Millor disc de folk en català del 2014

Xavier Baró: "La cançó popular ha estat la portaveu dels humils i els desfavorits"

'Allau d'estrelles solitàries' (La llàntia, 2014) ha guanyat el Premi Enderrock de la crítica al millor disc de folk. Són sis cançons com sis cops de puny compromesos amb la gent humil i amb els seus problemes per sobreviure. Sis lletres corprenedores, unes d'autoria pròpia i altres adaptades de lluminàries del folk universal i la poesia. Un disc que és com un pou sense fons i que canta a les classes humils i treballadores. Xavier Baró actuarà properament a l'Auditori Barradas de l'Hospitalet de Llobregat, en el marc del festival BarnaSants (15 de febrer), i tancarà el nou cicle Tunes & Roses de la sala Jamboree de Barcelona (21 de maig).
text: Jordi Martí Fabra Fotos: Juan Miguel Morales

EDR: Una vegada, parlant d'Atahualpa Yupanqui, vas dir que ja ningú no canta a la pobresa. I aquest és un dels punts on la música folk de veritat té coses a dir. En aquest sentit, "Allau d'estrelles solitàries" sona com una cançó compromesa amb la realitat, ara que la majoria de cançons sonen compromeses amb la publicitat.
Xavier Baró: La cançó popular està compromesa amb la persona. Resulta que la cançó popular, ho diu el mateix nom, surt del poble, i el poble sempre ha estat enfrontat amb el poder; el poble, per sobreviure, ha hagut de treballar pel poder, dependre d’ell per a no morir-se de gana, sofrir els seus abusos. I aquí comença la guerra. I la cançó popular ha estat la portaveu dels humils i els desfavorits. Atahualpa Yupanqui, a les Coplas del payador perseguido, diu: 'la vida es perdida trabajando en campo ajeno, i la rebelión es mi ciencia'. Allau d’estrelles solitàries podria haver sorgit del vers de Yupanqui 'y son pa mi los agravios que le hagan al paisanaje'.

EDR: També musiques "Sense el ressò del dring", de Joan Salvat Papasseit, un d'aquells poetes que imaginem sempre joves i valents, a l'extrem oposat de les venerables patums... Què t'agrada més de Salvat?
X.B: Que és essencial. La bellesa és en cada paraula, i viu d’esquena al món materialista. Per l’amor d’una noia, per una mirada, per un bes, està disposat a ser pobre. I com dic, els seus poemes canten, no hi ha foscor; tot és llum, la de l’altre costat de la mesquinesa i la maldat. És un dels grans poetes universals. 

EDR: A "Daus negres" sona un ambient molt especial, amb l'arpa de Josep Maria Ribelles, que t'acompanya als teus concerts actuals. La cançó fa pensar en les cançons d'amor i d'odi de Leonard Cohen. Què aporta Ribelles a la teva música?
X.B: En aquesta cançó, concretament, volia contrastar l’aridesa i la foscor de la guitarra amb el so cristal·lí i esperançador de l’arpa. Llum i tenebra, això és el que busco amb aquesta formació.



EDR: Per què has triat una adaptació d'"El jove joglar" de Bob Dylan per incloure-la en aquest disc?
X.B: Sempre m’havia agradat aquesta. Fa molts anys que vaig fer-li l’adaptació al català per a cantar-la jo a casa. Aquí, Dylan defineix molt bé el personatge del joglar, com la "Balada per a un trobador", de Joan Manuel Serrat. 'Qui llançarà uns cèntims en aquest joglar?'... Així estem, ara, no? Cantes, vas de poble en poble, i com diu Rimbaud: “Potser els que em miren ni tan sols em veuen”.

EDR: El tema de "Les noies treballadores" és una cosa així com 'l'alegria dels humils'? D'on surt la inspiració per fer-la?
X.B: D’una amiga meva que treballava en una fàbrica. Cada dia s’havia de llevar a les sis del matí, posar-se un uniforme, botes d’aigua, i disposar-se a passar un dia i un altre en una cadena de muntatge. Els diumenges són una estona molt breu: les nits, el mateix. Pocs moments per posar-se guapa. Fas un passeig, surts una estona, i a treballar un altre cop. Li vaig fer aquesta cançó i li vaig regalar. A Temps moderns, de Chaplin, està molt ben reflectida aquesta neurosi de la feina-presó. 

EDR: El disc es tanca amb "El nen d'Hiroshima", poema pacifista de Nazim Hikmet que va musicar Pete Seeger i que Ramon Casajoana, amb el Grup de Folk, va adaptar al català. Tu en fas una interpretació molt intuïtiva, oi?
X.B: Sí, quasi no la recordava. Ja havia pràcticament acabat el disc i la vaig somiar. Em vaig llevar amb la cançó rondant-me pel cap. No estava segur si entrava en el concepte del disc. Vaig anar a buscar la lletra a un d’aquells llibrets de folk que Hogar del Libro va publicar el 1968 i la vaig copiar. Em va semblar tan trista i d’ultratomba que vaig agafar la guitarra elèctrica i la vaig cantar com posseït per l’esperit del nen, sense pensar en estructurar-la ni res. Vaig fer una sola presa. Vaig deixar-la gravada per escoltar-la al cap d’unes hores, pensant que s’hauria de repetir o descartar-la. I quan la vaig tornar a escoltar em va deixar mut, em va impressionar molt. L’havia gravat a casa, al passadís, que té molta reverberació, i sonava com dins una cova. Llavors, amb la guitarra elèctrica vaig posar-hi una mica de sorolls atòmics, ni reverb ni res. Tal qual la vaig cantar per primer cop en molt de temps, és com està en el disc.