El segon disc de La iaia després de Les ratlles del banyador (Música Global, 2011) representa un gir copernicà en pràcticament tots els sentits. És una obra inequívocament valenta, indubtablement valuosa i radicalment diferent del que, molt probablement, esperaven la immensa majoria dels seus seguidors. La iaia es transmuta en un power-trio i ens ofereix un arriscat aiguabarreig de cançons de temàtica onírica i, en conseqüència, menys explícita. Embolcallades amb un nou so electrònic, internacional, tremendament compacte, cerquen la transcendència mitjançant el risc premeditat, el criteri artístic, la llibertat interpretativa i una notable manca de concessions a la galeria.