El grup gironí presenta el nou disc 'Ànima', en què cada cançó compta amb un col·laborador diferent

Sopa de Cabra: «El disc és com si haguéssim anat de viatge portant els Sopa a casa dels altres»

Com es pot fer rock’n’roll amb més de 60 anys? Sopa de Cabra no es rendeixen al pas del temps i ho fan amb Ànima (Promo Arts Music, 2024), vuit cançons –les primeres inèdites des de fa cinc anys– que són del grup i no ho són del tot, perquè en totes hi han participat altres artistes –Santi BalmesTriquellXarim ArestéSidonieBethPol BatlleYolanda SeyClara PeyaAnaïs Vila– que s’han introduït i fins i tot han modificat les composicions de Josep Thió i les lletres de Gerard Quintana
Text: Pep Blay. Fotos: David Ruano.


Quan passes els 60 anys ja no sents la pressió d’estar al dia de la música que sona...
Gerard Quintana: No cal. Et van arribant cançons a través dels amics.
Josep Thió: De vegades encara et sorprens. L’altre dia vaig veure que actuava una filla del Morente amb l’Habichuela. Hi ha un festival de flamenc a Girona i no sabia ni que existia...

Per mi la sorpresa són les vostres cançons d’Ànima. Un disc així neix després de preguntar-vos “Després de 40 anys fent rock, i ara què”?
G.Q: No. Va néixer mentre celebràvem la gira de 30 anys del disc Ben endins (Salseta Discos, 1991). Llavors ja vam gravar tres versions de cançons antigues compartides amb músics de diferents generacions.
J.T: Les havíem reversionat de tantes maneres que ja no ens vam arriscar a tornar-hi, i vam decidir posar-les a les mans d’altra gent: una la van produir Santos i Fluren, una altra David Rosell...
G.Q: Vam acabar la gira del Ben endins, que va durar dos anys i hauríem pogut fer un tercer any, i com que ens havia agradat molt la dinàmica de col·laboració, vam decidir continuar. Encara no havíem decidit que faríem tot un disc així, va ser un work in process.
J.T: L’any passat vam gravar quatre bases de cançons que jo havia compost a casa, que servien com a punt de partida per a un nou disc. Pensàvem afegir-hi col·laboradors. Però la resta de temes els vam anar posant a mans d’altra gent per compartir la creació.
G.Q: És com una parella que fa molts anys que estan casats i de sobte decideixen ser una parella oberta. Amb tot allò que implica d’intimitat, de fer alguna cosa junts, de compartir certeses o dubtes, què val i què no val... De sobte vius un cert alliberament amb la idea d’anar més enllà: sortir del cor de Sopa de Cabra però dins el paraigua de Sopa.



Com es tradueix això a la pràctica? Expliqueu-me el procés de treball de cada cançó.
J.T: Hi ha molt de tot. Sempre comença amb una maqueta, algunes cançons amb una idea més acabada, altres menys. En Gerard fa lletres i llavors plantegem les col·laboracions. Les primeres han estat el tap més difícil de superar. Triquell, per exemple, va passar una contraproposta i havíem d’intentar encaixar el que ell i nosaltres proposàvem. El Gerard es va desmaiar i tot. De cop vam sentir: patapom! [Es peten de riure].

Imagino que van ser coses de l’edat, no per la contraproposta del Triquell.
J.T: Al principi no ens acabàvem d’entendre. El Triquell i el Jordi Casadesús van venir amb un ordinador. Ells treballen la música primer amb ordinador i després la fan amb instruments. Vam flipar! És així com es fa ara! Però nosaltres som d’una altra generació i gravem d’entrada amb instruments. Ells es van sorprendre que partíssim d’una melodia sola amb la guitarra i veu. Deien: “Mira, si així també funciona la cançó!”. I jo responia: “És que no puc concebre una cançó si no funciona sola amb guitarra i veu. Per mi la música popular és això”.



Estic segur que amb altres músics, com Santi Balmes, la col·laboració devia ser més orgànica.
G.Q: Sí, amb Santi Balmes, Xarim Aresté i Pol Batlle érem més a prop. Amb el Santi va ser difícil, li vam passar un vespre i l’endemà ja ens l’havia retornat amb dues parts noves, brillantíssimes. Vam haver de fer un patchwork que vam acabar directament a l’estudi, a La Casa Murada. Pel camí van quedar moltes estructures, moltes estrofes...
J.T: Vam pensar en fer un mena de “Bohemian Rhapsody”, de Queen: fer-ne quatre parts i que cap es repetís.

Cada cançó està gravada en un estudi diferent?
J.T: Sí, vam voler que els nostres col·laboradors se sentissin còmodes, a casa seva: El Santi amb el seu productor, Ricky Faulkner, a La Casa Murada; Sidonie a Gràcia, amb Sergio Pérez; Clara Peya al Trampolín, amb músics de la seva banda.
G.Q: És com si haguéssim anat de viatge portant els Sopa a casa dels altres. I això era un contrast molt gran amb els primers temps de Sopa, en què érem molt gelosos que ningú toqués per nosaltres. En aquest disc hi ha una generositat total.
J.T: Jo ja no volia produir aquest disc. Vaig pensar que com a productor ja havia donat el millor de mi i no tenia res a aportar. Si des de “Camins” he fet alguna altra cançó rodona ha estat gairebé una carambola. Per això no em va saber greu deixar anar les cançons abans que estiguessin acabades. I això que... per exemple, Clara Peya té tanta personalitat que fa por, intimida una mica. Jo tenia clar que li encantaria la cançó que li vaig enviar, la tenia composta de feia temps però no la veia gens Sopa de Cabra. Però quan vam entrar a l’estudi, ens la va desmuntar en un moment. Llavors em convencia a mi mateix: “Si la Clara vol canviar-ho, no ve d’un acord. La cançó és la mateixa”. Al final va sortir preciosa, i encara més com la va cantar l’Anaïs.



Amb les lletres el procés de creació ha estat semblant?
G.Q: Això em preocupava molt. Als convidats els passàvem una proposta de text sabent que les podien remenar. I jo sabia que moltes estrofes desapareixerien. Va passar amb Triquell, vam eliminar versos perquè em van fer veure que explicava les mateixes coses de manera repetida, i no calia. A la de Clara Peya, l’última mitja estrofa la va escriure l’Anaïs, se la va fer seva. Aquest era el joc.
J.T: El Gerard va ser molt generós. Construïa una lletra i la donava com a punt de partida. Un dia em va dir: “Porto unes llibretes amb aquesta cançó”. L’havia reescrit amb més de quaranta llibretes, i després la va donar perquè la canviessin!

Quines són les cançons que sonen més Sopa del disc?
J.T: Les cançons amb Beth i Yolanda són potser les menys barrejades. Elles hi posen la veu. I quines veus! Són fantàstiques!