El conjunt santboià Trau, guanyador del concurs Sona9 del 2014, reapareix amb un EP de vinil de quatre temes, 'Tu de què ets: de xocolata, de nata, de crema... o no ets de dolç?' (U98 Music, 2024). Les cançons reflexionen de manera satírica sobre contradiccions humanes a través d’un pop-rock britànic de clara inspiració seixantera

Text: Sergi Núñez. Fotos: Arxiu.

 
Des del darrer disc, '33/45' (U98 Music, 2020), hi ha hagut una pandèmia pel mig i canvis de tendències en el pop 'mainstream' català. De quina manera ha afectat Trau?
Roger Gascón (bateria): Som un grup que anem a la nostra i al marge del que es cou a l’escena pop catalana. Òbviament, ens encantaria formar-ne part, però el més important per a nosaltres és fer la música que ens agrada. Això no vol dir que sempre fem el mateix i que no evolucionem. Després de la pandèmia, com que no vam poder presentar el disc anterior amb una gira, aquest l’hem treballat més lentament perquè no ens passés el mateix.

Com ha evolucionat el vostre so inspirat en el pop anglosaxó dels anys seixanta i setanta?
Pau Torrens (cantant): Hem buscat una sonoritat més actual i no tan concreta sobre els referents dels seixanta i setanta.
R.G: És el primer cop en quinze anys que participo en un disc i no el produeixo. A l’anterior vaig fer una producció molt minimalista, en canvi aquest l’ha produït el guitarrista del grup, Jordi Bastida, que ha explorat un so més indie i actual. Com que som un grup molt democràtic, si algú té una idea li deixem espai perquè la desenvolupi i, en aquest cas, les capes de guitarres i teclats són espectaculars.

'Tu de què ets: de xocolata, de nata, de crema... o no ets de dolç?' Com se us va acudir un títol tan enrevessat?
P.T: Estàvem fent una pluja d’idees per al títol, se’m va ocórrer aquesta frase típica i tothom va riure. Està inspirat en les lioneses, unes postres molt nostrades. A més, tot plegat pren sentit en el context de les nostres cançons pop, perquè Phil Spector ja deia que una cançó és com un bombó. I fent-ne una adaptació a la catalana, la lionesa és un dels dolços més identificatius que tenim.
R.G: És una frase que només podia dir en Pau i a tots ens va semblar molt bona, perquè ens fa pensar en les lioneses.



A més cada cançó té un avanttítol. Quin sentit li heu volgut donar amb aquesta explicació?
R.G: Si analitzem els temes, el primer llançament, “Xocolata: Sembla que algú s’ha autoplagiat”, té un punt més amarg i de mala llet que les altres cançons. I la que es titula “No ets de dolç: L’ésser més excepcional també és bastant normal” és la que s’assembla menys a un senzill, que es fa per agradar i captar l’atenció, com un dolç.
P.T: Els títols van començar com una parida però després ho vam anar lligant i ha pres sentit. Volem que les cançons siguin píndoles dolces.

La primera cançó parla de l’autoplagi. Teniu aquesta sensació a l’hora de fer cançons?
R.G: L’autoplagi és una cosa que s’ha fet des de sempre. En la música dels seixanta era una constant que molts grups que treien un senzill d’èxit, el següent el calquessin pràcticament igual. És el cas de The Kinks amb “You Really Got Me” i “All Day and All of the Night”. Tenen el mateix so, estructura i tipus de solo i rif. En el nostre cas, li hem posat aquest títol perquè al tros de la cançó que diu ‘sembla que algú s’ha autoplagiat’ copiem una cançó meva de fa anys.

Quina és?
R.G: M’estimo més que la gent l’escolti i investigui, però us donaré una pista. No és una cançó de Trau sinó d’un altre projecte del qual vaig formar part.



A “Nata: Els temps que ens han tocat passar (t’hi hauràs d’acostumar)” reflexioneu sobre la dictadura de l’algoritme a les xarxes socials. Com porteu la vostra presència a les xarxes?
P.T: No volem formar-ne part, però alhora hi posem una mica la pota, perquè, com diu la cançó, si no hi ets, no en formes part. El missatge és molt més una reflexió sobre aquesta contradicció a les xarxes que no pas una lliçó contra ningú. Que cadascú faci el que vulgui, però creiem que tots plegats estem massa absorbits per l’algoritme i, de vegades, sembla que ens haguem tornat bojos.
R.G: Tots hi acabem caient d’una manera o altra, perquè en certa mesura tenim l’obligació de ser a les xarxes socials.
P.T: És una arma de doble tall, però està bé criticar el que crea la humanitat. Vivim en món tan xungo que és molt necessari poder dir-ho.

Creieu que hi ha més llibertat creativa ara o fa 50 o 60 anys quan el control l’exercien els grans segells discogràfics?
R.G: És bona, aquesta pregunta. Tinc la sensació que no hi ha hagut cap època bona en aquest sentit. Als anys seixanta, els segells manaven i si no tenies els contactes, els diners o no eres al lloc i al moment oportú perquè algú et veiés, ho tenies fotudíssim. Ara, en canvi, tenim accés a tot, però depenem d’algoritmes i d’altres factors totalment externs a la qualitat musical, al talent i a les cançons. Crec que el món de la música és un dels més injustos que hi ha perquè hi ha molt de talent que no coneix ningú. I sempre ha estat així. L’altre dia vaig descobrir un grup boníssim dels anys seixanta que no havia escoltat mai: els anglesos July, que feien rock psicodèlic.