El terrassenc publica ara el primer treball íntegrament en català, 'La partida'

Miki Núñez: «Tant de bo pogués tornar al passat i dir al Miquel petit que tot anirà bé»

Text: Maria Folqué. Fotos: Arxiu.
Després de tres àlbums i sis anys des que va començar el seu projecte en solitari, Miki Núñez presenta el primer EP íntegrament en català, La partida (Música Global, 2024). El terrassenc ha escrit sis cançons que parlen de l’amor i la superació personal, mentre combina la faceta de cantant amb la de presentador de Zenit a TV3.



A la darrera edició de la gala dels Premis Enderrock vas dir: “No podré optar més a la categoria de millor disc en llengua no catalana”, i un any després ja has complert. Gravar un disc en català era una aposta clara que volies fer?
Abans d’Operación Truinfo, el 2018, només cantava en català, però quan vaig entrar al circuit de RTVE, Universal i Eurovisió, no és que em diguessin quina música havia de fer, però hi havia uns altres barems i uns paràmetres a seguir. Soc molt feliç fent cançons en català, component en català i explicant les meves històries en català. M’he adonat que no passa res si escric lletres en la meva llengua, perquè quan vaig a Sevilla o a Madrid canten igual les cançons en castellà que les que són en català.

Ha passat alguna cosa que ha fet que decidissis que ara era el moment de publicar un disc en català?
No hi ha hagut un detonant com a tal, crec que ha estat el temps i que he trobat a faltar escriure més cançons en català. Com quan agafes una feina que saps que serà temporal, però la fas per estalviar i així després poder fer el que vols.

El primer senzill va ser “Dins el meu cap”, una cançó amb un so més electrònic i una base de sintetitzadors. En què t’has inspirat per incorporar aquesta nova sonoritat?
“Dins el meu cap” havia de ser una cançó totalment funk. La vaig fer així i m’agradava molt, però pensant amb la banda com fer-la en directe ens va fer por que no s’entengués. No sabíem si la gent en una festa major a les tres de la matinada entendria aquest estil quan la majoria ha vingut a escoltar cançons com “Celebrem”, “La venda” o “Me vale”. Llavors el meu germà va proposar de sintetitzar-la i donar-hi un toc d’electronic dance music. Tot i això, no sabíem com ho podríem defensar en directe, perquè a mi m’agrada tocar amb els instruments, sense tirar bases. I al final vam decidir incorporar-hi els ‘pitos’ com a vents, i crear una festa absoluta.



Trobes a faltar la música festiva que recorda la dècada del 2010 amb grups com Txarango?
Hi ha una generació, que ara tenim entre 26 i 30 anys, que hem crescut amb una música que era obligatori que fos bonica, amb un sentit estètic que ens cridava l’atenció per escoltar la tornada diverses vegades. No dic que la música actual estigui malament, però no m’hi sento representat. La meva proposta tampoc és exactament el que es feia aleshores, sinó que he adoptat aquell estil i l’he sumat a la música pop més directa que es feia en l’àmbit estatal, com La Oreja de Van Gogh o El Canto del Loco, per tal de crear el meu propi mestissatge de pop recte i ‘pitos’.

L’EP es tanca amb “Serem més forts”, on cantes: ‘Són tantes les vegades que no he cregut en mi’. Com portes la confiança en tu mateix ara que tens una gran exposició pública?
A la cançó sembla que tots aquests problemes s’hagin solucionat, però encara em queden moltes coses per fer. Gent com jo, que vam començar en una banda de versions i de sobte ens hem fet coneguts, tenim una síndrome de l’impostor molt gran. Abans de pujar a un escenari sempre penso que ho he de fer molt bé, però no només per al públic, sinó per a tots els que no han tingut la mateixa oportunitat ni la visibilitat que he tingut jo. Ho vull fer bé perquè la gent pensi que potser em mereixo una mica tot el que m’ha passat.

La lletra és com una abraçada per dir ‘tot sortirà bé’ a qui l’escolti. T’ha servit a tu també per reconfortar-te?
Quan era petit, tot i ser un ‘nen feliç’ com diu la meva mare, havia tingut molts problemes, sobretot perquè em comparava i pensava que no valia tant o que era menys que els altres. Ara, miro enrere i penso que tant de bo pogués tornar al passat i dir al Miquel petit, el d’aquella època, que tot anirà bé.



És un disc molt positiu, amb missatges reconfortants i històries d’amor, però suposo que no sempre estàs així.
Quan estic trist, escric cançons alegres. De cançons tristes com a tals no n’he sabut fer mai; el més proper que hi ha al disc és “Deixa que et porti”, que té una estètica més nord-americana, rotllo Post Malone. És una cançó que potser no s’entendrà, però necessitava escriure aquest missatge, perquè quan no em ve de gust tirar endavant és quan més ganes tinc d’escriure cançons per avançar.

El teu paper d’artista el compagines amb la faceta de presentador, primer amb 'Eufòria' i ara amb 'Zenit'. Com ho portes?
Sincerament? Bastant fotut, perquè és complicat. Per sort, tinc una família meravellosa, una parella fantàstica i uns amics magnífics que m’ho posen tot molt fàcil, i els estic molt agraït. Tot i això, sempre he dit que el dia que la meva música comenci a quedar coixa o que no pugui més, deixaré tota la resta per dedicar-m’hi plenament, però de moment puc amb tot.