Text: Sergi Núñez. Fotos: Adela Montolí.

Triquell és una de les veus més diferents del panorama mainstream català pel seu discurs crític i poc autocomplaent, i pels seus múltiples referents, que venen d'universos i estils ben diversos. El 2023, el debut Entre fluids (Halley Records) li va valer el Premi Enderrock al millor disc revelació per la crítica. Ara, després d'un any sense concerts, el vallesà ha presentat un segon llarga durada, Paco deluxe (Halley Records, 2025), que homenatja tots els Francescs, Pacos, i Francesques que l'han envoltat al llarg de la seva vida: la seva millor amiga, l'àvia materna, l'avi patern, el pare i, evidentment, ell mateix. 12 talls heterogenis que transiten des del soft rock al shogaze passant per pinzellades d'electrònica de neoR'n'B, i que compten amb col·laboracions de Maria Jaume, Gerard Quintana, Xicu i Meritxell Neddermann.



L'any passat vas decidir aturar-te i cancel·lar alguns dels concerts que tenies previstos. Per què ho vas fer?
Estic en harmonia amb la decisió que vaig prendre, que era per pura supervivència. Vaig decidir aixecar el peu de l'accelerador perquè necessitava que la meva vida no fos una cosa única i monopolitzada. En aquell moment, em va servir per aprendre moltes altres coses que encara em serveixen per fer millor i de manera més terrenal la meva música. I pel que fa a la creació de l'àlbum estic amb la consciència ben tranquil·la perquè, independentment de com vagin les coses, he après i guanyat molt fent-lo.

Necessitaves prioritzar aspectes de la teva vida personal per sobre d'altres de la teva carrera artística?
Simplement, no vull estar fins a la sopa. No m'agrada perquè em cremo jo, el meu entorn, i deixo de gaudir com toca els concerts, que tenen un component emocional que, si te'l saltes, perden qualitat. En resum, devalues el que fas i comences a funcionar amb un pilot automàtic que desitjo no haver de tenir mai. 



El disc és com és per aquesta aturada que vas fer?
Ara fa un any, vam fer un full de ruta i ens vam plantejar treure el disc el març o l'abril, com el primer disc. Però després vam veure que calia treballar bé el directe i no encavalcar processos. Per això, vam creure que el millor seria primer preparar tot l'àlbum. Per això, vam estar tres mesos, entre desembre i febrer, a casa meva a Fonderola per gravar bé totes les maquetes. I a partir d'allà, vam fer la mescla durant dos mesos. I en els darrers tres mesos, en què ja teníem acabada la música, ens hem centrat en tot el món visual que acompanya al disc, que també mereix el temps necessari. Estic molt orgullós dels meus dos primers projectes, però vaig tenir molt poc temps per fer-los. I això passa factura. Per tant, diria que el temps és el privilegi que més he agraït del procés de creació de Paco deluxe.

Tot aquest procés que has viscut en el darrer any té a veure amb la primera cançó, "Em torno boig"?
Sí, clar. Jo crec que la vida adulta i la consciència sobre què passa al món, és a dir, d'on venim, què consumim i de què formem part, genera mals de cap. I crec que són necessaris per tenir un cert codi moral. A més, tornar-se a boig per a mi és una carta blanca per poder compondre amb tota llibertat i sense restriccions. Encara que molts cops aquestes restriccions són autoimposades, perquè et preguntes si estàs decebent a algú o si els fans entendran totes les palles mentals... No vull obeir a cap mena d'instint racional, ja que soc molt més lliure que quan em dec a alguna inèrcia programada. "Tornar-me boig" és una celebració amb una sonoritat una mica fosca i shoegaze.



Però el tema, més que una bogeria autodestructiva, té un caràcter de celebració, oi?
Sí, és acceptar el deliri. És conviure i transitar pel deliri i no veure com un bloqueig les càrregues i els turments, sinó com un aprenentatge més.  

Això ve d'un procés de teràpia?
No, fa un any i mig que no vaig a teràpia. No vull que la meva salut mental sigui una totebag. Cada cop ho passo pitjor parlant de salut mental en entrevistes, perquè sento que la corporativitzo i la mercantilitzo. I el corporativisme s'aprofita del tòpic de la salut mental per treure'n rèdit.

En el disc, no hi ha cap tema amb un estil tan festiu o ballable com "Jugular". Et preocupa si això pot arribar a decebre als fans?
No, perquè no depèn de mi i no està al meu abast controlar-ho. El que depèn de mi és què faig, com considero que ha de ser el meu procés i quins són els meus referents. I això per a mi significa intentar no copiar ningú, intentar fer la meva moguda, i que com a mínim perduri i jo ho vegi en el futur com un bon record. No vull entrar en la sociopatia que implica intentar repetir "Jugular", tot i que en realitat crec que no sabria fer-ho. Jo no sé justificar el perquè prenc decisions creatives. Simplement, són i això per mi és el que compta.