La cantant i baterista penedesenca Nerea Bassart presenta el seu tercer àlbum, Sense casc (Rambla Discos, 2025). El resultat de les cançons és una renovació pop i rock que explora experiències vitals, emocions i moments quotidians. Per primer cop signa amb el seu nom, sense el trio, fruit del seu procés creatiu, la feina de producció i l’evolució artística. L'àlbum sortirà demà, i avui n'estrenem una de les peces: "Nous racons"

Text: Ares Marí. Fotos: Juan Miguel Morales.

Quin va ser el teu inici en la música?
Vaig començar fent versions acústiques als bars, i també vaig formar part de dues bandes. Primer, amb Wiosna, un grup de ska on tocava la guitarra, i després amb See You Monday, on tocava la guitarra i ja feia les meves cançons. Tenia moltes ganes de fer directes, però trobar bolos i quadrar horaris en un grup amb molta gent és molt complicat. Així que vaig començar a actuar sola, combinant versions i temes propis. A banda d’això, també formo part d’un grup de versions, Femme Versions, on toco la bateria.

El teu primer gran aparador va ser el disc Polièdric (RGB Suports, 2019), de Lax’n’Busto, on vas posar veu al tema “Quan em diguis que m’estimes”. Com va anar?
Tocar amb Lax’n’Busto va ser un gran pas. Va ser la primera vegada que cantava en català, perquè fins aleshores tot el que havia fet era en anglès. La primera experiència va ser molt divertida i curiosa. El que més valoro és la relació que vaig establir amb els membres del grup i especialment amb el guitarrista Pemi Rovirosa, que després va produir el meu primer disc.



Vas debutar en solitari com a Nerea Bassart Trio, on cantes i toques la bateria i la guitarra. Com influeix aquest caràcter polifacètic en la teva manera de compondre?
Aquesta manera de fer em permet abordar la creació musical des de diferents perspectives. Quan començo a compondre amb la guitarra, ja tinc clar que el procés seguirà un camí més tradicional. Per això també m’agrada experimentar i fer cançons amb el teclat o, fins i tot, amb la bateria, per poder arribar a resultats més sorprenents.



De fet, 'Sense casc' representa major risc i una evolució en la teva sonoritat. Què creus que el fa diferent dels anteriors?
El meu tercer disc és el resultat del somni de qualsevol músic i compositor fet realitat, perquè és el més divers que he fet fins ara. En lloc de buscar una producció homogènia, cada tema ha tingut el seu propi productor, depenent de si eren cançons amb un tractament de música més urbana o composicions més orgàniques.

És a dir, no et vols encasellar en un gènere concret?
No, he volgut fer un disc heterogeni. Així i tot, la veritat és que les cançons han estat escrites en un mateix moment vital i tot té una certa coherència. En canvi, des del punt de vista experimental la producció hi aporta aquesta diversitat d’opcions.



El primer senzill, “Indiana Jones”, amb el raper banyolí Daura Mangara, aborda la tendència a pensar en el futur. Per què?
Les meves cançons acostumen a néixer de reflexions internes i de vegades sento que estic ‘alliçonant’, però van dirigides a mi mateixa. “Indiana Jones” va de com m’obsessiona el futur, perquè m’oblido de valorar el que ja he aconseguit i em passo la vida marcant objectius. És una mena de carpe diem, però modernitzat.

I a “Aturar el joc”, amb Eduard Gener, què et preocupa?
També és una reflexió quotidiana sobre com escapar de la rutina i viure el present. Una de les coses que intento és fer cançons amb les quals la gent es pugui sentir identificada. M’agrada escriure cançons que comuniquin i, a partir d’aquí, que cadascú els doni el seu propi significat i se les faci seves.



En aquest cas has creat un videojoc interactiu per al videoclip. Com va sorgir?
Tot i que tenia uns recursos limitats, volia fer alguna cosa diferent. El videoclip juga amb la idea d’un personatge que queda atrapat en una rutina cíclica dins un videojoc, una escena que reforça perfectament el missatge de la cançó.

Abans deies que totes les cançons tenen una certa coherència entre si. Quin és el missatge d’un disc 'Sense casc'?
Cada cançó té el seu missatge, però en general el disc parla de com vivim i com gestionem les emocions. El tema que dona títol al disc parla de sentir-se desprotegit davant de situacions inesperades, i “Un miratge” és una manera d’animar-me a mi mateixa i dir-me que provi coses noves.



Quina creus que és la teva identitat com a artista?
El meu segell distintiu rau en les ganes genuïnes de gaudir de la música sense forçar una etiqueta concreta. Sempre m’ha costat definir-me en un sol gènere. No m’agrada encasellar-me, i per això el meu so evoluciona constantment.

Què podem esperar de la gira del teu tercer disc, ara que has fitxat per un nou segell i management?
He canviat el format del directe, perquè volia que fos més dinàmic. Fins ara em passava tot el concert asseguda a la bateria, però amb aquest disc combinaré diferents rols. Hi haurà parts on tocaré la bateria, en altres estaré amb el teclat i també faré només de vocalista.