger Things. Volia agafar aquesta estètica retro i convertir-la en moderna, afegint-hi ritmes de bateria i un sàmpler d’un anime, que li dona un toc més otaku. M’agrada molt jugar amb diferents estils i crear sons que vagin més enllà.  

El disc acaba amb “Crèdits”, en què referencies tots els temes del disc. Era una manera de tancar, com en els crèdits d’una pel·lícula?
Quan estava component l'àlbum, sempre pensava en què estava fent una història i, per tant, no hi havia una altra manera d'acabar-la que amb uns crèdits. A més, això també donava peu a portar-ho a la pantalla i de relacionar-ho amb la cinematografia que envolta aquest projecte. També era molt interessant que aquesta cançó referenciés tots els temes del disc, ajuntant tota la història en un final apoteòsic d’acceptació, de llàgrimes i de felicitat per tenir el cor ple. 



A això li segueix una “Outro_”, que és una continuació de la melodia de “Crèdits”. 
Al final, la “Outro_” són com els crèdits de la pel·lícula real, perquè a “Crèdits” encara s’està explicant la història. La “Intro_” i la “Outro_” tenen un punt estratègic també; un principi per introduir el mood del disc, l’estil més vuitanter amb els sintetitzadors que van sonant fins a arribar al final de la intro, que introdueix unes vibres més mediterrànies… Perquè inevitablement el disc ha de seguir una estètica visual i sonora. 

Quina és per a tu aquesta estètica?
És mediterrani-neó. Són les vibres que transmet. Era molt interessant que la part visual i la part sonora tingués la meva part mediterrània, perquè és inevitable, però també que tingués el neó retro que forma part de l’àlbum i que quedés palesa aquesta dualitat dins el mateix àlbum. 

Amb aquest disc trenques completament amb el teu so i l’estètica del teu anterior disc, “Síntesi auditiva”. Per què aquest canvi?
Com amb la majoria de les coses que han passat amb aquest projecte, ha sigut un procés natural. La indústria musical canvia cada dia i el panorama musical català ha canviat moltíssim des que jo vaig començar a fer música. En aquell moment, per inèrcia, em va sortir fer-les en castellà i amb un rotllo més orgànic. Jo soc catalanoparlant, he crescut, he viscut i respiro en català, però mai havia trobat el moment de fer cançons en la meva llengua. Però, com tot, el panorama musical també ha evolucionat i ha sortit una escena catalana molt xula amb Figa Flawas, The Tyets, Julieta o Mushka, que fan un pop més urbà, més modern amb una sonoritat més fresca i juvenil. Ja no és la música de Festa Major ni les trompetes que havien regnat durant l’última dècada. Jo em sento molt identificat amb aquesta nova escena, perquè representa la sonoritat que m’agradaria tenir, amb la producció que busco, i tot va anar encaixant a poc a poc. Així que vaig dir-me que era el moment de fer coses en català amb un so més urbà, més modern i més produït.