En un sector on els 'singles' i els 'trends' de TikTok coronen les preferències i els corrents musicals, els projectes que es couen a poc a poc, en els quals conviuen cançons de jazz fusió de set minuts amb arranjaments de quartet de corda o solos de trombó dins un bolero, semblen un miracle. Així és el nou àlbum de la vilassarenca Rita Payés, 'De camino al camino' (Sony, 2024), preciós, elegant i amb dos motors creatius, la intuïció i l’amor per la música

Text: Marc Ferrer. Fotos: Lorena Dini.

Què amaga la idea del títol del disc, 'De camino al camino'?
La idea queda explicada en el mateix títol, perquè entenc la vida com una recerca constant per saber què som i qui som, què hem vingut a fer en aquest món... Sempre he viscut la música com una formigueta, passet a passet, amb la idea d’anar fent i anar aprenent, tocar amb una altra gent, fer una cançó i interpretar-ne una altra... Tot queda englobat en la imatge que d’un camí he anat passant a un altre. I també volia plasmar el concepte que, per molt que camini, sempre tornaré a arribar al començament d’un nou camí. Penso que l’aprenentatge és etern.

És un disc que beu de molts orígens, però que no es lliga amb res. Com de lliure t’has sentit component aquestes cançons?
Al disc anterior, Como la piel (autoeditat, 2021), ja hi havia algunes composicions pròpies, però encara vaig gravar diverses versions. En aquest, totes les peces són originals, i crec que d’alguna manera m’he descobert amb aquest disc. És com una barreja de totes les coses que m’agraden, que al final és el que m’influencia a l’hora d’escriure les meves composicions. Quan faig una cançó és sempre des de la llibertat total, perquè si no fos així no tindria cap sentit. Jo em deixo fer i aquest és el resultat.

La teva música neix de la intuïció?
Això sempre, perquè la música sense la intuïció no seria res. Sempre he viscut la música d’una manera intuïtiva. El fet d’haver començat a improvisar a partir de les arrels jazzístiques va fer que hagués de tirar molt d’intuïció, i la sensació és que totes les meves cançons estan fetes de la mateixa manera. I crec que aquesta és la millor via per explotar la creativitat.



En aquest treball sorprèn el paper destacat d’un quartet de corda. D’on va sorgir aquesta necessitat?
El disc anterior el vaig tancar amb quatre bolos el gener del 2022 per als quals vaig escriure arranjaments de corda adaptats al repertori que feia en aquell moment. Aquells temes no els vaig gravar, i em va quedar l’espina clavada de continuar fent alguna cosa en aquell format, perquè realment em flipa. Em fascina el que pot arribar a fer un quartet, com sonen les cordes i l’aire que poden donar a la meva música. Una vegada decidit, des de la meva humil experiència com a arranjadora, vaig fer tots els arranjaments del disc. Això m’ha suposat més una manera de llançar-me a la piscina que no pas el fet d’escriure les composicions, perquè tinc els coneixements que tinc i mai de la vida ho havia fet de debò per gravar un disc.

Ha estat el repte més gran d’aquest disc?
Probablement, sí. El que passa és que he passat per moltes fases i he hagut d’enfrontar-me a molts reptes. Entremig he estat mare i de cop em costava estar pensant en el disseny, per exemple. Han passat moltes coses els darrers mesos, però des del punt de vista musical segurament ha estat el repte més gran. A més, m’ha funcionat perquè, tal com deia abans, vaig confiar en la meva intuïció. Quan ho vam tocar amb la banda només vam haver de canviar un parell de coses. Potser si ara vingués Maria Schneider em diria que els voicings són una merda, però a mi em sona bé [RIU]. De fet, vist amb perspectiva les cordes han agafat un pes molt important dins el disc. Hi ha un tema, “Tantas cosas”, en el qual només toca el quartet, sense cap altre instrument, i en global el quartet hi interpreta més cançons que la banda oficial.



També destaquen les lletres. Sempre has estat una intèrpret genial com a cantant i trombonista, però en aquest treball et descobreixes com una compositora molt sensible i personal.
En les lletres també he jugat amb la intuïció! A l’hora d’escriure probablement és quan tinc més dubtes sempre, perquè és el que menys he practicat i el que més he fet de manera inconscient. La veritat és que no sé gaire què s’hauria de saber [RIU]. La intenció de les meves lletres és agafar les idees que tinc al cap i mirar d’explicar-les de la manera més bonica possible. Hi ha lletres que parlen de coses en concret o que em fan sentir coses determinades, però també n’hi ha altres de bastant oníriques, escrites com si fossin imatges. Pot sonar molt friqui però és veritat, perquè són imatges que em ressonen al cap i que em provoquen sentiments molt concrets.



Al disc hi ha diverses col·laboracions especials, com per exemple la veu de Sílvia Pérez Cruz (“El panadero”).
La Sílvia és una artista molt generosa, que sempre té els braços oberts i em fa sentir que formo part de coses importants, a part de cantar que se te’n va l’olla. No cal que digui res més... [RIU]. El tema és fruit de la “Zamba de Juan Panadero”, de Manuel Castilla i ‘Cuchi’ Leguizamón, que també canta el Dúo Salteño. Me la va ensenyar la Lucia Fumero, i nosaltres la cantem sovint als bolos. Parla d’un paio anarquista que tenia una fleca sempre oberta i que a la nit oferia el pa gratis a tothom que no podia comprar-lo. I, d’alguna manera, el meu tema “El panadero” va dedicat a tots els ‘forners’ que m’he trobat pel món, la gent que m’ha obert casa seva amb els braços oberts i que m’ha ofert el que necessitava sense condicions.

També hi participen la reusenca Lau Noah (“No és la llum) o els alacantins Yerai Cortés i Tania García (“Por qué será”).
Lau Noah, que canta i toca la guitarra, és una persona increïble. I el guitarrista Yerai Cortés i la seva parella els vaig conèixer durant la gira de C. Tangana i vaig hiperflipar. Ell és boníssim, millor no es pot fer, i ella canta de manera megapreciosa. La seva cançó va sortir després de passar uns dies amb ells a Cadaqués.



La cançó “Juna” comença amb el batec d’un cor... De qui parla?
El so de la intro és el cor de la meva filla petita, la Luara, tot i que el títol fa referència a la Juna, la meva altra filla. Està extret dels ultrasons de la màquina Doppler, que et posen a la panxa perquè escoltis el cor del teu nadó. El productor Juan Berbín va fer màgia per empaquetar-ho. Ha quedat molt guai perquè, tot i que sembla superproduït, és un artefacte superanalògic i el que sona al disc és molt similar al que vam sentir jo i el meu company, Pol Batlle.

Es podria dir que és la cançó més especial del disc?
Totes les considero molt especials. Però, evidentment, haver tingut la Juna i la Laura és el més fort que m’ha passat a la vida, més enllà dels discos. La cançó l’he feta jo però m’imaginava que me la cantava ella. És la més antiga del disc, perquè la lletra la vaig escriure quan ella encara era a la panxa. Parla d’aquest caminet que m’imaginava que començàvem a fer juntes, jo l’havia de parir, però després havíem de viure agafades de la mà. També és una cançó a la qual he agafat una mica d’amor-odi, i això és curiós. L’hem tocat moltes vegades en directe a la gira de Pol Batlle, però de manera molt diferent. Per al meu disc m’he hagut d’anar trobant com a cantant, perquè estilísticament m’imaginava que era millor si la interpretava algú altre. Està escrita en anglès i la manera de cantar-la és una mica pop...

També t’has atrevit a compondre tres temes en català (“No és la llum”, “Benvingudes” i “Nana per les mamas”). Com ha estat l’experiència?
És la primera vegada que he escrit cançons en català i realment m’ha costat, perquè és com si em despullés encara més. Les altres sempre les puc interpretar i pensar que no són meves, i així em trec un pes de sobre. Però quan explico això sempre em diuen que precisament el més normal és que els artistes escriguem en la nostra llengua. Però a mi també m’agrada molt fer versions, i de cop em fa la sensació que puc compondre una cançó meva com si fos una adaptació en castellà o en anglès.



Propostes com la teva amb cançons de més de set minuts o amb un escenari ple de músics són complicades de veure en l’actual forma de consum musical de la música 'mainstream'. Com ho veus?
Sempre hi ha hagut maneres diferents de fer les coses. Penso que s’hauria de lluitar per crear més espais per a propostes artístiques que no siguin exclusivament mainstream. I no estic parlant només de mi, perquè em sento superprivilegiada amb el que tinc, sinó que s’hauria de cuidar molt més la música com a concepte. La quantitat de grans músics que hi ha a Barcelona és impressionant, i estaria molt bé que tots tinguessin el seu espai. És important donar-los visibilitat i permetre que puguin viure del que realment saben fer, que és compondre i fer concerts, i que no haguessin d’estar fent malabars per poder compaginar la vida artística i una estabilitat econòmica.