Visitem la gran organista Montserrat Torrent al seu pis de Barcelona. Seiem al voltant d’una taula i ens ofereix molt amablement algun dels molts licors que li regalen quan viatja arreu del món per fer cursos, concerts i gravacions. Com no podia ser d’una altra manera, el lloc central de la casa l’ocupa un simpàtic orgue portàtil, company d’hores i hores d’estudi

Text: Jordi Martí Fabra i Oriol Pérez Treviño. Fotos: Juan Miguel Morales.

Torrent ha rebut el Premi 440 d’Honor i s’encamina cap als homenatges que els seus nombrosos deixebles li preparen per al seu centenari. Ella, de tota manera, confessa que el premi més valuós de tots és llevar-se cada matí per afrontar un nou dia de feina.
 
Com ha rebut el Premi 440 d’Honor 2025?
Amb molta alegria. Sempre penso que no me’n mereixo cap, de premi. I ho dic sincerament, no és falsa humilitat. També penso que potser me’l donen perquè soc una persona tant i tant vella... En fi, sigui com sigui, he estudiat tota la vida i m’ho prenc com un reconeixement a una persona que ha tingut una voluntat de tirar endavant, malgrat tot, i que ha anat fent malgrat que a vegades pugui caure. I quan dic ‘caure’ ho dic en sentit literal, eh? Fa poc vaig caure del llit a terra a Bolonya, on havia anat a fer una gravació, i per això no vaig poder anar a recollir el premi.
 
Però ens va fer arribar una frase molt bonica: “El millor premi és viure un dia més”.
Ah, sí! Aquest és el premi més important. Després de caure, encara estic recuperant les forces, però habitualment em llevo molt d’hora. Veig com es fa de dia i penso que he d’aprofitar el temps. Això és molt important. Diuen que la mort és la gran amiga però jo, aquesta amiga, com més tard me la trobi, molt millor.
 
La pràctica musical continua sent la seva ocupació principal?
Sí, sí, cada dia el que faig és estudiar. Ara he hagut de fer descans, posar-me gel al front i altres coses... i esclar, no podia tocar, amb una bossa de gel al front! Però a poc a poc m’he anat recuperant, i ara ja vaig tornant a la meva rutina i estic tocant prop de quatre hores al dia.
 
Quina és la seva rutina?
A les cinc del matí començo. M’assec a l’orgue, però toco sense motor per no molestar els veïns. A la cuidadora ja li he explicat i ja s’ha acostumat als sorollets de fustes que faig amb l’orgue. Jo estic molt bé i realment, tot i la meva sordesa, sento la música. Molta gent no s’ho creu de cap manera, i fins i tot em miren compassivament, com si els enganyés. Però és així, sento la vibració del so, nota per nota. I al cap d’una bona estona, quan ja puc endollar el motor de l’orgue, l’engego i continuo. Són molts anys d’entrenament de fons.
 
A quina hora engega el motor de l’orgue?
A les nou el matí. I de deu a onze toco el piano. He arribat a una entesa amb la veïna. Al principi em deia: “Si vostè toca el piano, jo no puc treballar”. I jo li contestava: “Si vostè no em deixa tocar, jo també em quedo sense feina”. I vam quedar que tocaria el piano durant una hora. El toco per entrenar la força, perquè l’orgue és molt, molt suau, i el piano és bastant dur.
 
I els concerts, com els porta? Són més una il·lusió o un cansament?
L’any passat va ser un desastre. Vaig fer molts concerts i vaig quedar molt esgotada. I això no ho vull repetir. Aquest any ho tinc tot més ben organitzat. Primer, les gravacions. Després, els concerts. És molt millor així. Quan ho vull fer tot alhora, estic perduda, perquè el cansament és molt gran. I naturalment tinc moltes més dificultats que no tenia abans. Sabeu què passa? Com que el cos humà es retreu, cada vegada soc més petita. I això vol dir que tinc una gran dificultat, de caràcter molt físic, per tocar amb el pedaler. Abans hi arribava bé perquè tenia les cames llargues. Ara, en canvi, m’he anat escurçant, escurçant... i m’he de plantejar com afrontar-ho. He arribat a pensar de no tocar obres de Bach amb pedal perquè tinc el perill de caure, vaig perdent l’equilibri i la cosa pot acabar molt malament. De manera que estic pensant com fer-ho, perquè encara tinc concerts amb obres de Bach.


 
És un repertori que ja deu tenir ben apamat...
L’any que ve pel centenari, Daniel Oyarzábal vol que al final toqui la Tocata i fuga en Re menor. I jo penso que és molt de compromís, com si em posessin una pistola al pit, perquè aquesta música la coneix tothom. Només que fallés en una nota ja em quedaria torbada. Ell es pensa que puc amb tot, però cal tenir present la idea que quan faci 100 anys ja no podré afrontar tots els repertoris. M’ho estic pensant... La Tocata i fuga no és difícil, però al mateix temps sí que ho és. Si la vols fer bé, qualsevol cosa és difícil.
 
I les gravacions, com les viu? Amb la pressió de saber que allò quedarà fixat, o amb relax?
Les gravacions de discos em creen una tensió fortíssima. Crec que per culpa de la pressió tan forta i del fred horrorós que feia a Bolonya vaig acabar caient per terra. Havíem de gravar a la Basílica de Sant Petroni, a Bolonya, un edifici magnífic, esplendorós. Però hi feia un fred! Una gelor! Es veu que havíem de fer-ho el mes de febrer perquè després a la plaça Major se celebra el Carnaval, es munta un escàndol de por i no hi hauria silenci a cap hora. Això va crear una tensió molt forta. Tocàvem amb Matteo Bonfiglioli en dos orgues distanciats –el temple té dos orgues diferents– i va ser una bogeria. El repertori era música del Renaixement, molt bonica, però feia tant de fred... Crec que per culpa d’aquesta situació estava tan tensa i vaig acabar caient daltabaix del llit.
 
Va poder acabar les sessions d’enregistrament?
No. La gravació dels dos orgues alhora sí, però una altra en què tocava jo sola, no. I no penso tornar-hi.
 


Quins altres projectes té a partir d’ara?
Ara vindran els concerts. L’1 de maig tocaré al concert a Sant Felip Neri, amb Giovanni Solinas, un organista italià que viu a Alemanya, i amb qui també aprofitaré per gravar un disc. El cor cantarà la Missa de la coronació de Mozart, i nosaltres tocarem la Fantasia en Fa menor, que Mozart va escriure per a orgue mecànic, que és com un rellotget. I també tocarem Beethoven, per arrodonir el programa. Després aniré a Alemanya, a Dülken, a fer aquest mateix concert. I l’any vinent hi haurà més actuacions, ja entrant en aquesta ‘obsessió’ de l’homenatge pel centenari. El 18 d’abril ens reunirem al Palau de la Música amb uns quants organistes, que han estat deixebles meus i estan planejant moltes coses. I mig en broma els dic que potser ni tan sols hi seré jo: “Si hi soc i en tinc ganes, ja us vindré a veure”. Però tant si hi soc com si no, suposo que es farà el concert. Per què se celebren tant, els 100 anys? Tan extraordinari és?
 

CENTENARI MONTSEERAT TORRENT

100 anys és una xifra rodona i imponent, no?
No ho sé... No soc conscient que tingui tants anys. Tot i això, quan penso que se m’han mort gairebé tots els familiars, això sí que és terrible i trist. Quasi no em queda ningú. Sento el que diu el pare Gregori Estrada [compositor, organista i musicòleg] i és cert: Tenim la sensació que tothom es mor, menys un mateix. L’ésser humà considera que tothom es morirà, i ell no. És una cosa psicològica. Com si tinguessis una carta de seguretat per quedar-nos en aquest món. Està clar que no és així. Però potser és això el que ens dona activitat i ganes de fer coses.
 
Passa més temps recordant o pensant en les coses que han de venir?
Les dues coses. Penso bastant en el que ha de venir i també penso en les coses que han passat. Però les que han estat molt desagradables procuro oblidar-les.
 
Però el fet de tenir tants deixebles organistes deu ser un motiu d’orgull.
Sí, això sí. També considero que ha estat més mèrit d’ells que no pas meu. Tot el que han aconseguit s’ho mereixen.
 
Quants alumnes ha tingut?
No els he comptat. Potser tres-cents? Recordo quan vaig conèixer Juan de la Rúbia, que tot just era un vailet però ja es veia que tenia molt de talent. L’any passat vaig anar a Valladolid i vaig conèixer un jove que està estudiant orgue i que té alguna cosa especial. Tot això fa molta il·lusió. Em sembla que tinc intuïció per notar quan hi ha un bon músic, i també per saber quan no cal insistir perquè no hi ha res a fer. Cadascú té les seves capacitats i hi ha molts casos en què no pot ser. Amb la música no hi ha res a fer, jo això ho he hagut de dir en molts casos. I de vegades s’enfaden amb mi, però què hi farem. Ara han fet una llista dels alumnes que he tingut i els volen convidar tots. Segurament tots no podran venir, però bastants sí que hi seran.

I vostè quan començava a estudiar, va tenir sort amb els seus mestres? Quins va tenir?
Vaig tenir Paul Franck, que era molt, molt sever. Una cosa tremenda. Recordo que em deixava tocant al Palau Nacional, feia veure que se n’anava però es quedava allà amagat. I de sobte, sentia uns crits: “No, no, no, no és així!”. Unes malediccions, un drama, una cosa horrorosa... I al final em va dir una cosa molt trista, que a Barcelona no hi havia lloc per a tots dos, i que me n’havia d’anar. I llavors Joaquim Zamacois li va dir: “Qui se n’ha d’anar és vostè. Aquesta noia es queda i vostè se’n va”. Per mi va ser una cosa molt dolorosa, perquè a pesar de ser tan dur, m’estimava molt. Tenia un caràcter molt violent i, per sort, la seva dona l’apaivagava bastant. Tots dos ja són morts. Ella el va deixar, no el va poder aguantar.
 
Després va estudiar amb el professor alemany Helmuth Rilling. Quins records en té?
Amb ell em vaig adonar que en aquell país la música d’orgue estava enfocada d’una altra manera. Per tocar havia de tenir també en compte la teologia, la cabalística, la simbologia... Tot. Rilling era un evangelista convençut, i em va dir que si no llegia la Bíblia protestant, mai no podria tocar Bach com cal. El cert és que no sé si hi ha tantes diferències, entre una Bíblia i l’altra. Ja no me’n recordo, fa molts anys d’això. Però és veritat que va canviar la meva manera d’entendre la música.
 
I com va ser treballar amb Ars Musicae, el grup pioner de la música històrica a Catalunya?
Van ser anys molt bonics! Enric Gispert era tota una personalitat, i també hi havia Jordi Savall, Montserrat Figueres... No era com ara, es passava bona part del temps d’assaig afinant. I recordo que l’Enric deia: “No ens en sortirem!”. Va ser molt important, perquè investigava molt. En aquell temps vaig anar a Alemanya a buscar la Declaración de instrumentos musicales, de Juan Bermudo. Amb la musicòloga Maria Ester Sala [1946-1994) vam estudiar-lo pàgina a pàgina, perquè parlava de temes dels quals no havíem sentit parlar en tota la carrera de piano. Se’ns va obrir un món.
 
Ha parlat de Maria-Ester Sala, gran col·laboradora en les seves recerques sobre l’orgue. I Josep Soler, quin paper hi va tenir?
També va ser fonamental. Em va dur a tot el món de Francisco Correa de Arauxo. Primer li vaig dir que no pensava tocar-lo, perquè em semblava que no tenia ni cap ni peus. Però hi va anar insistint i al final, per pesat, vaig tocar-ne una peça... I me’n vaig enamorar! A Correa de Arauxo espero trobar-me’l a l’altre món i tenir-hi bones converses.
 


Qui més espera trobar?
Bach, per descomptat, i a ell li faré una reverència. En canvi, Correa l’abraçaré, perquè el considero més humà. Mai no era diví. Podia ser exaltat, podia ser místic, però no era com Bach, tenia una altra mena de passió. Era un músic molt més com nosaltres.
 

UNA VIDA D'ORGUE

L’any 1965 va publicar un primer disc on ja quedava clara la seva vocació per recuperar patrimoni: ‘L’orgue del Vendrell’, dins la col·lecció ‘Antologia Històrica de la Música Catalana’, que va impulsar Edigsa.
Va ser una gravació important, que posteriorment es va reeditar. Encara recordo Antoni Ros-Marbà, allà assegut i coordinant-ho tot. Aquest disc va cridar molt l’atenció, perquè va fer que molta gent comencés a escoltar l’orgue d’una altra manera. Cal pensar que en aquell moment tot era molt precari, tant des del punt de vista dels instruments com dels intèrprets. I hi havia gent que tocava com si fossin saltimbanquis. Jo vaig tenir diferències, per exemple amb el pare Robert de la Riba, que tocava l’orgue del Santuari de Nostra Senyora de Pompeia, a Barcelona. Crec que quan em veien, pensaven: “Aquesta noia, què s’ha cregut?”. No crec que hagi creat cap escola, però he fet molta feina. Un dia parlant-ne aquí a casa amb Albert Blancafort, em va dir: “Hem d’estar contents, perquè hem ajudat a tornar l’orgue a la seva essència, però potser si nosaltres no haguéssim fet aquesta feina, algú altre ho hauria fet”. Quina gran lliçó d’humilitat que em va donar!
 


Com veu el món de l’orgue actual?
Hi ha músics molt bons, i també hi ha moltes vocacions. Tot i això, he de dir que trobo que n’hi ha que fan una mica de teatre quan toquen. Alguns ho deuen fer sincerament, perquè els surt la gestualitat, però altres ho fan per mimetisme. A mi els escarafalls no m’agraden. Prefereixo veure els músics concentrats i escoltant el que toquen. Però suposo que quan són joves el que volen és cridar l’atenció.
 
L’altre dia, a la gravació del discurs d’agraïment del Premi 440 d’Honor, va dir que encara quedava molta feina per fer quant a coneixement de l’orgue.
Crec que els nostres repertoris no són especialment coneguts. Quan toquem música catalana dels segles XVI, XVII i XVIII, molta d’aquesta encara és absolutament desconeguda. Penso que la gent que va a escoltar un concert d’orgue no ho fa només per passar-s’ho bé, tot i que hi ha qui pensa que ja n’hi ha prou amb sentir música frívola i que tothom quedi content. Tant de bo hi hagués també un temps per endinsar-se en un mateix a través de la música. Caldria explicar i fer entendre que la bona música d’orgue ajuda a la concentració i a la reflexió. Si la gent va a un concert d’orgue pensant que sentirà coses molt divertides i fàcils, potser es decebran. En canvi, quan s’explica bé, funciona i el poc o molt públic que hi va estarà preparat. Oi que molta gent es concentra per fer ioga, meditacions i altres coses per l’estil? Doncs, un concert també pot fer que la gent pensi una mica en què ha vingut a fer en aquest món, encara que això demani una mica d’esforç. No tot ha de ser materialisme.
 


Com li agradaria que la recordés tant el públic com els seus deixebles?
Com una persona que ha mirat de fer les coses el màxim de bé i ser justa, que no s’ha deixat endur per la ira, ni per la gelosia professional. Malauradament, hi ha tanta gent a qui li ha passat! Conec a persones que eren molt amigues i han renyit completament. Però, per què? No val la pena. El que he fet al llarg de la meva carrera penso que no ha estat excepcional. He estat una intèrpret discreta, no he estat creativa ni he compost cap obra. He fet feina, això sí. I també vaig cuidar molt la meva mare, fins que va morir. Això em va comportar destinar-hi molt de temps, com també la feina d’impartir classes al Conservatori. I després van començar els concerts arreu del món, que m’han suposat també molt de temps i dedicació.
 
Com és que mai no ha tingut la temptació de compondre alguna peça?
Només he fet alguna improvisació en certs moments de desesperació. Quan em passava alguna cosa molt grossa... em desfogava improvisant al teclat. Devia ser molt greu el que m’afectava perquè em posés d’aquesta manera, però mireu com són les coses, ara ja no recordo quines coses em preocupaven tant. A la vida, tot és relatiu, oi?