La revista digital setmanal d'Enderrock
- 578
Entrevistem Maria Picassó i Jordi Novell, autors del nou llibre '150 anys en veu de dona'
Maria Picassó: «He escoltat cada protagonista que dibuixava per trobar-ne millor els colors i les textures»
_m.jpg)
.jpg)
Les dones han estat invisibilitzades i menyspreades al llarg de la història en tots els àmbits. I també, és clar, en el musical. Enderrock Llibres publica el nou volum 150 anys en veu de dona, un llibre il·lustrat per la manresana Maria Picassó que retrata més de 100 dones que han tingut un impacte en la indústria musical, tant nacional com internacional, amb textos del barceloní Jordi Novell
Text: Maria Folqué. Fotos: Juan Miguel Morales. Il·lus
El llibre es pot comprar fins al diumenge 28 de setembre a l'expositor d'Enderrock Llibres a la Setmana del llibre en català, que se celebra al Passeig Lluís Companys de Barcelona.
Per a 150 anys en veu de dona has dibuixat 100 retrats de dones músiques, tant catalanes com internacionals. Com ho vas plantejar?
Maria Picassó: Enderrock Llibres em va proposar publicar un centenar d’il·lustracions d’artistes, aprofitant que ja havia treballat en projectes relacionats amb la música i també he fet molts retrats. Amb Jordi Novell, que ha escrit els textos, vam plantejar ajuntar-ho en un marc comú a partir dels retrats de dones músiques. La idea era aprofitar les que ja tingués fetes, però al final no n’he agafat tantes, perquè quan les revisava no m’agradaven tant, així que n’he refet moltes perquè fossin el millor possible. Ja havia participat en altres llibres il·lustrats, però eren projectes més petits. Aquesta vegada han sigut 100 il·lustracions en format de caricatures. Tot un repte!
El teu estil barreja la caricatura amb figures geomètriques minimalistes. Com el definiries?
M.P: Tinc un estil constructivista, tot i que no té la part política del primer constructivisme d’avantguarda, però sí que ho és en l’aspecte formal. Treballo amb el programa de disseny gràfic Adobe Illustrator, de manera que amb el ratolí componc les formes geomètriques i les ajunto per construir els dibuixos.
Quin procés artístic has seguit fins a trobar-lo?
M.P: Quan vaig començar a dibuixar, tant com a hobby com quan m’he anat professionalitzant, utilitzava estils molts diferents i em preocupava no tenir-ne un de propi. Anava provant coses. Però si miro enrere ja puc veure punts en comú amb el que faig actualment. Va ser justament per descansar del que feia, dibuixos per a videojocs i llibres amb molts detalls i formes, que vaig començar a provar amb les formes més minimalistes. Com que també m’agrada molt el disseny gràfic, vaig provar d’ajuntar diferents formes per veure si el resultat s’assemblava a algú altre o era original. I això, mesclat també amb el que havia après a Arquitectura, ha acabat donant el meu propi estil.
Quins artistes o moviments han influït en la manera com treballes aquest nou estil?
M.P: En el meu estil hi ha principalment dues corrents d’influència. D’una banda, la part més formal, que és la geometria, l’ús de les clarors i les ombres que s’utilitzaven als cartells de principi del segle XX, pels volts dels anys trenta. Pintors com el català Josep Palau o el francès Cassandre són grans representants d’aquest moviment. I, d’altra banda, hi ha la part de la caricatura, en què admiro moltíssima gent. Hi ha una comunitat molt maca a internet i he tingut l’oportunitat de conèixer molts artistes, com Miki Kobayashi, que fa un art minimalista però molt impactant, o Pablo Lobato, amb qui sempre em comparen estilísticament, tot i que no fem exactament el mateix.
Com aconsegueixes transmetre l’essència de les artistes que has retratat fent una il·lustració que és completament reconeixible però que alhora parteix d’un concepte tan minimalista?
M.P: Hi ha un pas previ, que bona part de la gent no és capaç de fer, basat en percebre les diferències mil·limètriques de cadascuna de les cares, i la meva feina és plasmar-ho en un dibuix. Ressalto les diferències, que és el que fan els caricaturistes, però sense fer una exageració, sinó amb un procés més controlat i més minimalista. El que no és important ho esborro, i així queda destacada l’essència de les persones. Uneixo la part minimalista amb la caricatura.
A l’inici el procés devia ser molt més llarg que ara. Com ha sigut el teu aprenentatge?
M.P: He notat que ara vaig més de pressa. La feina ja no se m’encalla tant perquè durant aquests anys he adquirit un llenguatge propi, que hem assumit molts caricaturistes, que quan veiem un nas o uns llavis ja sabem perfectament com els transmetrem al dibuix. Això ho he guanyat amb els anys i la pràctica. Un moment que m’agrada molt és l’inici, quan em plantejo què vull fer i em poso vídeos per veure totes les facetes de cada artista i ja vaig tenint clar què exageraré o què suprimiré perquè s’hi assembli el màxim possible.
M.P: La llista de les 100 dones va començar a crear-la en Jordi, i jo vaig afegir-hi cinc o sis noms que ja tenia fets, com Aretha Franklin. Mentre l’Excel anava prenent forma, vam anar comentant quines artistes posàvem en funció de la rellevància en cada estil concret o de quines se solen dibuixar més. Un cop la llista va estar pràcticament feta, feia servir el dau de Google perquè em digués un nombre aleatori de l’Excel i així l’atzar escollia per mi i jo simplement em posava a dibuixar. Tot i això, en aquest procés sempre n’anava fent dues o tres alhora perquè així podia descansar i canviar de dibuix si em frustrava.
Hi ha alguna il·lustració que t’hagi costat més que les altres?
M.P: Sí, la de Shakira. És una de les que volia aprofitar, perquè ja l’havia fet per a El País. En el seu moment ja em va costar molt de fer, i quan la vaig recuperar no m’acabava de convèncer del tot. Vaig intentar arreglar-la, però encara s’assemblava menys a la real. La vaig deixar reposar un temps llarg i m’ho vaig prendre amb calma. Al final crec que ha quedat un resultat prou bo. També, com a curiositat, cal dir que al principi no gosava proposar Spice Girls, perquè era un grup, però ha quedat molt bé. Per sort, l’encàrrec del llibre va arribar amb molt de temps i l’he pogut treballar amb tota la calma, perquè si no, no sé com hauria hagut de fer 100 il·lustracions de manera urgent.
I, d’altra banda, quines són les teves il·lustracions preferides del llibre?
M.P: Una de les que em fan sentir més orgullosa és la de Jennifer Lopez, que la tenia encallada des de feia temps i ja havia intentat fer abans, sense èxit. Amb el llibre he tingut l’oportunitat de treballar-la i això m’ha fet molt contenta, la veritat. I una altra és Lady Gaga. Ja en tenia una de feta, però era molt horitzontal i vaig decidir refer-la. Justament era un moment en què estava obsessionada amb el videoclip d’“Abracadabra”, i vaig seguir la inèrcia de l’obsessió fins a aconseguir fer un retrat inspirat en aquesta etapa de la cantant.
La música t’inspira per treballar?
M.P: M’agrada posar-me música segons el mood en què estigui treballant, però en general prefereixo cançons tristes i fosques que alegres, sobretot quan faig esbossos. I quan tinc les idees concretes i ja passo a l’ordinador, em poso pòdcasts i així estic entretinguda. Tot i això, per a aquest llibre he escoltat la música de cada protagonista que dibuixava, perquè m’ajudava a trobar millor els colors i les textures. Amb una part d’intuïció i una de pràctica es poden acabar trobant detalls només veient la cara de la persona o escoltant la seva música, sense haver d’aprofundir gaire més en les vides o la trajectòria de cadascú.
També tens una faceta mètal... Has trobat a faltar alguna artista d’aquest món al llibre?
M.P: Malauradament, dels estils de música més dura que m’agrada escoltar, no hi ha cap figura prou rellevant per sortir en una llista de tan sols 100 figures femenines. Òbviament, hi ha artistes molt importants, que són amigues meves, i posar-les potser hauria estat passar-se una mica. Les úniques que he escoltat molt i no surten al llibre són Marala.
Jordi Novell: Tenia moltes ganes de treballar amb Maria Picassó. M’encanten les seves il·lustracions, perquè amb el mínim traç és capaç d’extreure la màxima expressió. És increïble com aconsegueix capturar l’ànima de les artistes que apareixen al llibre. Volia trobar l’excusa per fer alguna cosa junts, així que vam pensar en el fil conductor d’un llibre de retrats il·lustrats sobre dones artistes. En aquest cas, les dones que sovint en la història de la música popular ocupen papers secundaris són les grans protagonistes.
Des de l’inici, el llibre ja estava pensat per combinar biografies i il·lustracions?
J.N: Sí, perquè admet dos nivells de lectura. Està plantejat perquè el puguin llegir lectors molt joves i també aficionats a la música en general. D’alguna manera, les il·lustracions donen un to propi al llibre, ja que tant els textos com els dibuixos intenten captar l’essència dels personatges, cada àmbit amb la seva pròpia idiosincràsia. Al final, la música també és imatge.
Com ha sigut treballar plegats?
J.N: Volíem que els noms no només fossin indiscutibles des del punt de vista artístic, sinó que tinguessin una imatge potent. Hem intentat col·laborar amb el màxim respecte mutu, i la feina ha estat un repte. Estic molt satisfet d’haver pogut treballar aquest llibre amb ella, ha estat un honor.
Com d’important és donar visibilitat a les dones en una indústria musical que, com has dit, les ha posat sempre en segon pla?
J.N: Volíem fer notar que, més enllà de la rellevància artística de les figures que apareixen al llibre, la gran majoria ha tingut un paper social igual d’important que la música, a l’hora de lluitar per avançar socialment per la igualtat de gènere i per l’empoderament femení. En molts casos, perquè una dona fos rellevant en l’àmbit artístic havia de trencar moltes barreres.
Quin ha estat el criteri de selecció final per escollir les artistes que inclou el llibre?
J.N: Vam començar treballant amb una llista d’uns tres-cents noms. Teníem clar que hi havia noms que hi havien d’aparèixer per força, perquè no s’entendria la història de la música popular sense les seves cançons. I també ens vam marcar una sèrie de condicionants com la varietat territorial i d’estils, a més d’un repartiment constant al llarg del temps... Segurament el lector hi trobarà absències, però creiem que val la pena gaudir de les presències. Finalment, hem volgut que hi hagués una representació de dones artistes dels Països Catalans, per poder-los fer un reconeixement i valorar la seva tasca dins un context global.
Per a 150 anys en veu de dona has dibuixat 100 retrats de dones músiques, tant catalanes com internacionals. Com ho vas plantejar?
Maria Picassó: Enderrock Llibres em va proposar publicar un centenar d’il·lustracions d’artistes, aprofitant que ja havia treballat en projectes relacionats amb la música i també he fet molts retrats. Amb Jordi Novell, que ha escrit els textos, vam plantejar ajuntar-ho en un marc comú a partir dels retrats de dones músiques. La idea era aprofitar les que ja tingués fetes, però al final no n’he agafat tantes, perquè quan les revisava no m’agradaven tant, així que n’he refet moltes perquè fossin el millor possible. Ja havia participat en altres llibres il·lustrats, però eren projectes més petits. Aquesta vegada han sigut 100 il·lustracions en format de caricatures. Tot un repte!
El teu estil barreja la caricatura amb figures geomètriques minimalistes. Com el definiries?
M.P: Tinc un estil constructivista, tot i que no té la part política del primer constructivisme d’avantguarda, però sí que ho és en l’aspecte formal. Treballo amb el programa de disseny gràfic Adobe Illustrator, de manera que amb el ratolí componc les formes geomètriques i les ajunto per construir els dibuixos.
Quin procés artístic has seguit fins a trobar-lo?
M.P: Quan vaig començar a dibuixar, tant com a hobby com quan m’he anat professionalitzant, utilitzava estils molts diferents i em preocupava no tenir-ne un de propi. Anava provant coses. Però si miro enrere ja puc veure punts en comú amb el que faig actualment. Va ser justament per descansar del que feia, dibuixos per a videojocs i llibres amb molts detalls i formes, que vaig començar a provar amb les formes més minimalistes. Com que també m’agrada molt el disseny gràfic, vaig provar d’ajuntar diferents formes per veure si el resultat s’assemblava a algú altre o era original. I això, mesclat també amb el que havia après a Arquitectura, ha acabat donant el meu propi estil.
Quins artistes o moviments han influït en la manera com treballes aquest nou estil?
M.P: En el meu estil hi ha principalment dues corrents d’influència. D’una banda, la part més formal, que és la geometria, l’ús de les clarors i les ombres que s’utilitzaven als cartells de principi del segle XX, pels volts dels anys trenta. Pintors com el català Josep Palau o el francès Cassandre són grans representants d’aquest moviment. I, d’altra banda, hi ha la part de la caricatura, en què admiro moltíssima gent. Hi ha una comunitat molt maca a internet i he tingut l’oportunitat de conèixer molts artistes, com Miki Kobayashi, que fa un art minimalista però molt impactant, o Pablo Lobato, amb qui sempre em comparen estilísticament, tot i que no fem exactament el mateix.
Com aconsegueixes transmetre l’essència de les artistes que has retratat fent una il·lustració que és completament reconeixible però que alhora parteix d’un concepte tan minimalista?
M.P: Hi ha un pas previ, que bona part de la gent no és capaç de fer, basat en percebre les diferències mil·limètriques de cadascuna de les cares, i la meva feina és plasmar-ho en un dibuix. Ressalto les diferències, que és el que fan els caricaturistes, però sense fer una exageració, sinó amb un procés més controlat i més minimalista. El que no és important ho esborro, i així queda destacada l’essència de les persones. Uneixo la part minimalista amb la caricatura.
A l’inici el procés devia ser molt més llarg que ara. Com ha sigut el teu aprenentatge?
M.P: He notat que ara vaig més de pressa. La feina ja no se m’encalla tant perquè durant aquests anys he adquirit un llenguatge propi, que hem assumit molts caricaturistes, que quan veiem un nas o uns llavis ja sabem perfectament com els transmetrem al dibuix. Això ho he guanyat amb els anys i la pràctica. Un moment que m’agrada molt és l’inici, quan em plantejo què vull fer i em poso vídeos per veure totes les facetes de cada artista i ja vaig tenint clar què exageraré o què suprimiré perquè s’hi assembli el màxim possible.
IL·LUSTRACIONS MUSICALS
En el cas de 150 anys en veu de dona, com ha sigut el procés de treball?M.P: La llista de les 100 dones va començar a crear-la en Jordi, i jo vaig afegir-hi cinc o sis noms que ja tenia fets, com Aretha Franklin. Mentre l’Excel anava prenent forma, vam anar comentant quines artistes posàvem en funció de la rellevància en cada estil concret o de quines se solen dibuixar més. Un cop la llista va estar pràcticament feta, feia servir el dau de Google perquè em digués un nombre aleatori de l’Excel i així l’atzar escollia per mi i jo simplement em posava a dibuixar. Tot i això, en aquest procés sempre n’anava fent dues o tres alhora perquè així podia descansar i canviar de dibuix si em frustrava.
Hi ha alguna il·lustració que t’hagi costat més que les altres?
M.P: Sí, la de Shakira. És una de les que volia aprofitar, perquè ja l’havia fet per a El País. En el seu moment ja em va costar molt de fer, i quan la vaig recuperar no m’acabava de convèncer del tot. Vaig intentar arreglar-la, però encara s’assemblava menys a la real. La vaig deixar reposar un temps llarg i m’ho vaig prendre amb calma. Al final crec que ha quedat un resultat prou bo. També, com a curiositat, cal dir que al principi no gosava proposar Spice Girls, perquè era un grup, però ha quedat molt bé. Per sort, l’encàrrec del llibre va arribar amb molt de temps i l’he pogut treballar amb tota la calma, perquè si no, no sé com hauria hagut de fer 100 il·lustracions de manera urgent.
I, d’altra banda, quines són les teves il·lustracions preferides del llibre?
M.P: Una de les que em fan sentir més orgullosa és la de Jennifer Lopez, que la tenia encallada des de feia temps i ja havia intentat fer abans, sense èxit. Amb el llibre he tingut l’oportunitat de treballar-la i això m’ha fet molt contenta, la veritat. I una altra és Lady Gaga. Ja en tenia una de feta, però era molt horitzontal i vaig decidir refer-la. Justament era un moment en què estava obsessionada amb el videoclip d’“Abracadabra”, i vaig seguir la inèrcia de l’obsessió fins a aconseguir fer un retrat inspirat en aquesta etapa de la cantant.
La música t’inspira per treballar?
M.P: M’agrada posar-me música segons el mood en què estigui treballant, però en general prefereixo cançons tristes i fosques que alegres, sobretot quan faig esbossos. I quan tinc les idees concretes i ja passo a l’ordinador, em poso pòdcasts i així estic entretinguda. Tot i això, per a aquest llibre he escoltat la música de cada protagonista que dibuixava, perquè m’ajudava a trobar millor els colors i les textures. Amb una part d’intuïció i una de pràctica es poden acabar trobant detalls només veient la cara de la persona o escoltant la seva música, sense haver d’aprofundir gaire més en les vides o la trajectòria de cadascú.
També tens una faceta mètal... Has trobat a faltar alguna artista d’aquest món al llibre?
M.P: Malauradament, dels estils de música més dura que m’agrada escoltar, no hi ha cap figura prou rellevant per sortir en una llista de tan sols 100 figures femenines. Òbviament, hi ha artistes molt importants, que són amigues meves, i posar-les potser hauria estat passar-se una mica. Les úniques que he escoltat molt i no surten al llibre són Marala.
BIOGRAFIES D’AUTOR
D’on prové la idea de publicar un llibre sobre dones històriques en la música?Jordi Novell: Tenia moltes ganes de treballar amb Maria Picassó. M’encanten les seves il·lustracions, perquè amb el mínim traç és capaç d’extreure la màxima expressió. És increïble com aconsegueix capturar l’ànima de les artistes que apareixen al llibre. Volia trobar l’excusa per fer alguna cosa junts, així que vam pensar en el fil conductor d’un llibre de retrats il·lustrats sobre dones artistes. En aquest cas, les dones que sovint en la història de la música popular ocupen papers secundaris són les grans protagonistes.
Des de l’inici, el llibre ja estava pensat per combinar biografies i il·lustracions?
J.N: Sí, perquè admet dos nivells de lectura. Està plantejat perquè el puguin llegir lectors molt joves i també aficionats a la música en general. D’alguna manera, les il·lustracions donen un to propi al llibre, ja que tant els textos com els dibuixos intenten captar l’essència dels personatges, cada àmbit amb la seva pròpia idiosincràsia. Al final, la música també és imatge.
Com ha sigut treballar plegats?
J.N: Volíem que els noms no només fossin indiscutibles des del punt de vista artístic, sinó que tinguessin una imatge potent. Hem intentat col·laborar amb el màxim respecte mutu, i la feina ha estat un repte. Estic molt satisfet d’haver pogut treballar aquest llibre amb ella, ha estat un honor.
Com d’important és donar visibilitat a les dones en una indústria musical que, com has dit, les ha posat sempre en segon pla?
J.N: Volíem fer notar que, més enllà de la rellevància artística de les figures que apareixen al llibre, la gran majoria ha tingut un paper social igual d’important que la música, a l’hora de lluitar per avançar socialment per la igualtat de gènere i per l’empoderament femení. En molts casos, perquè una dona fos rellevant en l’àmbit artístic havia de trencar moltes barreres.
Quin ha estat el criteri de selecció final per escollir les artistes que inclou el llibre?
J.N: Vam començar treballant amb una llista d’uns tres-cents noms. Teníem clar que hi havia noms que hi havien d’aparèixer per força, perquè no s’entendria la història de la música popular sense les seves cançons. I també ens vam marcar una sèrie de condicionants com la varietat territorial i d’estils, a més d’un repartiment constant al llarg del temps... Segurament el lector hi trobarà absències, però creiem que val la pena gaudir de les presències. Finalment, hem volgut que hi hagués una representació de dones artistes dels Països Catalans, per poder-los fer un reconeixement i valorar la seva tasca dins un context global.