Quatre anys després d’haver enregistrat 'Rodrigo Laviña y su combo' (Say It Loud Records, 2021), Extraño Weys presenta el tercer disc, 'Les abelles palmen, però els pàjarus encara canten' (Bankrobber, 2025). Des d’un lloc resguardat del bosc, allunyat de la civilització, però sempre amb una visió crítica, el combo de hip-hop mediterrani format per les rimes de Rodrigo Laviña i els beats de Patxi Vazili ‘Viktor Pizza’ factura un rap pensat i, enmig d’uns temps accelerats, cuinat sense pressa

Text: Anna Pérez Sarlé. Fotos: Jep Jorba.

Sou figures històriques del hip-hop català. Després de més d’una dècada de carrera –i abans amb At Versaris–, us pesen les expectatives de la gent quan publiqueu un nou disc?
Patxi Vazili: A mi, en absolut, perquè ens definim per fer música sense pretensions. Més enllà que d’entrada la sentim i ens agrada a nosaltres, també és important i guai que agradi a la gent, però això és una recompensa que ve després. Si hagués de fer música pensant en el que agrada al públic segurament seria molt diferent.
Rodrigo Laviña: Comparteixo el que diu el Patxi, perquè no és una qüestió de pressió. En tot cas, és una exigència amb nosaltres mateixos. Primer artísticament, per sentir-nos reconeguts en la nostra música, i segon, perquè el que fem i sentim estiguin el màxim de prop. Tot i això, sí que noto el pas del temps. Tinc ganes de fer coses i de vegades no tinc prou energia per poder-les executar. Per tant, són dues gestions autoimposades i la gestió se la fa cadascú a casa seva.
 
També hi ha hagut un canvi molt gran en els últims anys en la manera de produir la música i de compartir-la. Els artistes us heu hagut de convertir en els vostres propis agents de màrqueting. Com us sentiu respecte als nous temps? Us afecta?
P.V: Això ens afecta segur a tots. Hem de ser els nostres propis agents de màrqueting, perquè si no, ens quedaríem fora de l’escena. En aquest sentit, crec que no hem fet gaire la feina, mai no hem cuidat la nostra projecció cap enfora. La sensació és que tenim un producte que ens representa i que ens agrada, però no volem estar donant la ‘turra’ a la gent tot el dia, que és una mica el que s’imposa avui en dia. Aquest és un joc al qual no ens agrada participar... Vam treure el primer disc fa onze anys, Variacions en fu-remoll de la 5a Simfonia inèdita de Roger Linn (Say It Loud Records, 2014), i el segon el 2021, Rodrigo Laviña y su Combo, i no fem llançaments cada mes com la resta d’artistes actualment. És una moguda que ens prenem amb molta calma i amb molt d’amor per intentar que el resultat ens representi i poc més.
 


Al disc hi ha frases com ‘iaios fent música per iaios’ o ‘callos, olivetes i braves’, i també es menciona un Bitter Kas, unes anxoves... Us sentiu en una posició més relaxada pel que fa al contingut de les cançons?
R.L: Sí, perquè la moguda ens la devem a nosaltres mateixos i ens la prenem en conseqüència. A més, ens anem fent grans i tampoc tenim la necessitat excessiva d’omplir els textos de síl·labes… El silenci també és música. A més, tenim la vocació de fer música de manera natural, sense forçar com ha d’arribar a la gent. Fem cançons amb vocació de viatge i de continuïtat, a l’àlbum no és que no hi hagi estridències, sinó que les pujades i baixades no són sobtades, les fem amb un progrés més suau.
 
Enteneu la música des d’una perspectiva generacional?
R.L: Escoltem i vivim els discos com un viatge. Aquest disc és una manera d’entrar en una cova on ens anem endinsant perquè hi ha un foc al final, i la idea és anar descobrint què passa fins a arribar-hi. No sé si estem més tranquils, tenim la mateixa mala folla i mala bava que el primer dia, però busquem una altra manera de dir les coses per comunicar-nos.
 

RIMES DEL BOSC I LA NATURA

Les referències a la natura són presents a tot el disc, des del mateix títol, 'Les abelles palmen però els pàjarus encara canten'. Sembla una idea optimista, però qui són les abelles i qui són els 'pàjarus'?
R.L: Tots els discos d’Extraño Weys comencen amb un hosting d’El Gordo del Puru, el tercer membre del col·lectiu, tot i que és un component díscol que costa d’arrossegar. El títol és una de les frases que diu a la introducció que, precisament, està molt vinculada a la natura i al bosc: "Els rius s’assequen, les abelles palmen, però els pàjarus encara canten". D’alguna manera, reflecteix el nostre estat d’ànim i la nostra posició en el món.
 
Quina és la vostra visió del món?
R.L: Des d’una visió macro, pensem que el món està fet una merda, amb les extremes dretes populistes, el trumpisme creixent a sac posant en perill fins i tot la nostra pròpia existència. I en un marc més micro, entenem la música com un panorama amb molta llibertat i amb capacitat per fer coses, però alhora també parasitada i utilitzada d’una manera espúria, que no ens interessa. I el mateix passa amb les nostres vides... Ja tenim quaranta pals, estem en un procés de decadència total, en el marc de la situació general i particular, però encara cantem. La idea és que, mentre tot s’està ensorrant al nostre voltant, fem música per trobar la pau interior i compartir-la.
 


El tercer disc demostra un treball cohesionat, com sempre amb molta importància en les bases i els samplejos. Quin és el procés de producció de Viktor Pizza?
P.V: Darrerament, faig servir molt la tècnica del remix. El Rodrigo es grava els versos amb un beat qualsevol i un cop tinc la seva veu gravada a capel·la, produeixo el beat de la cançó des de zero. Aquest procés ens ajuda a donar-li coherència, per construir un àlbum que sigui un viatge i no pas que cada tema sigui un bolet. Intento que tot plegat englobi un concepte, una idea.
 
I Rodrigo Laviña, com reps la gravació definitiva? Perquè no és una tècnica que els rapers utilitzin gaire sovint...
R.L: És brutal, és a dir, increïble! Primer, perquè confio molt en el criteri del Patxi. Fa molts anys que som amics, i la música és una excusa per trobar-nos. Té una visió molt particular del gènere, que jo també comparteixo, perquè fem la majoria d’escoltes de manera conjunta. Sempre és una sorpresa quan em torna un tema amb un nou coixí sonor, perquè és un univers que no havia escoltat al principi. Ens agrada molt el resultat perquè manté la coherència, però a la vegada ens porta a un lloc nou. Tot i que el rap és una música molt urbana, la sensació final dels nostres temes ens recorda la natura, i això s’aconsegueix treballant de manera cohesionada i adaptant cada tema a què necessita un viatge pel bosc.

El tema que tanca el disc, “La vida sabrosa”, és molt diferent de la resta per les bases electròniques i la col·laboració de C.H.A. Com s’ha gestat?
P.V: És un tema més electrònic i té la col·laboració de C.H.A., una rapera catalana però nascuda a Nova York i amb influències panamenyes. Fa poc temps que rapeja, però ho fa de manera increïble. La vaig descobrir en un concert amb deu persones; va sortir a fer les proves de so i vaig flipar. El tema ha quedat brutal, i realment és molt diferent de la resta del disc. Volíem fer una aproximació a la música electrònica, però des d’una altra banda del rap, i ha quedat genial.

Com heu plantejat la posada a escena d’aquest projecte a l’hora de plantejar una gira?
R.L: Farem un primer concert de presentació l’11 d’abril a la sala Upload de Barcelona, un local que ens agrada molt perquè es pot sortir a la porta a fumar, i després tornar a entrar sense que ningú et digui res... És un paradís estrany dins la metròpoli barcelonina. El format que portarem en directe serà el mateix que vam fer amb la presentació del disc anterior, acompanyats de bons músics. Serem vuit persones a dalt de l’escenari, amb els vents de la trompetista Alba Careta i la saxofonista Irene Reig, i una banda amb el bateria Aleix Bou, el baixista Ramon Vagué, el guitarrista Santi Careta i la part vocal amb Marta Garrett, Christian González i jo mateix.

Per tant, amb una formació musical de luxe com aquesta, el directe sonarà força diferent del disc?
R.L: És cert que és un format ambiciós, però en realitat és una reinterpretació del disc, amb músics molt bons a qui donem el seu espai. El directe d’Extraño Weys va més enllà del format de frontman, és una visió molt coral i amb la mateixa filosofia amb què fem la resta de coses. Els concerts seran un viatge diferent i nou que reinterpretarà la sonoritat dels temes. Amb aquests companys mirarem de fer uns quants bolos i sobretot de passar-nos-ho bé, que al capdavall és el que ens fa feliços.